La gespa a l'esquena i el núvols davant meu

Avui he sortit a córrer una mica per entrenar l'Ironman. Encara no estic acostumat i córrer em suposa un esforç addicional que amb la bici o l'esquí de muntanya no el faig. A mes, aquests dies estic una mica encostipat i em costa respirar bé i com estic a Ger, a la Cerdanya, encara ho pateixo una mica més. Quan avui he arribat a casa, he sortit un moment al jardí.


El cel es gris i l'ambient fred. M'estiro damunt la gespa. Feia mesos que no ho feia. La gespa torna a verdejar després d'algunes neus i pluges que han caigut últimament. Està tova i curta, encara no creix. És un ésser en letargia que comença a despertar.

Deixo que el meu cos pesi lliurement sobre el terra. Els músculs, tensos després de córrer, es relaxen i entren en contacte amb els brins de gespa. Quasi no fa vent i els núvols es passegen damunt meu a poc a poc en el caos de turbulències que precedeixen la pluja. Quatre gotes es precipiten sobre la meva cara i em mantenen en contacte amb el cel. A cada respiració prenc consciència de les coses que m'envolten. Un gos borda a la llunyania, els veïns tanquen els porticons de les finestres, un cotxe passa per la carretera i uns ocells mantenen una conversa d'aquelles intranscendents. Potser parlen del temps. Deixo que la vida s'aturi al meu voltant i intento gaudir de l'instant.

Ara només hi sóc jo al jardí. Tot el que m'envolta s'esvaeix i ja no sento res. El jardí és tan petit com el meu cos i per part meva, ara és infinit. Els rosers, l'espigol o el cirerer ja no hi són. Ja no hi ha cap tanca que em separi de la resta del món. El món ara és un immens camp de gespa.
Al cap d'una estona torno a la consciència. M'aixeco lentament assaborint aquesta sensació fins l'últim instant. La majoria de la gent que hi ha a la Cerdanya aquests dies ni s'imagina del que parlo.