Esquí de muntanya al Pic de la Mina amb el Pep

El joc dels idiotes


L'altre dia vam anar al teatre Condal a veure l'obra de teatre
El joc dels idiotes
de Francis Veber. De fet, no fa gaire ja havíem estat al Condal per veure l'espectacle de dansa
Madame Butterfly, la traición
. La dansa ens va agradar molt i el personatge de Sandrine Rouet (Goro) era molt expressiu i amb molta força. Us poso una imatge molt bonica per a que us en feu una idea. Llàstima que estigués en cartell molt poc temps.




Bé, confesso que, tot i que m'agrada bastant la manera d'actuar d'en Joan Pera, no l'havia vist mai al teatre. Ara sé que això era un error. No us explicaré de què va l'obra, només cal dir que torna a sortir el personatge fetitx de Francis Veber, en François Pignon, i qui l'encarna és en Joan Pera. El valor afegit és que tenir el Joan Pera en escena sembla ser una garantia d'humor gràcies a l'improvització de la que fa gal·la i que assegura que cada representació és diferent. Reconec que en alguns moments de l'obra em vaig solidaritzar amb algun dels altres actors com al Lloll o el Rafa Cruz que fa de company de feina i de pis del Joan. Veure com el altres actors es descol·loquen i li intenten seguir la improvització fins que ja no poden més és divertidíssim.


És totalment recomanable per passar una molt bona estona.

La ciutat cansada (Pere Calders)

Quan va aparèixer la notícia de que s'editava un nou llibre de Pere Calders em van venir sentiments contradictoris. D'una banda tenia ganes de llegir-lo i tenia molta curiositat per saber com seria una novel·la d'un autor que admiro pels seus excel·lents contes, i de l'altra tenia la por que em fan els esforços de ressuscitar textos que no estan acabats i que l'autor no va publicar en vida perquè probablement no ho trobava adequat. De manera que la lectura de La ciutat cansada em feia una estranya sensació.

La novel·la, tal i com m'havia imaginat, em va deixar un sentiment ambigu. D'una banda ens porta a la línia de una realitat quotidiana que tendeix a l'absurditat i que trobarem més endavant als contes de Cròniques de la veritat oculta. Però de l'altra banda em dona la sensació que no estava segur de com encarar el tema i al llarg de la novel·la se'n va difuminant la intenció. De fet, per mi, mostra que el llibre no estava encara acabat del tot. Hi ha capítols bastant bons amb accions sorprenents, però la manera en que s'acaba el llibre no em convenç. Això no vol dir que no m'agradi, simplement que m'esperava més. Això si, és imprescindible llegir el pròleg de Joan Melcion per entendre el context de la obra.

Pere Calders és un autor reconegut però de qui molta gent en desconeix l'obra. A mi m'agrada molt i Cròniques de la veritat oculta és un dels llibres de capçalera que tinc i que m'ha aficionat el gènere de la narrativa breu amb una sel·lecció de contes genial. Calders també ha escrit altres obres entre les que hi ha les novel·les L'ombra de l'atzavara  i Gaeli i l'home Déu, i l'obra de teatre Antaviana  per a Dagoll Dagom .

Més sobre Pere calders: lletrA (UOC ), Wikipèdia , El meu avi (TV3), Corpus Literari Ciutat de Barcelona.

La ciutat cansada
Pere Calders
Edicions 62
Col·lecció El Balancí
Aquesta edició: set. 2008
ISBN: 978-84-297-6145-0
Pàgines: 231
Preu: 20 €

Apologia de Sócrates. Critó. Eutifró. Protàgores. (Plató)


Repassant el catàleg de la col·lecció labutxaca em vaig trobar amb un llibre que només pel nom ja em va semblar atractiu: Apologia de Sócrates. Critó. Eutifró. Protàgores. És un llibre on es recullen alguns diàlegs que Plató va posar en boca de Sòcrates. Són textos de filosofia clàssica i entenc que nothom està disposat a llegir-los perquè la gent es creu que són densos i rebuscats. De fet, els temors de la gent són justificats però només en part. S'hi tracten diversos temes i Sócrates sempre intenta que sigui de forma planera, però molts cops les explicacions, per buscar el camí més fàcil, són rebuscades.

Apologia de Sócrates és el diàleg de la defensa de Sòcrates davant el tribunal que el va condemnar. És un diàleg molt didàctic i entenedor. Critó és un diàleg entre Sócrates i el seu amic Critó després de que Sòcrates fou condemnat a mort on Critó intenta convèncer Sòcrates de comprar la seva llibertat i fugir. Eutifró, també conegut com el diàleg de la pietat és un altre diàleg on Sócrates parla amb un amic a les portes del tribunal. Sócrates hi va per defensar-se i Eutifró hi va per acusar el seu pare. Finalment Protàgores és un diàleg on es tracta l'educació i la validesa dels ensenyaments socràtics.

En aquests diàlegs no només es parla d'un tema, sinó que surten molts aspectes de la vida atenesa de l'època. Per això és bo que al final del llibre hi hagi un índex de matèries i un altre de personatges esmentats. A més, l'edició inclou un bon pròleg i abans de cada diàleg s'explica el context i que hi trobarem. La traducció no és fàcil perquè el català emprat no és d'ús corrent i actual, però no és un text massa tècnic com per no entendre'l.

Apologia de Sócrates. Critó. Eutifró. Protàgores.
Plató
Ed. Proa - Edicions 62
Col·lecció labutxaca (Edicions 62)
Aquesta edició: 2008
ISBN: 978-84-96863-96-5
Pàgines: 208
Preu: 7, 95 €

Programes portables en un llapis USB

Fa temps que havia vist que existien versions portables de programes més o menys coneguts però no els havia fet mai cas. Això va canviar el dia que sabia que necessitaria accedir al servidor ftp de Skimountaineering.org per fer tasques de manteniment el migdia d'un dia laborable. A la feina no tenia cap client de ftp i n'havia de buscar un. La solució va ser Filezilla i en la versió portable de PortableApps.com.
Ara faig servir habitualment un stick USB de 1GB amb moltes aplicacions portables que crec útils i que em permeten tenir-les fàcilment a mà. Això si, en tinc tantes que em deixen poc espai lliure, però suficient pels documents que necessito, a més 1GB de capacitat és poc actualment per una memòria USB (de fet en tinc una altra de 2GB però aquesta és només per documents).
Jo necessitava programes portables per PC, per a Mac n'hi ha però la cosa funciona diferent perquè alguns han d'estar instal·lats a a l'ordinador i només fan servir l'stick per la configuració i dades. A FreeSMUG podeu més informació per a Mac. Per a Windows, si feu una cerca per internet veureu que hi ha dos grans grups d'aplicacions: les de PortableApps i les U3. U3 és un sistema que porten tots els llapis de memòria de de SanDisk i té bastantes aplicacions, però encara que el meu llapis de 2GB és Sandisk i té U3, el de 1GB és de regal de Nike i l'U3 no sap el que és. Finalment vaig optar per PortableApps.com.
Tots els programes que tinc són de programari lliure i gratuïts, la majoria en català i amb la última versió, òbviament. Els programes instal·lats ocupen 653MB (777MB en disc) després de treure les localitzacions que no necessito i són els següents:

N'hi ha molts més, jo mateix vaig provar els navegadors Opera i Chromium però amb un sol navegador extensible ja en tinc prou. D'aquests veureu que n'hi ha que no són de PortableApps com el µTorrent o el TrueCrypt però el programa del menú de PortableApps reconeix els programes que hi ha dins la carpeta PortableApps encara que no tinguin el mateix format.
D'altra banda, per fer-ho més fàcil, he preparat el llapis de memòria per a que quan es connecti a un PC pregunti si es vol muntar una unitat encriptada virtual de TrueCrypt, si es vol engegar el sistema XAMPP, si només vull iniciar el servidor MySQL o si no vull iniciar cap servidor i finalment engega el programa del menú de PortableApps. És lo més ergononòmic que he pogut fer-ho.

Geocodificació d'imatges I - Camera i GPS

Abans quan anàvem a fer turisme fèiem fotos i no les podíem veure fins que tornàvem a casa i les revelàvem. Ara per sort i gràcies a les càmeres digitals podem veure-les immediatament després de fer la fotografia. Tot i així, encara hem de recordar on les hem fet.Recentment s'està implantant una tendència a geocodificar les fotografies per tal de que poguem recordar on es van prendre les imatges. Això no només té un component lúdic sinó també pràctic i documental.

Les aplicacions d'aquesta tecnologia són diverses, actualment podem geocodificar les imatges i compartir-les a llocs d'internet per a que els amics puguin veure on vem fer una foto determinada. També podem preparar un viatge veient les imatges que altra gent ha fet d'un lloc determinat. També poden transformar-se en eines de foto-denúncies. Fins-hi tot poden ser part del flux de treball d'un arquitecte, constructor o qualsevol altre professional.

La teoria
Per geocodificar les imatges el que farem és gravar la informació geogràfica a l'arxiu de la fotografia, concretament a les metadades EXIF que són un conjunt d'informacions sobre la imatge. Actualment ho podem fer de tres maneres i cadascuna té mètodes de treball diferents.
  • La manera més directa és que quan es facin les fotografies la càmera amb GPS incorporat hi gravi les dades de localització automàticament. De moment hi ha molt poques càmeres que ho puguin fer i els mòbils amb aGPS que ja ho fan ténen una qualitat fotogràfica bastant pobre.
  • La manera més normal actualment és dur un aparell GPS que emmagatzemi les dades d'on ens trobem mentre fem les fotografies. Després a l'ordinador el que farem és incorporar aquesta informació a les fotografies.
  • Finalment, la manera indirecta és que nosaltres assignem manualment una posició a la fotografia. Això ho fem sense dur cap aparell complementari a la càmera mentre fem fotos i un cop les hem descarregat a l'ordinador les situem sobre un mapa amb l'ajuda d'un programa i la nostra excel·lent memòria.
Material necessari
En aquesta sèrie d'articles em centraré en el segon i tercer mètodes, i el material que necessitarem és una càmera fotogràfica digital i opcionalment un GPS que emmagatzemi dades. Jo faré servir en aquests articles una càmera Panasonic Lumix DMC-FX150, una Nikon D70, un GPS Holux M-241 i un GPS Garmin Colorado 300.


Preparació abans de fer fotografies
En el cas que portem un GPS acompanyant la càmera el més important és sincronitzar el rellotge de la càmera i el del gps. Això ho fem perquè els programes que incorporen les dades de localització a les fotografies ho fan mitjançant la hora de la fotografia. Normalment anirem a la configuració de la càmera i canviarem l'hora, però hi ha gent que es limita a fer-li una foto al GPS on es vegi l'hora del GPS. La opció de la foto és bona si hem començat a fer fotos i ens hem oblidat de canviar l'hora de la càmera, després amb el programa de gestió d'imatges de l'ordinador podrem ajustar l'hora de les fotografies sabent la diferència entre la hora de la foto (a les metadades) i la que veiem fotografiada. Atenció si porteu més d'una càmera perquè ho hem de fer amb cada càmera, sinó és un embolic gestionar diferents càmeres amb diferents hores.

A l'hora de preparar l'aparell GPS n'hi ha molts que permeten ajustar les opcions de gravació. Per al que necessitem el millor és posar un interval de gravació de 15, 30 o 60 segons, normalment no ens cal més precisió. Hem d'evitar gravar segons la distància recorreguda perquè els programes que incorporen les dades de posició a les imatges es basen en l'hora en que es va fer la fotografia.

Finalment, sembla una tonteria però no ho és, reviseu que tots els aparells tinguin les bateries carregades i que tinguin suficient memòria lliure per emmagatzemar les dades.

Agraeixo que el Ferran Vilella m'hagi deixat el GPS Garmin per provar-lo i així incorporo un altre tipus d'aparell al tutorial.

Imatge de la càmera: Panasonic

La tortuga de Darwin

En una setmana excepcionalment teatral no només vam anar a veure Spamalot sinó que també vam anar a veure La tortuga de Darwin al Teatre Romea. És una obra de teatre que podia ser bastant bona, però crec que queda una mica indiferent. Per mi la principal raó és de la producció de l'obra més que del text. La Carmen Machi que fa de tortuga, el paper principal, és de llarg el millor actor/actriu que hi apareix. De fet el paper del professor el podria haver fet molt millor el Gary (David Ponsà).
En definitiva, si voleu saber quelcom de la història de la tortuga de Darwin real que es deia Harriet i vivia a Austràlia, la podeu trobar aquí.

Spamalot

L'altre dia varem anar al teatre Victòria a veure Spamalot, la obra de teatre dels Monty Python basada en la pel·lícula "Els caballers de la taula quadrada". Ho poso en català però em sembla que tots l'hem vist en castellà, a més l'obra és tota en castellà. Reconec que sóc un fan de l'obra del grup anglès i tenia ganes de veure-la, però també tenia por que fos un frau per als fans de la pel·lícula. Per sort va aconseguir que passéssim una bona estona rient.

La obra comença amb el mític gag dels cocos i les orenetes, una excel·lent forma d'anticipar quin tipus d'humor veuran els espectadors per als que no estan familiaritzats amb Monty Pyhton. Tot i així per als fans hi ha coses noves, actualitzades i adaptades al teatre que segur que el sorprendran.

En definitiva, una manera bastant divertida de passar un vespre.

Localització: Teatre Victòria
Imatge: Filmax

Triatló de Barcelona


El diumenge vaig fer el meu primer triatló olímpic i va ser a Barcelona. L'experiència va ser bona, i n'estic bastant content perquè vaig fer millors temps del que m'esperava, sobretot comptant el meu entrenament. També hi participaven el Jordi Palouzié i el Santi Polo amb qui em vaig anar creuant durant la cursa. Hi havia quatre sortides i jo sortia a la segona, el Jordi a la tercera i el Santi a la quarta, per ordre d'inscripció. La organització no va ser gaire bona en general i ja veureu perquè.

La sortida va ser accidentada perquè es va fer amb una hora i mitja de retard, però la megafonia no explicava les coses correctament, a més a la zona de boxes no hi havia cap mena d'informació. De manera que cadascú s'espavilava per estar atent a la seva sortida i encara gràcies. Jo al final no se ni a quina hora vaig sortir, però la part de natació no em va anar tant malament com m'esperava. El neopré em va ajudar bastant i vaig aconseguir nedar amb una relativa comoditat. Haig de millorar molt la orientació a l'aigua perquè tot i ser el primer cop que vaig nedar amb les lentilles posades sota les ulleres de natació, em vaig desviar un cop a la primera volta fent una paràbola enlloc d'una línia recta i a la segona volta vaig nedar en ziga-zaga. A part que a la segona volta ens vam trobar amb la sortida del tercer grup i ens varem ajuntar els dos grups a la mateixa boia repetint-se l'aglomeració de la sortida. Finalment vaig acabar de nedar al cap de 33 minuts i 58 segons, un segon més que el Santi :-). A la sortida no hi havia la dutxa que havia de posar la organització i sortiem cap a la pista d'atletisme on hi havia els Boxes.

La primera transició va ser una mica més lenta del que esperava perquè el tratge de neoprè se'm va enganxar amb la cinta de neoprè on portava el xip. Després em vaig netejar bé els peus per treure la poca sorra que tenia, posar mitjons, sabatilles, casc, agafar la bici i córrer. Els bons només es treuen el neoprè (molt més ràpid) i agafen la bici.
El circuit de bici era molt interessant i podia ser molt divertit, però al final era una mica estressant. Hi havia molts carrers estrets on costava avançar la gent. Si anaves a roda havies de portar les mans als frens constantment perquè la gent no anava gaire recte. I el pitjor de tot eren les habituals corbes de 180º en carrers de només dos carrils i massa estrets per tanta gent. Hi havia molts espavilats que intentaven passar-te fent un interior en aquestes forquilles i al final vaig decidir passar-me un metre de frenada per deixar espai amb els que em seguien (normalment em seguien a mi i jo rarament seguia a ningú), per tant vaig acabar fent mini esprints a les sortides de les forquilles. Aquí vaig passar al Santi quan jo feia la segona volta i ell la primera. Es va enganxar al grup del que jo tirava però ens va perdre en una de les corbes que he comentat on hi havia gent poc hàbil. Vaig acabar el recorregut sense complicar-me la vida i amb un temps prou acceptable.

La T2 hagués anat bé si no fos que vaig començar a córrer amb el casc de la bici posat. Vaig haver de tornar enrera a deixar-lo i sortir a córrer un altre cop perdent 1'15". Vaig començar a córrer tranquilament amb passes curtes i intentant agafar una mica de ritme. La primera passada per la catifa de cronometratge no em va pitar (per això als resultats oficials tinc una transició de 19 minuts) però vaig tirar i em vaig concentrar en el ritme i esperar que no m'enfonsés. Al cap d'una estona ja vaig veure que el meu cos havia agafat una velocitat de creuer ell tot sol i em vaig dedicar a administrar aquesta velocitat. que no era gaire ràpid però ja em servia fins-hi tot per avançar algú. Anar-me creuant amb el Jordi durant la part a peu i veure que no perdia molt respecte ell també em servia per animar-me a mantenir el ritme.
La part de córrer era un caos absolut amb una sola catifa de verificació, una distancia intermitja per donar mitja volta pels de sprint i super sprint i molta gent de públic intentant creuar però amb menys perill que en la secció de ciclisme. Tampoc estaven ben preparats els avituallaments líquids amb dues noies per estand on passaven mínim 50 corredors per minut. Vaig veure molt poca aigua i no vaig menjar res, al contrari del que tenia previst, perquè em feia mal la panxa. Al final vaig acabar bé aturant el meu crono en els 2:34:25.

Vaig acabar bastant content i em vaig recuperar de seguida. Al dia següent no tinc cap mena de seqüela i fins hi tot crec que em trobo millor que els dies anteriors. Crec que estava molt bé que hi haguès tant públic perquè això t'anima, encara que sigui de forma inconscient.
Una cosa que haig de fer és reconèixer el mèrit del Santi que després d'un accident, trencar-se la ròtula i estar encara en recuperació va fer la part de natació, ciclisme i fins-hi tot va córrer una volta a peu. Felicitats!
Per cert, preparant la bici el dia abans vaig haver de canviar les dues càmeres de la bici (vaig arrencar les vàlvules la setmana abans) i vaig canviar el manillar de triatló per a que fos legal per drafting.

Els meus temps parcials (del meu cronòmetre, que no és molt diferent de l'oficial) van ser:

  1. Nedar 1.500m: 0:33:28 (22:18 min/km)
    • T1: 0:03:52
  2. Bici 40 km: 1:05:25 (36,64 km/h)
    • T2: 0:03:29
  3. Córrer 10 km: 0:47:59 (4:47 min/km)
  4. Total: 2h 34 min 15s (temps oficial: +10s) 



Aquí teniu un gràfic on es pot observar el temps que he emprat en cada disciplina:


Fotos dels meus pares (necessita Flash):

McLaren F1 GT-R de Slot.it

Per la nova temporada de curses al California Slot hi ha una copa Slot.it i vaig pensar que era una bona oportunitat d'incorporar cotxes d'aquesta marca italiana a la col·lecció. En Litus em va portar un kit de McLaren F1 GT-R i una banqueta per anglewinder. Hi he muntat el motor NC-5 (de Ninco) més antic que tinc i que està bastant rodat. També hi he instal·lat un dels nous xips de Ninco (que són més plans). Com el motor va ancorat al xassís amb cargols és molt rígid i es comporta molt bé.

La carrosseria del kit és blanca i la he pintat per distingir-lo bé i personalitzar-lo al meu gust. A dalt teniu la carrosseria en el procés d'envernissat que he fet després d'instal·lar-hi tots els elements. Pintura i vernís els aplico amb esprai. Aquí a la dreta hi teniu el cotxe acabat de muntar amb tots els elements de la decoració. Els elements de la carrosseria estan enganxats amb cianocrilat endurit amb bicarbonat, tota la resta d'elements (vidres, llums, interior i petits elements de decoració) els he enganxat amb plastic fos per evitar que els vapors del cianocrilat facin malbé els vidres.

Crec que aquest cotxe és el que més be m'ha quedat de moment, tot i que té alguns errors de pintura.

Viatge d'hivern (Jaume Cabré)

Quan vaig entrar a la web de labutxaca per mirar les novetats fa un temps vaig trobar el llibre de Jaume Cabré anomenat Viatge d'hivern. El llibre em va encuriosir perquè es presentava com un homenatge als clàssics com Bach o Rembrandt.

Però el viatge d'hivern que ens presenta Jaume Cabré és més que això. El conjunt de contes s'entrellacen deliciosament per formar un únic relat amb diferents visions. Les històries que ens descriu ens transporten endavant i enrera en el temps introduïnt-nos  en diversos ambients. El conte Dos minuts ens esboça un somriure mentre es desenvolupa, mentre que El somni de Gottfried Heinrich ens ofereix una possible curiositat històrica en el camp de la música. I més val que no digui res més per a que vosaltres mateixos el descobriu.

El llibre és absolutament recomanable i personalment m'ha agradat molt, passa a ser un dels meus preferits.

Viatge d'hivern
Jaume Cabré
Premis: Premi Fundació Enciclopèdia Catalana 1999, Premi de la Crítica "Serra d'Or" 2001
Ed. Proa - Edicions 62
Col·lecció labutxaca (Edicions 62)
1ª edició: 2000
Aquesta edició: 2008
ISBN: 978-84-96863-53-8
Pàgines: 271
Preu: 7, 00 €

El curiós incident del gos a mitjanit (Mark Haddon)

El curiós incident del gos a mitjanit és un llibre de Mark Haddon on hi trobem la visió del món que té un noi autista arran d'un incident que pertorba la seva vida. En Christopher un dia es troba el gos de la veïna mort al seu jardí i aquí comença la seva particular odissea per esbrinar qui l'ha mort. Al seu relat veurem com les matemàtiques, quelcom que té limits certs i previsibles, són el refugi d'un noi que té por del món que l'envolta.

El relat és molt fresc i com els capítols són relativament curts s'avança ràpidament en la història. La increïble ingenuitat del Cristopher ens duu a situacions gracioses però que si les pensem una mica, són tristes o perilloses. La novel·la ens descriu, més que la història del personatge, la manera de veure el món que tenen els nens amb aquests problemes de conducta. Molts cops la relació amb la gent, encara que siguin els seus propis pares, és problemàtica. Els tics de conducta que mostra, i que ell troba normals, són estorbs o barreres al fet de relacionar-se. Aquesta novel·la ens obre la finestra a una altra realitat i ens pot ajudar a comprendre millor aquesta problemàtica.

El curiós incident del gos a mitjanit
Mark Haddon
Ed. La Magrana (RBA)
Col.lecció: La Magrana de Butxaca
1ª ed. 2003
8ª ed en català 2007
ISBN: 978-84-8535-131-2
pàgines: 340
preu: 8,50€

El meu amor Sputnik (Haruki Murakami)

Ja he devorat una altra novel·la del gran Haruki Murakami. El meu amor Sputnik és la primera novel·la que es va traduïr al català d'aquest autor. Hi apareixen els temes recorrents de l'autor: joventut, adaptació a la societat, sexe, viatges, solitud i Tòkio tot amanit amb un toc del surrealisme quotidià del que acostuma a fer gala en Murakami.

El meu amor Sputnik és la història d'una noia explicada per un bon amic seu. La Sumire és una noia que vol ser escriptora i que no s'acaba d'adaptar a la societat. En un casament coneix una dona, Miu, de la qual s'enamora i que la farà canviar. Per començar, li dona una feina. Però un viatge de feina que finalitza en unes vacances a les illes gregues, ho canvia tot.

Encara que sovint es qualifiqui la novel·la com a eròtica, i certament tingui passatges eròtics, crec que no s'hauria de considerar com a tal. Les descripcions de l'ambient i els estats d'ànim que se'ns ofereixen sembla que abracin suaument els personatges més que no pas els situi en un lloc deteminat. Els paisatges que recorrem són el marc ideal per unes situacions que quasi inevitablement desemboquen en el surrealisme subliminal que inunda les novel·les de Murakami. Per això, jo la definiria més com a novel·la descriptiva on hi ha algun tret eròtic que ofereix un bri de felicitat efímera o de plaer llargament desitjat.

El meu amor Sputnik
Haruki Murakami
Edicions 62 (Grup 62)
1ª edició original:1999
1ª ed. en català: 2002
Aquesta edició: 2006
ISBN: 84-9787-190-1
Pàgines: 253
Preu: 9,50 € aprox

Wall-E

Ahir vaig anar a veure Wall-E, una pel·lícula d'animació de Disney - Pixar. El primer que haig de dir és que NO és una pel·lícula per nens. Durant la primera hora no hi ha diàleg i encara que si que hi ha acció molts nens difícilment estaran quiets. A més no entendran gran part de la pel·lícula.

La pel·lícula té un component de crítica social, sobretot de la societat americana abocada al consumisme desenfrenat d'aparells i menjar, que els nens no entendran. És interessant que la pel·lícula parteixi de la premisa d'un planeta terra abandonat pels seus habitants i convertit en un abocador on només hi ha en Wall-E i poca cosa més. La rutina del robot que segueix treballant després de tants anys, es veu destorbada per l'arribada d'una nau que deixa un robot sonda, l'EVE. Un nom que no crec que hagi sortit a l'atzar. Llavors comença la "típica" història d'amor pero aquest cop entre robots que amb prou feines es comuniquen. Es mostra com amb voluntat dos éssers molt diferents poden arribar a comunicar-se i entendre's encara que sigui amb gestos.

La pel·lícua continua allà on són els humans (no diré gaire més cosa per no aixafar-vos l'argument) i es mostra en què s'ha convertit la societat del benestar versió americana. Els robots estan al complert servei dels humans i, encara que ho sembli, no els controlen sinó que fan la feina per a la que se'ls ha programat. Tot està aprentment en ordre i calmat però els humans en aquesta societat han perdut la raó de ser i són tots iguals sense esperances ni aspiracions. Per sort hi ha un element que hi aporta la desconeguda esperança i que mostra el sentit de la vida.

El final de la pel·lícula és bastant emotiu gràcies a que els animdors de Pixar han aconseguit que Wall-E es faci estimar. Jo crec que moltes de les reaccions i expressions de Wall-E es podrien equiparar a les que fa un gos normal (no de dibuixos), que s'expressa sense parlar, i per això hi podem trobar una connexió emocional.

Potser és la millor pel·lícula d'animació en 3D gràcies als espectaculars renders del paisatge post apocalíptic de la Terra que n'ha fet Pixar. La pel·lícula és totalment recomanable per a qualsevol adult.

Imatges de Disney - Pixar.

Neopré i mitja bici nova

 

Aquest estiu estic invertint en material esportiu, com molts altres estius. Aquest cop l'excusa és l'Ironman per al qual m'estic "entrenant".

Hi ha dues coses que he comprat una mica especials i que em fan il·lusió. Una és el neopré, un Zoot Fuzion. A la imatge de dalt em podeu veure sortint de l'aigua el primer dia que el vaig provar. Aquest mateix dia ja li vaig fer un petit tall que a Esportissim em van reparar en un moment. És bastant cómode però costa molt de posar. És bastant calent i nedar una estona amb un tratge negre que et cobreix completament no és el millor que es pot fer a la platja a l'estiu. El neopré el complemento amb una crema del sol amb protector per les picades de medusa per protegir la cara i les mans.

L'altra cosa que em fa il·lusió és el canvi de components que li he fet a la bici de carretera i que ha quedat com veieu a sota. He desterrat el Shimano Tiagra del 2002 més els components Cannondale Coda per posar un flamant Shimano Ultegra SL en versió compact i un preciós acabat gris fosc. L'altra estrella de la meva nova bici són les espectaculars rodes Campagnolo Zonda amb trenat de radis diferenciat per davant i darrera. aquestes rodes són una passada, mai havia portat unes rodes de radiat recte al davant i són un prodigi de precisió, n'estic molt content. També hi he afegit al canvi una nova tija de seient de carboni, una Selcof 94. Sembla mentida el que es pot estalviar amb una peça tan senzilla. I finalment hi he afegit un "acople" de triatló, o "aerobar" en anglès, perquè l'Ironman hi obliga. L'escollit és un Profile T2+ perquè m'agrada i estava d'oferta.
Bé, doncs després de tots els canvis i posant el manillar de triatló la bici es queda en 8.715 grams, menys del que havia calculat, però es que pretenia canviar a un Shimano 105. Traient el manillar i deixant la bici més clàssica es quedaria en 8.155g aproximadament.Després de la primera sortida de prova per la Collada de Tosses només us puc dir que em cau la bava, com ja imagineu.

Tretze Tristos Tràngols (Albert Sánchez Piñol)

L'agnès fa poc em va regalar un llibre que he devorat en uns dos dies escassos de viatges en tren a la feina. El llibre és titula Tretze Tristos Tràngols i és l'últim de l'Albert Sánchez Piñol i canvia una mica el format però no l'estil a que ens té acostumats. Aquest llibre conté tretze contes i no és una novel·la com La pell freda.

Els contes que hi trobem ténen un caire quotidià que no amaga el rerefons fantàstic en que es basen. Una manera d'escriure que fa que tot alló extraordinari que hi ha als relats l'assumim com un fet normal, i és això que fa tan atractives aquestes històries. No us en diré res de cap dels contes, només us recomano que els llegiu tots fins al final.

La manera en que estan escrits és molt amena, i amb l'edició de La Campana la lectura és ràpida i fàcil fins hi tot per la gent amb problemes de visió o gent gran amb la vista cansada.

Tretze Tristos Tràngols
Albert Sánchez Piñol
1ª edició: Juny de 2008
2ª edició: Juliol de 2008
Edicions La Campana
Col·lecció: Tocs, 66
Pàgines: 167
Preu: 16€
ISBN: 978-84-96735-13-2

El noi del pijama de ratlles (John Boyne)

Ahir vaig acabar de llegir un llibre del que n'havia sentit a parlar molt bé i que és un dels més venuts. És El noi del pijama de ratlles de John Boyne. Doncs la veritat és que m'ha decepcionat bastant per no dir molt. No sóc un crític literari, però després de llegir uns quants llibres tinc el meu propi criteri.

Perquè ho dic això? Doncs per diverses raons. Crec que la narració està mal plantejada, sembla que l'autor tingués un parell d'idees sobre el tema i que tota la novel·la tracta de d'enganxar-les. El tema de la novel·la, el noi del pijama de ratlles, no apareix fins passat l'equador del relat deixant una introducció al tema massa llarga. A cada capítol hi ha un títol que molts cops ja et diu tot el que passarà i li treu l'emoció.

Està narrat en primera persona per un nen petit, però més que res sembla que sigui escrit de forma políticament correcta evitant mai esmentar Auschwitz, el Fürer o fins-hi tot algún insult antisemita encara que sigui evident que la narració ho demana. Si el que volia era que ho pogués llegir tothom el que ha aconseguit és una redacció poc sòlida i no gaire escaient per a nens. També crec que la línia de temps de la història és irregular i fins-hi tot a vegades arriba a ser un pel inconnexa. I finalment crec que l'últim capítol sobra directament.

La història és una bona idea i se'n podria treure molt més suc. Aquest tipus de novel·la ja me l'he trobat altres cops en escriptors americans més encarats a la història i a un públic senzill buscant elevades vendes que no pas a una narració enriquidora.

Us deixo altres opinions a favor (aquesta explica molt el llibre) i en contra del llibre (que no sóc l'únic).

El noi del pijama de ratlles
John Boyne
Edició d'Empúries: Febrer de 2007
Ed. Empúries
Col·lecció: Narrativa
Pàgines: 203
Preu: 15,38€
ISBN: 978-84-9787-223-2

Reparació de la pantalla d'un mòbil

Fa uns dies a l'Agnès li va caure al terra el seu mòbil Sony Ericsson w660i i se li va trencar la pantalla. Vaig creure que el mòbil acabaria sent inútil i que hauríem de comprar un mòbil nou, però per sort vaig trobar una web anglesa on comprar una pantalla LCD per al mòbil. És bastant pràctic perquè ténen parts de molts models de mòbils. És cert que rebuscant per internet es poden trobar llocs una mica més barats, però quasi ningún et ven també el tornavís (un torx 6). A més a questa gent té un fòrum on hi ha les instruccions de com desmuntar el mòbil per canviar la peça que necessites, en el meu cas, com desmuntar un Sony Ericsson w660i per canviar la pantalla. En definitiva, que ha anat molt bé i ha costat bastant més barat que un mòbil nou.

A la fotografia podeu veure el vide trencat que impedia veure correctament la pantalla i que feia que al final només se'n veiés un terç.

Quebrantahuesos 2008 i la preparació de l'Ironman

El passat dissabte 21 de juny vaig còrrer la famosa Quebrantahuesos 2008. Normalment això hagués propiciat un post eufòric de lo bé que m'ho vaig passar i el ritme fabulós que portava, però aquest cop no és així. Ja fa un temps que no porto l'entrenament de l'Ironman gens bé, i de retruc, el de la QH2008 tampoc ho va ser. Vaig tenir dues lesions consecutives (una a l'esquena el dia de la cursa de la Terra de l'Aigua i una al turmell a la Mitja Marató de l'Espai Kilian).

El dia no era propici en ser el primer cap de setmana de calor forta de l'any (al voltant de 34º, el pulsòmetre em va marcar una màxima de 37º!). En fi, que tenia totes les de perdre enfront una cursa de 205km i 3.300m de desnivell i així ho havia fet saber als meus companys dient-los que no estava ens motivat.

El dia de la cursa va començar prou bé, però de seguida vaig trobar a faltar els quilòmetres a les cames i la calor em va començar a maltractar, bé, com a la resta de corredors. El resum del dia és que vaig patir a quasi tots els ports de muntanya excepte Somport, que era el primer, i que vaig finalitzar-la esgotat i deshidratat. No hi ha res més a destacar. L'anècdota va ser acabar en una camilla de la Creu Roja per deshidratació.

En definitiva, una cursa per oblidar.

Pantà de La Baells

Durant aquest període de sequera i després pluja continuada vaig estar seguint l'estat dels embassaments de les conques internes de Catalunya amb bastant interès. L'embassament que més seguia era el de La Baells perquè és el que veia quan pujava a veure els pares a la Cerdanya. Vaig trobar un document oficial (PDF) de la Generalitat per poder saber-ne l'estat. Avui està al 97,5%, però us poso unes fotos de quan estava al 94%.

Aquesta és una HDR.
La Baells al 94%

I aquí teniu un panorama.
Panorama de La Baells al 94%

L'amic retrobat (Fred Uhlman)

En dos dies d'anar en tren m'he llegit un llibre que està prou bé, es diu L'amic retrobat i és de l'alemany Fred Uhlman, pintor i escriptor. És un llibre inspirat en la seva infantesa, la d'un nen jueu en una Alemanya que veu com a poc a poc un individu anomenat Hitler està cada dia més present en la seva societat. Aquest nen de quinze anys el que vol es passar una infantesa a l'escola amb algun amic que valgui la pena, i el troba en Konradin von Hohenfels un altre noi que va a la seva escola que prové d'una important família gentil de Suàbia. Al final, el fet de que ell sigui jueu s'interposa en la seva amistat i es trenca totalment quan ell s'exilia a Amèrica.

El llibre és molt curt i ràpid de llegir, bastant ben escrit, però traduït deixant bastants mots alemanys que fa que costi una mica més d'entendre. A més crec que alguns es podien traduïr sense problemes. Lectura recomanable.

L'amic retrobat
Fred Uhlman
Edició de labutxaca: Juny 2007
Ed. Empúries (Grup 62)
Col·lecció labutxaca
Pàgines: menys de 100
Preu: 7,50€
ISBN: 978-84-96863-10-1

Música clàssica gratuïta

En aquests temps on tothom es baixa música d'internet i, sobretot a Espanya, de forma majoritàriament il·legal, cada cop sorgeixen més iniciatives on trobar música de foma legal gratis o a preus molts barats. Si el que volem és escoltar música clàssica trobar música gratis és quasi impossible. Dic quasi perquè ja fa temps que tinc controlada una web bastant bona pels amants del piano clàssic.

La Piano Society és una web on s'hi poden trobar moltes gravacions de música clàssica interpretades per piano. Actualment la web ha canviat per ser més simple i millorar la navegació, a més ara hi ha disponibles les partitures de les obres en format pdf a sota de cada gravació. Hi podem trobar obres de Albéniz, Bach, Bártok, Bizet, Brahms, Debussy, Dvorák, Granados, Haydn, Mendelssohn, Mompou o Liszt entre molts d'altres. És totalment recomanable donar-hi una volta per escoltar tot tipus d'obres.

Enllaç: pianosociety.com

Plou

Aquests dies que he estat de baixa i m'he quedat a casa, han coincidit amb un petit període de pluges que han regat la terra on visc. Ara hi ha bastant rebombori amb el tractament polític de l'anomenada crisi de l'aigua, però d'això no en vull parlar. El fet més rellevant i important és que torna a plore a Catalunya d'una manera general i amb una mica de ganes. És una pluja que necessitàvem tots. Des de ramaders a camperols, polítics, habitants en general i el més important: la flora i la fauna de les nostres contrades.

Aquests dies he passat llargs minuts mirant pel balcó com queia la pluja. Escoltant l'impacte de les gotes d'aigua i olorant el perfum de terra mullada que m'oferien els testos eixuts del balcó. Llavors una sensació d'alleujament s'apoderava de mi. Aquesta pluja no resol la sequera que tenim, però puc dir que per la sequera que tots duem a dins ens va molt bé.

Boscos endins

Ja fa un temps que vaig anar a veure l'obra de teatre Boscos endins de Dagoll Dagom. La obra original és de Stephen Sondheim. Hi vaig anar acompanyat de l'Agnès, l'Ona i el Francesc. L'Agnès no les tenia totes amb mi perquè es veu que tinc fama de que no m'agraden els musicals. Bé, no m'entusiasmen, és cert. Va ser un dimecres de fa un mes a les 9 del vespre al Teatre Victòria. Jo venia de la feina i estava una mica cansat. El resultat va ser que em vaig adormir.

La veritat és que l'espectacle no es mereixia que m'adormís, però per mi és massa llarg. Està dividit en dues meitats, la primera meitat és més feliç i la segona és més trista. És interessant la manera que entrellaça diferents contes clàssics i com es relacionen els personatges entre ells. La música està ben trobada i les lletres s'enganxen de manera que surts del teatre taral·lejant. Els personatges que més em vana gradadar personalment són la caputxeta vermella i en Jan, l'exterminador de gegants.

Recentment s'ha conegut que Dagoll Dagom ha cancel·lat la gira que tenia prevista per qüestions econòmiques i manca de suport institucional. Veient el muntatge es pot endevinar que no és barat ja que hi ha molta feina d'escenografia i a més hi ha la petita orquestra que posa la música en directe. Dagoll Dagom ja té experiència en espectacles amb grans muntatges com va ser Mar i Cel, a veure com resolen aquest contratemps.

Xarxes socials

Ja fa temps que circulen les anomenades xarxes socials per internet aprofitant les possibilitats d'interacció de la web 2.0. Al principi m'hi vaig interessar una mica. Però després de donar-hi una volta i veure com éren no els vaig fer servir. Els principals motius eren que no coneixia ningú que els fes servir i tampoc els trobava massa pràctics. A més, digueu-me tradicional, però no tenia temps de buscar-me amics per internet quan ja en tenia al Món Real™.

La cosa ha canviant en els últims temps i em trobo fent servir dos d'aquestes xarxes socials:
La primera és professional i es diu LinkedIn. Básicament serveix per publicitar el currículum laboral. Et pots connectar amb la gent que coneixes i/o has treballat i pots recomanar professionals o rebre recomanacions. Aquí podeu trobar el meu perfil laboral.
L'altra xarxa és el conegut facebook. Reconec que el primer cop que vaig entrar-hi vaig pensar que era una tonteria, però també val a dir que era als seus inicis i quasi no hi havia aplicacions. Ara l'estic començant a fer servir, més que res per tenir un punt en comú per seguir el que fan els amics reals i no pas per cercar-ne de nous. El perfil públic és ínfim, com és lògic en aquest cas, i aquí teniu el meu.

La llàstima d'aquests serveis és que la majoria estan en anglès, res de català. Segur que hi hauria gent disposada a traduïr-los encara que fos de forma parcial.

Dissabte (Ian McEwan)

Fa un temps els meus pares van comprar una novel·la de la col·lecció labutxaca que es diu Dissabte. Jo no havia sentit a parlar del llibre ni tampoc de l'autor, Ian McEwan. Despés de llegir-la puc dir que m'ha agradat.
Dissabte descriu un dia en la vida de Henry Perowne, un neurocirurgià londinenc amb molta experiència. És un dia de festa per ell i el llibre pretén endinsar-se en aquesta rutina. Però aquest dissabte és diferent, comença amb un avió en flames passant per davant la finestra de casa seva i al voltant de la seva rutina hi ha una manifestació contra la guerra d'Irak. Tot i alguns entrebancs desafortunats aconsegueix fer les coses se s'havia proposat. El problema és que ún d'aquests entrebancs després es complica.
El llarg dia passa en 366 pàgines i ho fa descrivint cada aspecte de la vida d'en Perowne. Les decripcions de les operacions de neurocirurgia, del partit d'esquaix o de les situacions que viu el protagonista ténen un elevat nivell de detall. Malgrat això, la novel·la manté el ritme i no es fa llarga fent-ne una lectura bastant lleugera.

Dissabte
Ian McEwan
1ª edició en català: 2005
Edició de labutxaca: Juny 2007
Ed. Empúries (Grup 62)
Col·lecció labutxaca
Pàgines: 368
Preu: 7,95€
ISBN: 978-84-96863-09-5

La gespa a l'esquena i el núvols davant meu

Avui he sortit a córrer una mica per entrenar l'Ironman. Encara no estic acostumat i córrer em suposa un esforç addicional que amb la bici o l'esquí de muntanya no el faig. A mes, aquests dies estic una mica encostipat i em costa respirar bé i com estic a Ger, a la Cerdanya, encara ho pateixo una mica més. Quan avui he arribat a casa, he sortit un moment al jardí.


El cel es gris i l'ambient fred. M'estiro damunt la gespa. Feia mesos que no ho feia. La gespa torna a verdejar després d'algunes neus i pluges que han caigut últimament. Està tova i curta, encara no creix. És un ésser en letargia que comença a despertar.

Deixo que el meu cos pesi lliurement sobre el terra. Els músculs, tensos després de córrer, es relaxen i entren en contacte amb els brins de gespa. Quasi no fa vent i els núvols es passegen damunt meu a poc a poc en el caos de turbulències que precedeixen la pluja. Quatre gotes es precipiten sobre la meva cara i em mantenen en contacte amb el cel. A cada respiració prenc consciència de les coses que m'envolten. Un gos borda a la llunyania, els veïns tanquen els porticons de les finestres, un cotxe passa per la carretera i uns ocells mantenen una conversa d'aquelles intranscendents. Potser parlen del temps. Deixo que la vida s'aturi al meu voltant i intento gaudir de l'instant.

Ara només hi sóc jo al jardí. Tot el que m'envolta s'esvaeix i ja no sento res. El jardí és tan petit com el meu cos i per part meva, ara és infinit. Els rosers, l'espigol o el cirerer ja no hi són. Ja no hi ha cap tanca que em separi de la resta del món. El món ara és un immens camp de gespa.
Al cap d'una estona torno a la consciència. M'aixeco lentament assaborint aquesta sensació fins l'últim instant. La majoria de la gent que hi ha a la Cerdanya aquests dies ni s'imagina del que parlo.

Projecte Ironman

Ja fa algunes setmanes, un mes aproximadament, que em vaig apuntar al Projecte Ironman de Probike-Intemperie. La cosa va ser llargament meditada.

Tot va començar amb un correu aparentment inofensiu d'en Santi Polo sobre consells per adquirir una bici de carretera. D'aquests en rebo de tant en tant i a tots els faig el mateix cas. La cosa no hagués passat d'un simple consell si no hagués aparegut el Jordi Palouzié. Com sempre amb l'entusiasme que es pren aquestes coses, també va començar a interessar-se per una bici de carretera. Finalment en un dels correus, o una trucada ara no ho sabria dir, em vaig assabentar que el Santi s'havia apuntat a fer un Ironman el 2009! "Joder, s'ha d'estar molt fort" vaig pensar. L'avantatge es que el plantejava Probike com una cosa a fer entre tots. Poc després un correu del Palu anunciava que el segon sonat també s'hi havia inscrit i em deia que m'ho pensés. Normalment aquestes coses em passen pel cap un parell de dies i després se'n van, però això d'un Ironman se'm va posar al cap i hi pensava a totes hores. Vaig intentar fer un balanç sincer dels avantatges i inconvenients que trobaria en estar entrenant més d'un any per un objectiu com aquest. Em vaig informar de com era el que faria si m'apuntava: l'Ironman de Lanzarote. Sembla ser que és un dels més durs del món, mira que bé. Finalment vaig optar per apuntar-m'hi més per ganes que per cervell.

Les setmanes prèvies a escriure aquestes línies he estat fent les proves de nivell de cada especialitat amb la resta de sonats ("finishers" d'aquí en endavant perquè l'objectiu és acabar). Les conclusions són es esperables pels que em coneixeu.
En natació em falta molt per fer el recorregut sense esgotar-me. Els dies després de la prova tenia agulletes a les espatlles. Estic en un nivell mitjà-baix d'entre tots els 70 participants, crec. El Santi està una mica més fort que jo i el Palu està més fort que els dos.
En ciclisme estic fort, més del que m'esperava. Tot i així a partir d'ara començo a treballar la cadència més en serio per permetre'm fer el recorregut de forma més descansada. Vull seguir mantenint la potència de sempre o augmentar-la. El Santi està bastant fort i segueix molt bé, s'ha d'acostumar a la nova bici de carretera, el Palu també porta bici nova i està fort però té menys potència que nosaltres.
Corrent tampoc es que sigui un geni i també estic a la zona mitja. Durant la prova de nivell va ser el Santi el que em va portar el ritme, sobretot a la segona meitat. El Palu ni el vam veure, està fortíssim.
També hi va aparèixer un altre ex-Casp, l'Álvaro. No se com neda, però en bici no va malament i corre bastant bé. També s'incorpora a alguns entrenaments amb nosaltres.

Tinc molta feina per endavant i ja hem fet alguna sortida en bici per entrenar tots junts on fins-hi tot hi van aparèixer el Pep i en Daniel amb la bici nova. Per la meva part estic sortint a córrer alguns dies a la setmana, com mai havia fet. Haig de millorar moltíssim el ritme, però les cames es comencen a acostumar. Lo de nedar encara no se on ho faré.

Ja us aniré informant des del bloc de com va l'entrenament.

Anar a treballar en tren

Des de que vaig canviar de feina havia anat a treballar en cotxe. Vaig provar diversos recorreguts des de casa meva i des de casa l'Agnès amb fortuna diversa. El dia que trigava menys van ser 45 minuts i el que més 1 hora i 15 minuts aproximadament.

No m'acabava de convèncer això de travessar Barcelona en cotxe. El problema és que costa bastants diners i més amb el meu cotxe que no el vaig comprar pensant en anar a treballar a cada dia. A més hi ha el factor de sentir-se un inútil/pringat quan et quedes atrapat en un embús i la sensació d'estar perdent el temps.

Per això el dilluns de la Setmana Santa vaig provar d'anar en tren amb l'objectiu de passi a ser el meu principal mitjà de transport per anar a treballar. Recordem que els meus últims contactes amb serveis ferroviaris van ser a Japó, Txèquia, Eslovàquia i Suïssa. A cap dels serveis estrangers va arribar el tren en retard i tot va anar prou bé. Però per les nostres contrades un tren puntual i que funcioni com ha d'anar és, ara per ara, ciència ficció, el motiu: Rodalies Renfe

El primer dia vaig fer la prova des de casa l'Agnès, per tant agafava el metro a l'estació de Sants. Pensava agafar el tren de la línia C2 que sortia a les 8:10. El primer que vaig trobar es que la senyalització de la estació de Sants no és tot lo clara que podria ser. Tot i les reformes, no se sap quines són les vies que corresponen a una línia determinada. Vaig haver de repassar les pantalles d'horaris i no a totes sortia la informació. Finalment vaig descobrir que havia d'agafar el tren a Vilanova que sortia de la via 9.
Bé, el tren de les 8:10 arriba a l'andana a les 8:27 davant la desinformació general. No s'avisa que hi ha retards i els panells electrònics portaven 20 minuts indicant la sortida del tren en 1 minut, però el tren no hi era. El tren és dels antics, d'un sol pis, brut (vaig enyorar els trens japonesos) i va bastant buit. El viatge va ser lent, suposo que per la quantitat d'obres ferroviàries que hi ha al voltant de Barcelona. Dubtava de si havia agafat el tren correcte perquè el que havia d'agafar parava a Bellvitge abans del Prat, però els rètols interns del tren deien que no hi parava. El dubte es va esvair quan el tren es va aturar a Bellvitge malgrat les indicacions. Renfe no sap ni programar els seus propis trens. Abans d'arribar, el tren fa una parada de 5 minuts a uns 50 metres de l'andana de l'estació del Prat. L'estació del Prat em sorprèn perquè és molt nova i àmplia, això si, està enmig d'un camp d'obres.

La tornada cap a casa va anar millor. El tren surt quasi puntual (uns 5 minuts de retard) i arriba sense problemes a Barcelona. A Sants es va aturar més de 5 minuts abans de continuar cap al Clot. A l'endemà la cosa va anar bastant diferent. Sortia des de casa i agafaria el tren al Clot. Vaig arribar tard a l'estació, però just un minut abans de que arribés el tren de Vilanova. Al final va sortir amb una mica més de 5 minuts de retard, però al final vaig arribar al Prat de forma més ràpida. Des de casa fins la feina vaig trigar 40 minuts de porta a porta. Impressionant, ni quan anava al RACC.
Això demostra que el tren té molt potencial i que el dia que vagi bé serà realment molt útil. Al Japó molts cops el metro i les línies de tren es confonien, aquí encara és impossible confondre'ls.

Primers dies a Pronovias

Ja he passat dos dies a Pronovias i la veritat és que l'aterratge ha estat bastant diferent que al RACC. Primer de tot el director financer, el Fernando (nom original del Ferran i com li diuen a Pronovias), em va dedicar unes dues hores a explicar-me part de l'empresa i del que volia que fes. Em va presentar a tothom i em vaig posar a treballar. Amb els companys i companyes que he tractat són molt simpàtics. Des del primer dia vaig dinar acompanyat al menjador de l'empresa que per cert està molt bé. I després he tingut un parell de reunions amb el Miquel Àngel per a que m'expliqui més coses, gràcies a això tinc el nom de quasi tothom de l'edifici i sé què fa i on trobar-lo.
M'encarrego de l'empresa principal que s'anomena San Patrick i que produeix els vestits.

Algunes curiositats desordenades: El café de màquina és accentablement bo, probablement el millor que he tastat d'aquestes característiques. Hi ha moltes noies, però això venint del RACC no em sorprén. El menjador està a l'edifici de la fàbrica i per pagar el dinar, que és abundant i variat, ho fas amb la tarja d'accés de Pronovias. El primer dia amb la noia de recepció, quan li vaig dir el nom em va dir "ah, tu comences avui oi? Doncs mira jo em dic Rosa" i em va donar la mà, aquest fet ja em va donar molt bon rotllo. Ahir al menjador va dinar el propietari de l'empresa com un treballador més fet que em va sorprendre. Davant de la porta del despatx on està tot Control de Gestió (3 persones) tinc la noia que s'encarrega d'Alemanya i voltants i em passo el dia sentint parlar en alemany. I, finalment, el meu ordinador es diu JRAMONEDA no se perquè deu ser, oi Joan?

Nou rècord del món de Rubik 3x3

Sempre m'ha agradat el cub de Rubik. De petit en tenia un però mai vaig arribar a saber com es resolia. Aquest nadal els meus pares me'n van reglar un altre perquè el que jo tenia de petit es va perdre i últimament he cercat mètodes de solucionar-lo.

A Internet vaig trobar un mètode per a principiants de la mà de la Jasmine Lee, i ara amb una mica de pràctica he aconseguit resoldre'l en 1 minut i 51,77 segons (111,77s) i tinc una millor mitjana en serie de 12 resolucions de 143,68s (cub de 3x3). Els temps tan precisos els trec d'un cronòmetre online per speedcubing que és bastant pràctic. El speedcubing és intentar resoldre el cub en el menor temps possible. Doncs bé, em vaig quedar al·lucinat quan fa uns dies vaig veure que s'havia batut el rècord del món en competició: 9"18. Al·lucinant!


Últim dia al RACC

Avui finalment ha estat el meu últim dia al RACC. La nota curiosa del dia ha estat que després d'ensenyar-li un arxiu a la Mar ahir, aquest mateix arxiu avui estava corromput, per lo que he hagut de reconstruir el que he pogut.
A part d'això em sap greu deixar el RACC per moltes de les persones que hi ha. Especialment la Mar amb qui he compartit molts dinars en els últims mesos, però també l'Oriol, el Guillem, l'Andreu i el David, els meus companys a Control de Gestió.
En fi, demà comença una nova etapa.

Final dels Campionats del Món d'Esquí de Muntanya

Bé, ja s'han acabat els campionats i torno a ser a Barcelona. Estic molt content d'haver-me retrobat amb antics companys i coneguts de les curses. El Josep Castellet cada dia que passava tenia noves idees per la web. L'André Dugit, actual director tècnic del ISMC, és una persona de la que sempre es poden aprendre coses i amb la que sempre hem treballat bé junts. En Claude Défago, que era el director dels mundials, m'ha sorprés en la seva col·laboració amb skimo.org perquè fins-hi tot enviava les entrevistes o escrivia els comunicats a skimo.org abans de la seva pròpia web! També he conegut el nostre corresponsal a Nova Zelanda, el simpatiquíssim Grant Guise, que a més va competir en algunes proves.

A nivell esportiu quatre apunts:
En Florent Perrier i la Roberta Pedranzini han sigut els dominadors indiscutibles dels mundials.
A nivell català - espanyol la selecció espanyola ha tornat a mostrar un bon nivell en els joves i últimament en espoirs aconseguint campionats del món per relleus de joves, i individualment per Marc Solà, Mireia Miró i el mediàtic Kilian Jornet, a part d'altres podis i actuacions destacades d'altres corredors. Al final Espanya va ser tercera al medaller final darrera d'Itàlia i França i davant de l'equip local Suís.
Finalment una notícia destacada per l'esquí de muntanya mundial. S'ha creat la International Ski Mountaineering Federation (ISMF) com a entitat derivada del consell de competició de la UIAA (ISMC) i amb entitat pròpia dins la UIAA. Esperem a veure quin són els moviments que es derivaran a partir d'aquesta acció política i esperem que siguin els que tothom desitja per l'esquí de muntanya de competició.


La web ha crecut molt aquesta setmana. I hem tingut més de 17.000 visites que han navegat per la web més de 7 minuts de mitjana, i hem servit més de 100.000 pàgines web. Hi ha hagut moments que els ervidor de base de dades anava al màxim de capacitat i ens costava penjar els resultats i les notícies!
Teniem els resultats a la web abans que l'organització i tothom llegia les notícies a skimo.org, vam tornar a ser la referència.
Una cosa que ha agradat molt han estat els vídeos que jo feia amb la meva càmera. La veritat és que no son res de l'altre món, però tothom els seguia i esperava. Hi va enllaçar la web oficial dels mundials i la principal web de Noruega d'esquí de muntanya (potser més gent, però aquests són qui em van demanar permís). De fet vaig fer una entrevista per la televisió Noruega i he enviat un DVD a TV3 per al Temps de Neu amb algunes entrevistes. De fet, TV3 va contactar amb mi per primer cop despres de la victòria de Marc Solà a través d'en Jordi Marimón (FEEC).

Degut a tot això, el futur pròxim de la web és un període de readaptació. Estem amb converses amb Àustria i Andorra per incorporar les seves webs oficials dins de skimo.org. Noves col·laboracions amb l'ISMF per calcular el rànking mundial a skimo.org i oferir els resultats des de la notra web. Redissenyar la web per oferir més serveis a organitzadors i corredors. I, potser, oferir un servei integral a curses d'inscripcions, cronometratge, publicació de resultats i creació de contingut multimèdia (videos i fotos) per als mitjans de comunicació.
Ja veurem com acaba la cosa, però promet molta feina que farem amb molta il·lusió.

Video a Internet

Ja fa uns dies que provo la publicació de videos a internet. El primer que vaig fer en el seu moment va ser provar YouTube, el gegant del video sobre demanda d'internet. Si bé té un sistema pràctic i molt conegut, la qualitat és bastant pobre i això per quatre tonteries va bé, però si vull posar videos on m'interessa una mica que es vegi tot molt bé, representa un problema. Això si, és el servei més ràpid i eficient qu s'ofereix.

Vaig provar Blip.tv com a alternativa de qualitat. La veritat és que es veu molt bé i pots fer que fins-hi tot es vegi el fitxer quicktime original enlloc de la versió flash, per tant la qualitat és excel·lent. Malhauradament forçar tothom a tenir quicktime no és una opció (encara que recomanable), la versió flash és de les millors però no m'acaba de convèncer com s'incruta en un bloc, per exemple. A més l'administració no és tant senzilla com podria ser ja que es poden controlar moltes coses, però arriba a ser confusa.

Finalment m'he decantat per Vimeo i és des d'on actualment publico els videos de skimo (encara que mantinc el canal de YouTube). Vimeo té molta qualitat i fins-hi tot té una versió en HD (1280x720) que és molt atractiva. El sistema d'incrustació del video el trobo dels millors amb els controls sobreposats al video quan es passa el cursor per sobre. A més té una versió de pantalla comperta realment molt bona. Tot i així té dos grans problemes: només es poden pujar 500MB per setmana (això m'està portant problemes als mundials d'esquí de muntanya). I que el procés de pujar el video, convertir-lo i que estigui disponible online és molt lent. Ara he pujat un video de 247MB d'una cursa i m'ha dit que d'aquí a 665 minuts començarà a convertir-lo. Són 11hores! Realment, aquesta gent de vimeo han d'augmentar la seva infraestructura perquè no es pot oferir segons què amb aquest retard. Se moment posaré el video de YouTube com a previsualització.

Campionat del món d'esquí de muntanya - dies 2-3

El campionat ja ha arribat al seu equador i avui dimecres és jornada de descans.
Dilluns hi va haver la prova de relleus que normalment es fa al final de tot com si fós una festa de l'esport i que l'organització suïssa ha considerat que devia ser la segona. Va tenir bastanta polèmica entre els corredors i entrenadors perquè era nocturna i van dir que estaria il·luminada. La realitat es que només hi havia llum a dos canvis i que la baixada a les fosques era molt perillosa. Molts dels corredors portaven petits frontals que no servien per veure el relleu perquè esperaven que estigués ben il·luminada. Al final l'últim relleu, el dels homes, es va modificar per fer el descens en una pista molt ben il·luminada.


Ahir dimarts es van disputar els Campionat del Món de joves i d'equips seniors. Va ser una cursa bonica on la catalana Mireia Miró va dominar la categoria Junior deixant la segona classificada a quasi 12 minuts de distància. Un abisme.
A la cursa d'equips, francesos i italians van dominar la competició i els tres primers equips van arribar molt junts a meta. Els primers, Giacomelli-Lunger (IT) van caure a la penúltima corba i els francesos Perrier-Pellicier van aprofitar per guanyar la cursa. La parella Brunod-Reichegger (IT) també van tenir problemes per superar l'altre equip italià ja que hi havia poc espai i van acabar en tercera posició.
En l'apartat de donesla parella Martinelli-Pedranzini (IT) es van imposar amb autoritat seguides de dos equips suïssos.
Aquí podeu veure els resultats per equips i joves.

Per la part que ens toca cal dir que la web de skimountaineering.org va molt bé. Des de que han començat els mundials estem batent rècords de visites superant diariament les 2.500 entrades! Ens ajuda molt el fet que pengem els resultats abans que la organització i que pengem les fotos, entrevistes i videos que anem generant. Això si, com sempre estem pencant molt.

Sobre Ocellz

L'oriolus oriolus és un ocell que es troba a Catalunya. Aquest bloc es d'algú que es diu com ell.

Actualment llegint

  • El noi sense color i els seus anys de pelegrinatge (Haruki Murakami)
  • Foundation (Isaac Asimov) [ebook]
  • NGM June issue

Formulari de contacte

Nom

Correu electrònic *

Missatge *

Etiquetes

Arxiu

Wikiloc - Rutes y punts de interés GPS del Món