Terra de crims (Valerià Pujol)

Aquest any la Katarína em va regalar un llibre pel meu aniversari. Ho fa sovint això de regalar llibres i no em sorprén, de fet m'agrada. El que si em sorprén sempre és la seva capacitat per trobar llibres en català, sobretot tenint en compte que viu a Bratislava. Aquest últim llibre es diu Terra de crims i és d'un escriptor del ue jo no n'havia sentit a parlar mai, en Valerià Pujol.

El llibre m'ha agradat molt i és de lectura ràpida. Ara ja deu fer un mes que el vaig llegir, però no l'he comentat perquè he estat cercant coses sobre el seu autor. Terra de crims són sis relats curts que ens porten a una època passada en un entorn rural o semi rural. Pretén ser una mostra d'aquelles històries de poble que tothom sap però que ningú no en parla mai. Aquelles històries que expliquen com les famílies del poble es relacionen actualment però que els joves molts cops no saben el perquè. A més dels típics problemes de poble, hi ha un element extern que hi infueix: la guerra civil. El llenguatge emprat és molt agradable i descriptiu contribuint a l'ambient que Valerià vol crear i que aconsegueix que envaïr-nos i envoltar-nos mentre passem cada pàgina. De fet, al final del llibre m'he quedat amb la sensació de voler-ne més i per això he investigat una mica qui és aquest Valerià Pujol.

Per desgràcia en Valerià Pujol va morir l'any olímpic a l'edat de 40 anys, però tot i això va tenir temps per deixar la seva empremta a la literatura catalana. Treballava en l'ensenyament secundari i actualment l'IES de Premià de Dalt, d'on era fill, porta el seu nom. Va treballar la poesia amb relats com Tricefàl·lia o La trista veu d’Orfeu i el tornaveu de Tàntal (premiat amb el Carles Riba). Va ser un dels autors que va recuperar la literatura eròtica catalana amb títols tan suggerents com Mantis i altres transformacions o Conys saborosos. Però va ser amb la novel·la Interruptus amb la que va obtenir més reconeixement i amb la que va tenir els premis Documenta i De la crítica). Pel que veig costa una mica trobar altres obres d'en Valerià, però intentaré llegir-ne alguna altra i ja la comentaré.

Altres referències:
Terra de crims al Instituto Cervantes (que és com el va trobar la Katarína).
IES Valerià Pujol i Bosch
Valerià Pujol al Qui és qui de la literatura catalana o als Discursos d'experimentació en la narrativa catalana.

Terra de crims
Valerià Pujol i Bosch
1ª edició: abril de 1987
Ed. Laia
Col·lecció el Mirall i el Temps
Pàgines: 126
Preu: ?
ISBN: 84-7668-098-8

Avast, l'antivirus gratuït en català

Tothom que treballa amb ordinadors ha hagut de barallar-se algun cop amb un antivirus. Bé, els usuaris de Mac potser no. Recentment vaig tenir problemes amb un trojà al meu portàtil que el meu antivirus gratuït que tenia instal·lat havia deixat que m'entrés a l'ordinador tot i que no permetia que s'executés. L'antivirus gratuït (AntiVir) no aconseguia mai esborrar-lo. Per poder-ho fer em vaig haver de baixar la versió de demostració del Kaspersky que té una reputació sense cap mena de dubte.

Vaig cercar un altre antivirus gratuït que em donés més garanties que l'AntiVir i al final em vaig decantar per l'Avast. A tot arreu el deixaven bastant bé en quant a detecció i de moment no he tornat a tenir cap més problema. A més té tres avantatges respecte l'AntiVir. El primer i més interessant per nosaltres es que està traduït al català. No només l'aplicació, sinó que quan s'actualitza la base de dades una noia molt simpàtica ens ho diu de viva veu. L'altre avantatge és que no té publicitat i l'últim és la integració amb l'Outlook per analitzar el correu. Després d'un mes llarg d'ús encara m'agrada més perquè he vist que consumeix relativament pocs recursos i et deixa treballar tranquil·lament. En definitiva, crec que és una bona alternativa a solucions comercials com el Norton.

El vigilant en el camp de sègol (J.D. Salinger)

El vigilant en el camp de sègol (The catcher in the rye) de J.D. Salinger és un d'aquells libres dels quals sempre n'havia sentit coses bones però que mai havia llegit. De fet no m'entusiasmava la idea perquè en general la literatura nord americana no m'acaba de fer el pes (ja sé que no hauria de generalitzar), més per la manera d'escriure que per les històries en si. Em refereixo a que molts cops he vist llibres que han tingut molt d'èxit al seu país però quan els llegeixo trobo que només és interessant per la història que explica i no per la manera d'explicar-ho ni per l'ús del llenguatge. He intentat llegir alguns llibres directament en anglès per evitar la traducció però la cosa no millora. Un exemple és Insomnia de Stephen King, que havia de forçar-me a seguir llegint-lo i al final el vaig deixar. Ho he intentat dos cops més, però el deixo per inútil.

Amb el vigilant en el camp en el camp de sègol no he tingut cap problema d'aquest tipus. De fet, sempre tenia ganes de saber com continuava el següent capítol. El llibre està dividit en capítols relativament curts (de la longitud d'un conte a vegades) que es situen en un ambient o situació, quan canvia la situació, canvia el capítol. Això propicia una lectura ràpida, molt ràpida, i gens pesada. El que si que sobta al principi és l'ús de renecs i insults per tot arreu, que al principi vaig pensar que cansaven però que després veus que si que hi encaixen perquè sempre surten de la veu d'un adolescent de setze anys, en Holden Cauldfield, que no acaba d'encaixar a la societat americana. Aquest llibre, havent-se publicat el 1951 entenc que tingués l'impacte que ha tingut al llarg dels anys i l'empremta que ha deixat a la literatura americana. El llibre en essència és el relat del mateix Holden que ens explica la seva fugida erràtica de dos dies des de l'institut de Pencey fins a Nova York. Totalment recomanable.
El vigilant en el camp de sègol
J.D. Salinger
Publicació original: juliol de 1951
1ª ed. en català: 1990
Ed. Empúries (Grup 62)
Col·lecció labutxaca
Pàgines: 282
Preu: 7,95 €
ISBN: 978-84-96863-21-7

Sobre l'ús del timbre

Ja fa molts anys que vaig en bici per Barcelona i no havia portat mai timbre a la bicicleta. Ara que la nova ordenança diu que s'ha de dur jo me l'he posat, però segueixo sense fer-lo servir.
El perquè és molt senzill: no serveix de res. El timbre de bicicleta és un element petit i que normalment fa un soroll reduït fet que actualment ja l'inutilitza perquè o bé hi ha massa trànsit, o el jove que tenim davant escolta música amb el seu mp3 o la senyora gran ja no hi sent bé. De manera que fins que no ets a sobre del vianant que va pel carril bici, no et serveix de res. En aquests casos ja que m'he apropat, ho demano de viva veu, de forma educada i així m'evito els insults i frases tipus "es que vais como locos!"
Un altre problema és que quan toques el timbre la gent normalment no sap d'on vens i es para, es gira, mira a dreta, a esquerra i finalment es mou. Durant aquest temps normalment l'hauries pogut atropellar quatre o cinc cops si ell no ha aconseguit tirar-te a terra o fer-te parar del tot.
Però el que més em rebenta últimament són tots aquests principiants que acaben d'agafar la bici "perquè fa modern" i que van tot el dia amb el timbre a la mà perquè la bici del Bicing en du un. Que quan veuen algú al carril bici ja el fan sonar quan estan a més de cinquanta metres o que, i aquests són els pitjors, estan darrera meu mentre intento passar entre la gent que ha sortit d'un autobús i els tinc darrera tocant el timbre per demanar pas davant meu. Aquests els faria menjar-se el timbre.
Fem-ne un ús racional, si us plau.

Concert de The Chemical Brothers

El passat divendres 30 de novembre l'Agnès i jo vam anar al concert que The Chemical Brothers va oferir al nou Espacio Movistar. Feia temps que volíem tornar a sentir un directe del duo per excel·lència de l'electrònica i havíem anat mirant els concerts que feien per tot Europa, però el desplaçament, allotjament i concert sempre eren bastant cars. Al Summercase tampoc no els vam poder veure. Per sort, un dels concerts de presentació del nou Espacio Movistar eren ells.

El concert va ser genial, com tots els que fan The Chemical Brothers. Cal recordar que presentaven els temes nous de We are the Night, però sempre apareixen els grans clàssics com Hey Boy, Hey Girl o nous clàssics com Believe. Els concerts del duet britànic sempre m'han semblat sessions perfectes de música electrònica. Durant les quasi dues hores de concert endevinar el següent tema era com un joc i la transició entre un i l'altre es feia d'una manera tan natural que semblava que sempre haguessin sonat en aquell ordre. A l'Agnès li va quedar el cuquet de no haver sentit Come With Us, però es que si haguessin de posar totes les cançons que la gent espera d'ells es passarien un dia sencer. Com sempre les animacions, algunes ja clàssiques, van posar el toc de color a la nit. En definitiva, un concert molt i molt bo al que valia la pena anar-hi.

Vídeos de YouTube (cap és nostre)

El recinte no té gaire història. És un carpa amb una petita infraestructura interna amb ordinadors, llocs per carregar els mòbils, llocs per xerrar i barres de bar. No ens va convèncer gaire, entre altres coses perquè els lavabos estaven en casetes prefabricades tipus obra a l'exterior (i ara ja comença a fer fred a la nit), els ordinadors no anaven gaire ràpid, el meu tenia el windows demanant per reiniciar cada dos minuts i el del costat s'havia penjat, però el pitjor era el servei de bar. S'havia de comprar els tickets en dues petites caixes on hi havia dues persones amb caixes amb cinta registradora i et donaven uns tiquets que semblaven de festa major amb colors. Aquest procés ja era lent (nosaltres vam fer quasi 25 minuts de cua), però després a l'hora de demanar les begudes a la barra seguia el drama. Per uns 18 o 20 metres de barra hi havia tres cambrers, resultat: 20 minuts més de cua per tenir dues cerveses.

Trix H0 BR 01 DB. 22020


Mil cretins (Quim Monzó)

L'Agnès m'ha regalat la últim llibre de Quim Monzó, Mil Cretins i ràpidament me l'he llegit. A sempre m'ha agradat com escriu en Monzó, però haig de reconèixer que no tots els llibres m'agraden de la mateixa manera. Alguns els trobo genials i d'altres més insulsos. Crec que als contes d'en Monzó el lector hi ha de posar la seva visió de la situació per completar la complicitat que s'estableix. Aquest llibre no em desagrada però tampoc m'entusiasma. És una lectura que invita a fer-ne una relectura ràpida per copsar-ne tot el sentit.
El primer que s'ha de destacar és que el llibre està dividit en dues parts. La primera part és trista. Fa un repás a les relacions humanes quotidianes entre la gent gran i la seva família. Són contes més seriosos del que és normal en Quim Monzó amb un component de dolor bastant accentuat. Tot i així sempre hi ha un element que resulta ser un xic surrealista i que és una finestra al món que coneixem d'en Monzó, un punt de referència de personatges que sovint mostren la seva inquietud i incomoditat.
D'altra banda, a la segona part ens retrobem amb els contes curts, curtíssims, del Monzó que ja coneixem. Contes que aconsegueixen dibuixar un somriure a la cara del lector però que no són intencionadament humorísics, sinó que expressen la realitat des del punt de vista d'en Monzó.
Altres comentaris amb diferents visions sobre el llibre a La Vanguardia, Llibròfags i els blocs Emancipate yourselves from mental slavery..., Diego Gimenez, Joan Josep Isern i Alícia.

Mil cretins
Quim Monzó
Primera edició: octubre de 2007
Editorial: Quaderns Crema
Col·lecció Mínima minor, 98
Pàgines: 175
Preu: 11€
ISBN: 978-84-7727-176-5

Existeix el català en informàtica?

No entraré en discussions sobre la salut del català però el que si que faré és un repàs pràctic d'aplicacions i recursos web que hi ha disponibles en català. Ja us puc anticipar que la resposta a la pregunta del post és que si, i tant. La recopilació d'aquí no és intensiva però m'agradaria donar una llista dels que considero més importants, pràctics o imprescindibles. Veureu que Google fa un esforç més important que la resta de jugadors de la web a adaptar els productes al català. A més, tot el que cito aquí és gratuït.

Recursos web:

Programes d'escriptori:
  • Ofimàtica de la mà de l'OpenOffice
  • l'excel·lent navegador web Firefox de la fundació Mozilla i l'Opera
  • Client de correu electrònic i RSS Thunderbird de la fundació Mozilla
  • El calendari Sunbird de la fundació Mozilla
  • El client de missatgeria instantania Adium (Mac)
  • Client p2p emule
  • L'arxivador 7zip
  • Acrobat Reader (versió de laboratori de una nova tecnologia d'Adobe de localització que es prova amb el català)
  • Microsoft té paquets de traducció al català per l'Office 2003 i 2007. Compte amb la traducció de fòrmules!
  • GpicSync és una eina per insertar informació geogràfica provinents d'un GPS dins les metadades de fotografies. Aquest l'he traduït jo.
  • Com podeu veure hi ha poca cosa en català al món Mac i l'unic que hi ha és del món OpenSource com l'adium o els programes de Mozilla, tot i així ni l'excel·lent Camino està en català.
Sistemes operatius
  • Qualsevol distribució de Linux té el català com a idioma. Això és degut a que els escriptoris del KDE i Gnome estan total o parcialment traduïts al català. Les distros més populars últimament són Ubuntu, Mandriva i OpenSUSE, alguna fins-hi tot té l'instal·lador en català.
  • Microsoft té paquests de traducció de la interfície de Windows per a les versions XP i Vista. Ambdós són traduccions parcials, però fan el fet.
Teniu més informació a Softcatalà, però hi ha molts més programes i webs en català dels que us imagineu. Baròmetre de l'ús del català a internet.

Little annoyances

En un país com el nostre on tradicionalment s'ha parlat un anglès de nivell relativament baix i on l'acento de Valladolid era una marca de la casa (molt útil per identificar ciutadans del reino quan estem de viatge), hi havia paraules que es pronunciaven sistemàticament malament. Bé, més que malament es pronunciaven a l'espanyola, o catalana, segons el cas. Això no és un problema només peninsular, però la majoria de països diferencien molt clarament quan les paraules s'han de pronunciar en l'idioma original o si s'han adaptat.

La majoria d'aquests mots rebels són neologismes tecnològics. Per això estàvem acostumats, jo com a mínim, a referir-me al iPod, iTunes, email, Excel, Skype o SAP de manera que pronunciés ipod, ituns, email, éxcel, skaip o sap per poder fer-me entendre. El que no sé es perquè de cop s'ha posat de moda, almenys al meu entorn, pronunciar aquests termes en l'idioma original de manera que sonen aipod, aituns, imeil, excél·l, skaipi o eseipi (aquest té delicte dir-ho pedantment en anglès quan SAP és una empresa germànica).
De fet, sovint, segons amb qui parlo pronuncio les coses d'una manera o d'una altra però molts cops quedo com un garrulo o un pedant. Tinc problemes de comunicació.

Persèpolis (Marjane Satrapi)

Com alguns sabeu, l'any 2005 vaig visitar l'Iran per anar a donar un curs d'esquí de muntanya i nivologia a petició de la Federació Iraniana de Muntanya. Els pocs dies que hi vaig ser em va agradar la gent que hi vaig trobar i em va semblar un país molt interessant. La identitat del país em va quedar clara després que una dona em digués amb un xic d'indignació "nosaltres som perses, no àrabs!" cansada que els estrangers, com jo, els confonguin sovint. Vam tenir poques oportunitats de fer turisme però una de les visites la vam fer a Persèpolis acompanyats d'uns alumnes del curs que éren de Shiraz. Es notava la història a cada pedra del complex arqueològic i em va encantar. A més nevava com feia temps que no ho feia i devem ser dels pocs turistes que ténen imatges de Persèpolis nevada.

Per això quan fa temps vaig veure en una estanteria d'una llibreria un còmic anomenat Persèpolis em va intrigar i el vaig fullejar. No el vaig comprar perquè estava en castellà però ara l'Agnès m'ha regalat la primera edició en català. Marjane Satrapi ens descriu de forma visual des de la seva infància fins a la separació del seu matrimoni a l'Iran posterior a la revolució islàmica. Hi trobem les dificultats i dilemes típics d'una noia que descobreix el món però que es veu envoltada d'una societat que li posa les coses encara més difícils amb la revolució islàmica, la guerra Iran-Iraq i la repressió del règim dels Ayatollahs. Marjane veu com la seva família benestant de tendències progressistes i amb gran tradició política pateix per poder sobreviure. Marjane, d'educació francesa, marxa a Àustria durant quatre anys on coneix el món occidental, però la soledat i incomprensió que pateix la fa tornar a l'Iran. El llibre s'acaba quan finalment emigra a França després d'un altre període convuls a l'Iran islàmic.

Persèpolis és una novel·la gràfica autobiogràfica que és un compendi d'emocions però també una visió crítica de l'orient pròxim i occident. La comunicació que s'estableix amb el lector i la visió de la societat iraniana que aquest té després de la lectura del còmic n'ha fet un dels còmics de referència a nivell mundial. Persèpolis acumula molts premis entre ells els de millor Autor revelació (2001) i Millor guió (2002) d'Angoulême.
Per cert, el primer llibre que he tingut va començar a desmuntar-se al cap de dos dies i al tercer ja havia perdut un terç de les pàgines tot i els meus esforços per evitar obrir-lo massa, que mai faig. El nou llibre encara està sencer, però l'enquadernació és delicada.

La Guía del Cómic té una extensa ressenya sobre Persèpolis per saber-ne més.

Persèpolis
Marjane Satrapi
Publicació Original: 2000 - 2003
1ª ed. catalana: abril de 2006 (trad. Albert Jané)
Norma Editorial
Colecció Cómic europeo
Pàgines: 360 B/N
Preu: 22,8€
ISBN: 978-84-9814-619-4

Haruki Murakami (村上春樹): Kafka a la Platja - Tòquio Blues

D'un temps ençà diverses persones m'havien parlat molt be de dos llibres d'un autor japonès. Reconec que em va costar posar-me a llegir-los, però quan me'n van regalar un ja no vaig tenir cap excusa. Les histories que hi surten m'han agradat molt i, sobretot, la manera d'escriure (cal recordar que llegit dues traduccions) del seu autor. Els llibres són Kafka a la platja i Tòquio Blues (Norwegian Wood) de Haruki Murakami.


Haruki Murakami (村上春樹) va néixer el 12 de gener de 1949 a Kyoto, Japó. Fa una literatura considerada pop que reflexa i critica la societat japonesa i la seva mentalitat de treball i espiritualitat. Les dues novel·les que he llegit mostren el punt comú d'un protagonista molt solitari que no acaba d'encaixar a la societat. Ambdós cerquen alguna cosa i l'amor i la sexualitat s'hi mostren de manera natural. Són joves que ténen problemes per afrontar l'edat adulta que els ofereix la societat japonesa i que opten per una manera no ortodoxa de viure i crèixer. Murakami té un punt d'humor fi que no desentona en cap moment. De fet, els textos es mostren naturals però bastant elegants i cuidats.
Havent estat al Japó aquest estiu m'ha ajudat a entendre algunes coses i a situar alguns escenaris que fan que les històries que explica Murakami es facin més palpables i no tant llunyanes, més entenedores. Les reaccions dels personatges són més fàcils d'assimilar.

"Kafka a la platja" és una novel·la que té un punt de surrealisme. Hi ha diverses històries que s'alternen i es van entrellaçant per arribar a un desenllaç únic. En Kafka Tamura és un noi que s'escapa de casa i es vol amagar del seu destí, però el destí l'acaba trobant. La trajectòria de Kafka no és tan estranya com un dels personatges que l'envolten, en Nakata. L'entranyable, divertit i simpàtic Nakata que a tots ens agradaria conèixer, és un vellet sorprenent que fa que desitgem trobar-nos el a cada pàgina i que posa el toc d'humor i surrealisme a la història.
La novel·la em va enganxar molt fàcilment. Al principi potser em va agradar més una història i tenia ganes de tornar a trobar un capítol de la mateixa història, però més endavant em vaig adonar que totes les històries eren interessants d'alguna manera. L'estructura de la novel·la fa que sigui ràpida i agradable de llegir.

Kafka a la Platja (orig: 海辺のカフ "Umibe no kafuka")
publicació original: 2002
1ª ed. catalana: 2006 (trad. Albert Nolla)
Ed. Empúries (Grup 62)
Col·lecció Narrativa, 284
Pàgines: 478
Preu: 24€
ISBN: 978-84-9787-209-6
"Tòquio Blues" (Norwegian Wood) és una novel·la realista que reflecteix el Japó de finals dels 60. S'hi explica l'experiència d'un adolescent als anys finals de l'institut i principis de l'universitat. Una societat rígida amb evidents problemes en les relacions humanes és el marc en que es mou Toru, el protagonista. L'entorn de Toru es va endurint tràgicament i fa que els estudis quedin a un segon pla en front d'una realitat humana que és difícil d'acceptar i que a vegades porta reaccions en cadena en que es trenca tot. Sembla que la manera que els personatges tenen d'escapar de la seva realitat és el suïcidi.
Norwegian Wood és una novel·la més trista que no pas Kafka a la platja, però hi segueixen apareixent els tocs d'humor justos que ens ajuden a empassar l'angoixa que sent en Toru i les seves amigues. Per mi, és un llibre de capçalera que es llegeix ràpidament.
Tokyo Blues (Norwegian wood) (orig: ノルウェイの森 "Noruwei no mori")
publicació original: 1987
1ª ed. catalana: 2005 (trad. Albert Nolla)
Ed. Empúries (Grup 62)
Pàgines: 428
Preu: 9,95€
ISBN: 978-84-96863-00-2
Més informació de Haruki Murakami a la Wikipèdia en català i en anglès.

Mac OS X Leopard

El 26 d'Octubre es va fer el llançament a nivell mundial de l'últim sistema operatiu d'Apple, el Mac OS. Aquesta última versió és la 10.5 (la cinquena de la serie X) i que rep el nom de Leopard.
Hi havia moltes expectatives posades sobretot des que se'n va posposar el llançament a la primavera a causa de l'iPhone i des que Microsoft va fer el llançament de Vista. De fet, el nou sistema operatiu de la casa de Redmond havia posat pressió a Apple tot i l'allau de crítiques que ha sofert. Té problemes de compatibilitat, se li ha criticat les transparències de la interfície d'usuari i no para de molestar l'usuari amb alertes de seguretat entre altres. Però la principal crítica que se li fa, i en aquesta tothom hi està d'acord, és que Vista necessita molta més potència de càlcul i una memòria ràpida i molts dels ordinadors actualment al mercat tenen problemes per fer-lo anar amb agilitat. Per furgar més a la ferida de Microsoft, fins-hi tot PCWorld ha escollit un MacBook Pro com el millor portàtil per Vista.
A la casa de Cupertino no es van posar nerviosos perquè sabien que tenen un public fidel (i bastant fanàtic) i van preferir enllestir el sistema abans de publicar-lo amb mancances o que no tingués res que no oferís Vista (que ja li havia copiat algunes coses). Leopard havia de ser més ràpid, més segur, més pràctic i mantenir la filosofia Apple de fer les coses boniques.
Jo tinc un Mac Mini (G4 amb 1,42Ghz i 1 GB RAM acabat d'instal·lar) i l'Agnès té un iMac (Intel Core 2 Duo a 2,16Ghz i 2 GB de RAM) on hi hem instal·lat Leopard. A l'iMac li vam fer una actualització del sistema i tot va anar com una seda. Vam posar un disc dur extern per Time Machine i ja estava tot a ple rendiment. El sistema en general sembla més ràpid encara que alguna aplicació s'ha tingut algun problema d'estabilitat. Al Mac Mini li he fet una instal·lació neta i he de dir que tampoc m'ha posat gaires problemes. El Mini encara té prou potència per fer anar el Leopard amb agilitat.
La impressió general és que va lleugerament més ràpid que Tiger, sobretot el nou Safari 3 que arriba a sorprendre el rendiment que mostra i el millorat Spotlight. La funcionalitat de la Time Machine és un gran avantatge ja que permet fer còpies de seguretat automatitzades i recuperar arxius antics sense esforç. Una altra funcionalitat interessant és la possibilitat de compartir la pantalla de l'ordinador des de l'iChat. També cal mencionar la millora del Finder apropant-se al iTunes, fins hi tot al Mini em funciona el Cover Flow! I comentar que les piles d'arxius al dock, tan criticades, a mi m'agraden.
En definitiva, si tens un Mac relativament recent i no hi ha cap aplicació que sigui incompatible amb Mac OS 10.5 jo recomanaria l'actualització. Mireu a la xarxa si la vostra configuració tindria cap problema perquè la majoria de instal·lacions fallides provenen d'aplicacions de tercers.

No se si sóc jo o el cotxe el malastruc

Bé, el primer dia de fer servir el cotxe em van posar una multa d'aparcament, totalment injusta haig de dir. Ara, al cap d'un mes de tenir el cotxe he tingut el primer accident.

Al costat de casa l'Agnès em vaig aturar a un pas de vianants a un pas de vianants amb un "cediu el pas". El carrer de davant, Rector Triadó, estava ple de cotxes perquè n'hi havia un que estava aparcant i havia provocat una petita cua. A l'esquerra hi havia un Citroën C5 sobre la vorera d'on van baixar un home i un noi, pare i fill suposo, que van passar pel pas de vianants davant meu. El carrer Rector Triadó es buidava i jo anava a incorporar-m'hi. De sobte em vaig adonar que el C5 feia marxa enrera quan jo encara no havia tret el fre de mà. Vaig intentar fer sonar la botzina, però el nou Astra el té a un lloc diferent que el Corsa i l'Astra del meu pare, per tant no vaig fer sonar res. Tot va acabar amb un cop a la roda de davant esquerra, a l'alçada del pas de roda.

Em va tocar fer papers i tot, amb la ràbia que em va fer perque el cotxe é nou. L'home va acceptar que era culpa seva, però em va semblar que ho trobava normal. Senyor, que estava aturat sobre la vorera i va fer marxa enrera sense mirar! Que el meu cotxe és vermell i es veu! I era de nit, amb els llums encesos! En fi, que hi ha conductors molt dolents. El que em va desconcertar es que digués tan tranquil "no me di cuenta que era un coche, creí que le había dado a mi compañero [o amigo, no ho recordo exactament]" referint-se a l'home que havia baixat del cotxe un moment abans!

3G, GPRS i Orange

Fa uns dies que tinc mòbil nou, un SonyEriksson K610i. És un mòbil 3G encara que no tenia gaire clar si ho faria servir, potser més endavant. Això si, com sempre he provat la funcionalitat de l'aparell. El motor Java que té és bastant potent, fins-hi tot amb 3D. Aquesta plataforma permet executar diverses aplicacions i en vaig descarregar algunes. De moment tinc instal·lades Gmail Mobile, Google Maps Mobile i el navegador Opera i no tinc cap queixa de cap de les tres.

També vaig configurar una adreça de correu (una de nova de gmail) que em permetés enviar correus electrònics des del mòbil sense entrar a l'aplicació de Gmail sinó que ho fés amb el client del telèfon. Vaig provar d'enviar a Blogger una fotografia i es va publicar automàticament, una funcionalitat interessant.

Després de totes les proves, ara he rebut la última factura d'Orange i, malhauradament, ja torno a pagar el mòbil. El problema ha estat en la part de consum de dades. Moltes de les proves les vaig fer a la xarxa 3G on, per exemple una descàrrega de 541Kb em va costar 0,5€ (com totes les de 3G). Tot i així, quan perdia cobertura es veu que es connectava automàticament per GPRS i aquí ve el drama. L'enviament de la fotografia al bloc, de 664 Kb, va pujar a 13, 28€!!! És una estafa. Ara he mirat abonaments a dades d'Orange i no n'hi ha cap que em convenci per un ús ocasional. De moment hauré de vigilar de no connectar-me gaire.

Pintant un (altre) cotxe de slot

El segon Nissan de Reprotec que ha caigut a les meves mans ha passat per el procés de preparació per cursa, com l'anterior. Aquest cop és la versió original d'aquest Nissan la que havia de modificar. Li he canviat trenetes i li he posat uns pneumàtics Spirit que he encolat a les llandes originals sense tapa cubs. Queda pendent l'encintat del motor que faré després de canviar el pinyó de 9 dents que porta per un de 10.

D'altra banda calia pintar-lo per diferenciar-lo de tots els altres de color negre. Després de l'experiència amb l'anterior Nissan volia prendre-m'ho amb calma per fer-ho bé. He tret tots els vidres i llums, cosa que no vaig fer amb l'altre Nissan. Aquest cop li he posat una capa base d'imprimació blanca per a que la pintura s'adherís millor. Després l'he pintat a capes primer la blanca del morro, després la ocre fosc i després la verda. A la foto podeu veure com ha quedat mentre l'altre Nissan s'ho mira des del fons. Finalment li he posat un parell de calques i l'he envernissat. M'ha quedat molt millor, sobretot els vidres. L'únic problema ha estat amb el temps d'assecada de la pintura blanca del morro i un detall de verd que s'ha colat per un solc de la porta a la part ocre.

També us penjo una imatge del circuit tal i com està ara, amb una corda de 11,6 metres. Incorpora el pitbox per poder fer curses amb repostatge. El disseny no és definitiu, el vull modificar per poder incloure més pistes que ara estan en desús i ampliar el recorregut, treure-li tot el suc a la pista i per solucionar alguns problemes de traçada i tracció. També el vull pensar per a que es pugui convertir a analògic fàcilment, per tant, que estigui ben compensat.

Todo Paracuellos (Carlos Giménez)

No és la meva especialitat i no sóc cap entès, però crec que el còmic que m'estic llegint actualment mereix un comentari. El còmic en qüestió és l'excel·lent Todo Paracuellos. Aquesta edició que es va fer a l'abril de 2007 és un recull de les històries de Paracuellos publicades per Carlos Giménez entre 1977 i 2003, que originalment ocupaven 6 volums (que ja havia fullejat en anterioritat).

Todo Paracuellos és una obra autobiogràfica que recrea l'ambient que van patir els nens que durant la postguerra espanyola van ser acollits a les llars del "Auxilio Social". Una d'aquestes llars era a prop de Paracuellos del Jarama (Madrid), d'on pren el nom el còmic. Llegir aquestes històries gràfiques et deixa un regust amarg, un elevat malestar i un sentiment d'impotència pel fet que s'hi reflexen moltes injusticies contra els menors i que mostra els cinisme del franquisme que pretenia mostrar l'auxili a les families necessitades. És una obra trista on cada petita victòria dels seus protagonistes és un fet efímer que dóna una alenada d'esperança al lector.

Uno de los clásicos por excelencia del cómic español es reeditado en su integridad por ediciones DeBolsillo. Quizás la mejor oportunidad para acercarse a uno de los títulos imprescindibles para entender el cómic hispano
The Dreamers

Los Hogares de Auxilio Social de la FET y las JONS, tenien la intenció de ser un centre de beneficiència per famílies que no podien mantenir els seus infants o per nens orfes i abandonats. A la pràctica, i tal com relata Carlos Gimenez, els nens passaven gana, eren maltractats i se'ls instruia en una fe catòlica originada en l'extrema dreta i en l'odi als "rojos". Éren un camp d'adoctrinament del règim franquista que s'incloïa dins el Movimiento Nacional on la crueltat estava a l'ordre del dia. Aquestes llars d'acollida tenien una certa inspiració en els camps per a nens del Partit Nacional Socialista Alemany on s'adoctrinaven les noves generacions en el que havia de ser l'Alemanya del futur construida per alemanys purs. Aquest sentit de puresa de la nació no el tenien, però si el d'una unitat d'Espanya basada en el Catolicisme.

El còmic té un punt de controversia al haver escollit per casualitat el nom de Paracuellos, una localitat bastant castigada par la guerra i on va tenir lloc la Batalla del Jarama per la defensa de Madrid i sobretot per la Matanza de Paracuellos on els republicans van assasinar milers de presoners nacionals sense cap judici previ.

Dades del llibre:
Títol: Todo Paracuellos
Autor: Carlos Giménez
Editorial: Ediciones DeBolsillo
Pàgines: 607
Preu: 17,90 €
ISBN: 978-84-8346-324-6

Enllaços que he trobat sobre el tema per part dels dos bàndols, no cal dir que n'hi ha d'extremistes per tots cantons, l'origen dels quals és qüestionable i que cal llegir-los amb prudència:
Todo Paracuellos (Dreamers.com)
La sonrisa de la Falange: Auxilio Social en la guerra civil. Angela Cenarro (Ed, Critica)
Niños "Vergonzantes" y "pequeños rojos". La población Marginal en la Cataluña interior del primer franquismo. Antonieta Jarne (Hispania Nova)
No tomarás el nombre de Paracuellos en vano (El manifiesto.com)
Las mujeres y la guerra civil (guerracivil1936)
Obra Nacional de Auxilio Social (generalisimofranco.com)
Batalla del Jarama (pàgina dedicada del Grupo de Estudios del Frente de Madrid)
Nota: la wikipèdia tampoc és la biblia i tot el que hi ha és susceptible de ser debatut i parcial.

Més equivocacions

No hi ha res com perquè hi hagi dues opcions com per a que esculli l'equivocada. Això m'està passant amb l'slot. Si hi ha dos mides de mateix recanvi en primera instància sempre compraré la que no em va bé. Coses de ser un principiant. Lo pitjor: les mides de llandes, pneumàtics i eixos.

SonyEricsson K610i

Agnès a japo

----
 Enviado a través de un teléfono móvil Sony Ericsson

El missatge, tal i com el veieu aquí a sobre, l'he enviat des del meu nou mòbil, un SonyEricsson K610i de renove d'Orange. Lo interessant és la funcionalitat de Blogger que permet que des de qualsevol mòbil i enviant un correu a go@blogger.com es pugui publicar directament al teu bloc fins hi tot fotos.
Interessant, i ara que ho tinc configurat, a veure si ho faig servir de tant en tant.

Arghhh, un troyà!

Avui he trobat un troyà al meu PC. Feia molt de temps que no en tenia. De fet, ahir vaig executar un fitxer que va fer alguna cosa rara i em vaig imaginar que passava algo, però com al passar l'antivirus no deia res ho vaig deixar estar. Avui el mateix antivirus l'ha marcat coma a troyà i ho he comprovat amb dues eines més. El problema es que el malparit no es deixa eliminar :-((

Actualització: ja l'he eliminat gràcies a l'Avira AntiVir i un repàs manual per trobar el loader del registre.

Manteniment de la bici: el selló

De tant en tant hem de fer manteniment de la bicicleta, i si és el nostre mitjà de transport per anar a treballar encara més per anar còmodes i segurs. Un dels elements que normalment ens oblidem és el selló.
En el meu cas s'ha esquerdat la carcassa degut al sol, les esgarrinxades i l'ús. El selló original de la meva bici té la carcassa de plàstic i és poc resistent. Per un ús urbà conserva tota la seva funcionalitat i alguns direu "si està trencat serà menys atractiu". Tot i això l'hem de canviar per dos motius: a la llarga es trencarà perdent l'espuma i, el més important, ens pot fer malbé els pantalons. Doncs si, molts no ho pensem fins que foradem els primers pantalons i ens n'adonem. Sobretot els pantalons fins de vestir són els més sensibles al problema.
La solució és ben senzilla: canviar de selló. Mirarem d'escollir un que sigui de pell, còmode segons les preferències de cadascú i adaptat a la anatomia femenina o masculina segons convingui (són molt diferents). No intentem agafar seients molt grans perquè ens semblin còmodes perquè sovint són massa grans i, tot i que per seure són confortables, no permeten pedalejar correctament.

Editat: recordeu de revisar l'alçada del seient un cop l'heu canviat perquè pot ser que el que hi poseu nou sigui més baix o més alt.

DTM Barcelona 2007

Aquest diumenge vaig anar al Circuit de Catalunya a veure la cursa del DTM que es celebrava per segon any consecutiu en terres catalanes. Aquest any era la penúltima prova del campionat i veure els Mercedes i Audis en versió DTM era tot un al·licient. Com a introducció varem veure la fòrmula Euro 3 i la Copa Seat León (per cert, la versió de copa del León és MOLT més atractiva que el cotxe de carrer que al seu costat sembla inacabat). Ja que anàvem de la mà del RACC ens van fer una petita visita a les instal·lacions del circuit, des de la direcció de cursa fins al podi.
La cursa de DTM va anar molt bé fins que va saltar la polèmica i l'escàndol. Audi va retirar els 7 cotxes que tenia en pista perquè es queixava de l'antiesportivitat dels pilots Mercedes. Aquest fet va desembocar en una xiulada que algún moment va arribar a sentir-se per sobre dels motors dels cotxes.
Bé, us deixo un petit video filmat des del PisBox 7, el del RACC. Més endavant potser penjo alguna foto.

El que costa preparar un cotxe de slot

Avui he anat per tercer cop a Slotmania perqè necessitava peces per preparar els cotxes. Ho he trobat tot menys una cosa: un suport de motor Slot.it. Sembla que no en quedi cap a Barcelona. A sobre, com que no hi entenc gaire haig d'anar amb compte perquè ja m'he equivocat més d'un cop amb les peces i no és plan al preu que estan.

Astra GTC Sport 1.8

Per fi! Ja el tinc! Si, senyores i senyors tinc cotxe nou quasi cinc mesos després d'haver-ne fet efectiva la paga i senyal. L'últim ensurt abans d'entregar-me'l va ser quan vaig veure que la matrícula que tenía no era la que m'havien dit per telèfon (i sobre la que jo havia fet l'assegurança). Per sort uns minuts després es va aclarir i van tornar a fer la matrícula. Tampoc em van posar el kit bluetooth que havia demanat. Me n'han posat un de millor i al preu del que havíem convingut.

Bé en definitiva, NO us compreu mai un cotxe a Masterclas.

Per cert, en un dia d'us ja tinc una multa d'aparcament que penso recòrrer.

No vaig ser l'ultim!

Doncs si, a la cursa inaugural al BourbonSlot em vaig sorprendre a mi mateix passant a la final A de Karts on finalment vaig quedar últim. Per tant vaig fer un 6é lloc (de 11 pilots) del qual estic molt content. El que si va quedar palès a la final es que el meu kart no corre com els altres, encara que els passa a uns quants. M'adelantaven a la recta quan jo anava a fons, i és una cosa que s'ha de pulir i solucionar.
L'altra cursa en que vaig participar no la vaig còrrer amb el meu cotxe. El meu Champ, després de tenir alguns problemes on es quedava parat (cosa que em feia por per la cursa) i semblava que havia solucionat, resulta que li faltava una mica de preparació i feia uns rectes molt bonics. Al final el Litus es va apiadar de mi i em va deixar un dels seus Champs. La cursa va demostrar que amb cotxes preparats i ràpids no tinc res a fer. Vaig quedar últim de la final B, de fet anava penúltim però un problema de direcció em va deixar al final de a classificació a l'última volta.
A la Nissan no vaig participar però en tinc ganes, el problema es que la resta de companys són molt més competitius que jo. A veure si amb el Kart em puc seguir mantenint a la resta de curses.
Classificacions a BourbonSlot.com

El que costa tenir cotxe nou

Bé, a mi m'està costant molt. El 18 d'abril vaig donar la paga i senyal a Masterclas per un Opel Astra GTC Sport. El preu que em van fer era bo, però a partir d'aquí tot bastant malament. Van trigar molt a tenir el cotxe al concessionari (va arribar a l'Agost) perquè la opció de vidre panoràmic trigava més, però això no m'ho van advertir, l'havia de tenir en un mes.

Quan vaig a buscar el cotxe després de vacances em trobo que no tenien res preparat. Finalment, divendres passat m'havien d'entregar el cotxe però resulta que no havien tingut temps de matricular-lo. Espero tenir-lo dimecres sinó ja no se que fer. No recomano a ningú comprar un cotxe a Masterclas.

Preparant la temporada de slot

Dins la meva recent incursió a l'slot vaig contactar amb un grup de gent del fòrum slotdigital.com per provar uns cotxes a la seva pista (una mena de club). Bé, hi vaig fer una cursa on vaig quedar últim però aquest any penso millorar i intentar fer un bon paper.

La primera cursa al Bourbonslot (és així com es diu el club) és divendres i encara em falta un cotxe per competir. Sóc un principiant en tot això i m'està portant bastants problemes. Hi ha tres curses: Karts, Champ i Nissan. El que tinc problemes per acabar-lo és el Nissan de Reprotec. Tot i així he intentat decorar-lo per diferenciar-lo dels altres i, com que és el primer cop que ho faig, m'ha sortit molt malament. Hauré d'anar ràpid per a que no es noti. Bé, sempre el puc despintar i tornar a pintar-lo.

Pujada al Turó de l'Home

Avui he anat a fer la 8ª pujada al Turó de l'Home organitzada pel C.C. Sant Celoni. La convocatòria la va llençar el Pep ja que ell l'havia fet els últims anys amb el Joan, finalment ens hi hem afegit el Palu i jo.
He anat una mica vintage, és a dir amb la bici vella, la Peugeot (una mica en mal estat: sense cable de desviador, els pinyons no els canviava bé i sense ciclecomputador), però suficient per fer la pujada. El recorregut no té gran dificultat exceptuant alguna rampa amb pendent una mica més pronunciat, però es clar que hem començat a peu de port.
He fet la majoria del recorregut amb el Pep que m'anava explicant la pujada en detall i anàvem a bon ritme. Després m'ha costat més arrossegar la bici degut al mal estat de l'asfalt a la part superior on el pendent és més fort, amb asfalt fi es podrien reduir uns quants minuts. Temps final: 1:43:44 un temps del qual n'estic content pels condicionants i per ser la meva primera pujada al Turó. El Pep 1:44:30 i el Joan 1:56:00 han millorat els seus temps en quasi 6 minuts, finalment al Palu li han passat factura els 30km corrent del dia anterior i pujar amb la bici de muntanya i ha fet 2:08:00 (tots els temps són aproximats).
La pujada és totalment recomanable, encara que la inscripció (20 € anticipada) sigui una mica cara.
Actualització: Els temps oficials del CC Sant Celoni són:

Nom Temps Mitja Posició
Oriol 1:44:47 15,03 68
Pep 1:45:04 14,85 74
Joan 1:57:08 13,32 121

Inici del bloc

Bé, després d'alguns problemes amb ya.com, on tenia el meu anterior intent de bloc, he decidit començar-ne un de completament nou. Aquí intentaré comentar les coses que em passen pel cap des d'anècdotes de cada dia al ciclisme, esquí, informàtica o viatges.

La plataforma que suporta aquest bloc és Blogger. Al principi vaig pensar a utilitzar Wordpress.com, però la versió gratuïta de Wordpress, tot i estar molt bé, no et deixa jugar amb l'apariència. A més ja utilitzo molts serveis de Google i Blogger s'hi integra molt. La decisió final la vaig prendre després de trobar la web blogandweb.com on hi vaig trobar plantilles d'alta qualitat i moltes millores per Blogger.

L'edició de les entrades la faré de diverses maneres. La principal serà segurament la web, però també utilitzaré editors d'escriptori. Des de Mac OS X he provat Ecto, però no és gratuït i per tant provaré Qumana, i des de Windows faré servir el Windows Live Writer (gratuït). De fet aquesta entrada l'estic escrivint des del WLW.

Sobre Ocellz

L'oriolus oriolus és un ocell que es troba a Catalunya. Aquest bloc es d'algú que es diu com ell.

Actualment llegint

  • El noi sense color i els seus anys de pelegrinatge (Haruki Murakami)
  • Foundation (Isaac Asimov) [ebook]
  • NGM June issue

Formulari de contacte

Nom

Correu electrònic *

Missatge *

Etiquetes

Arxiu

Wikiloc - Rutes y punts de interés GPS del Món