El Quart Reich. El secret de Montserrat (Francesc Miralles)

Aquest llibre el vaig regalar als meus pares ja fa un temps i ara que ja se l'han llegit el vaig agafar jo per veure si el vaig encertar. Lamentablement no m'ha acabat de convèncer. Un títol com El Quart Reich, el secret de Montserrat és bastant atractiu i ha de portar una bona dosi d'intriga, trames complicades, assassinats, etcètera. De fet si que hi surten uns quants personatges i una certa dosi d'intriga i uns quants assassinats, però a mi m'ha donat la sensació que era com un resum d'un llibre més extens o potser un esborrany.

La idea de la història és bona: un periodista llogat per una organització per trobar quelcom que va amagar el nazisme i que es veu involucrat en una trama per evitar que resorgeixi un nou ordre nazi a nivell mundial. Però el problema és que sembla una novela mal desenvolupada, cada cop els capítols són més curts i alguns dignes de la longitud d'una poesia. No esperava trobar capítols d'una pàgina i mitja en una novela d'intriga i menys si el següent capítol continua exactament on s'acaba l'anterior. Hi apareixen diversos personatges que ténen un paper determinant en la història però que duren només un parell de paràgrafs, només al final sembla que uneixi les coses i més per casualitat que per intenció. El personatge principal està poc desenvolupat i els secundaris encara menys.

Sembla més una novela d'intriga express i amb un enfocament clarament comercial que no pas un intent d'explicar una història minimament convincent. No sóc un crític literari, però lamentablement per en Francesc Miralles, aquesta ha estat la primera i la última novela que llegiré sorgida de les seves mans. Si bé és cert que l'he llegit ràpidament hi havia vegades que em desesperava la manera com estava escrita i m'havia de forçar a continuar per veure com acabava, per cert de manera bastant simple. No entenc com ha pogut vendre tants exemplars (he llegit la tercera edició).

El Quart Reich. El secret de Montserrat.
Francesc Miralles
Editorial: Edicions 62
Col·leció: Èxits
Edició: juny de 2007
ISBN: 978-84-297-5971-6
Pàgines: 283
Preu: 19,50 €

Vitalic a Razzmatazz

El dijous passat l'Agnès i jo vam anar al concert del francès Vitalic després que ens toqués un abonament per celebrar l'Aniversari de Razzmatazz amb el Tr3sc. Ens vam fer acompanyar per l'Àlex perque vam pensar que li agradaria encara que no conseguissim entrades gratis per ell.

El concert va estar bé i va mostrar la seva vessant més "dura", pel meu gust. Era com si a la sessió també hi hagués la francesa Miss Kittin amb qui acostuma a fer col·laboracions molt celebrades. Vitalic acaba de publicar l'àlbum FlashMob però encara no l'he escoltat massa per ser sincer. Jo esperava més del seu aclamadíssim OK Cowboy i volia sentir el directe de Polkamatic una cançó que trobo alucinant però només vaig poder sentir una mica de "My friend Dario" i "Poney". Una cosa que em va agradar molt és el famós espectacle de llum amb miralls que és molt efectista i que acompanya perfectament la seva música durant l'actuació. Com a curiositat en Pascal Arbez-Nicolas, Vitalic, s'assembla molt al meu actual cap (el director financer) que a més també és francès.

El pitjor del concert van ser els teloners: The Requesters. Aquest duet són els barcelonins D.A.R.Y.L. (resident a The Loft) i Sidechains que són DJ i productors. No és que siguin dolents però vam trobar que tenien un repertori passable per 45 minuts i no per les dues hores i mitja que van tocar (1h 20min de Vitalic, després). The Requesters van tancar la última edició del Sónar però a nosaltres no ens van convèncer. No és el primer cop que em passa això a Razzmatazz, haig de reconèixer.

Per acabar us deixo amb un petit vídeo que vaig fer. Disculpeu el so perquè està fet amb la càmera compacta.


The Prodigy

El dijous 3 de desembre vam anar al concert de The Prodigy al costat de l'estadi olímpic. Anàvem els quatre (Àlex, Anne, Agnès i jo) amb una mica de prudència perquè no sabíem què ens trobaríem. Cap de nosaltres no tenía referències de com són en directe i crec que a tots ens va sorprendre agradablement.
És un directe de potència i força bruta, tal i com es podria esperar de les seves cançons, però el més interessant és que es reinterpreten a si mateixos. Cap de les cançons d'un disc d'estudi sona de la mateixa manera al directe i això és un element molt interessant. Ritme, diversió i un espectacle de llums senzill però espectacular van fer que el concert de Prodigy fós una rave electrònica memorable.

Aquí en teniu un petit video que vaig gravar amb la càmera de fotos, perdoneu la qualitat del so i el moviment.

FiRMiN (Sam Savage)

Firmin, aquest petit llibre ha estat una agradable sorpresa. Sam Savage ens explica la història autobiogràfica d'una rata de llibreria. La narració és en primera persona fet que sobta una mica al principi, però és que Firmin, la rata, ens explica les seves memòries i vivències en un món que li ofereix una finestra molt particular a la societat humana.

El llibre és fresc, original i ens farà riure més d'un cop, però la història en si és bastant trista. Hem de tenir en compte que Firmin és una rata que llegeix, i no qualsevol cosa (bé, al principi si) sinó que llegeix literatura de la bona. De fet, ell en explica la seva biografia amb referències bibliogràfiques contínuament i que van disminuint a mida que la rata es fa adulta. Coneix el món tal i com el descriuen els llibres i es va adonant que no és exactament com se l'imagina. A més, encara que li agradaria parlar amb els humans i discutir amb ells de literatura, té les evidents limitacions de ser una rata: no parla, és maldestre, no plora i ell es troba molt lleig. També té els problemes d'una rata a l'hora de buscar menjar i un lloc on viure. Tot i així aconsegueix tirar endavant una vida on la resta de rates l'eviten perquè és diferent.

El la vida de Firmin en realitat és una mica poètica des del punt de vista que en Firmin s'alimenta de llibres i sembla ser que és això que el fa ser com és. Però a més té una història familiar dramàtica, com totes les rates, i viu en un entorn deprimit del Boston dels anys seixanta on, a més, intenta fer amistat amb un llibreter que veu la fi de la seva llibreria i un escriptor que no toca de peus a terra. Aquests ingredients fan que Firmin experimenti unes emocions humanes que ens entendreixen el cor però ens mostra, de tant en tant, el seu caràcter esquerp i malfiat de rata.
Firmin
Sam Savage
Editorial: labutxaca
Col·leció: Narrativa
Edició: setembre de 2009
ISBN: 978-84-92549-91-7
Pàgines: 208
Preu: 6,95 €

Un passeig pel bosc de Monthey


Avui he anat a fer una passejada amb el Claude Défago per un bosc que hi ha al costat de Monthey, al Valais. Realment és un gust anar caminant per un indret on no hi trobes ningú, on només les teves petjades sobre les fulles acompanyen el ritme de la respiració.
Nous, castanyes, i altres fruits ens han acompanyat per un magnífic paisatge de tardor que semblava que ens l'haguessin preparat especialment per nosaltres.

Un geek en Japón (Héctor Garcia)

Fa temps que llegeixo un bloc que es diu "Kirai - un geek en Japón" on un enginyer informàtic de Calp (Alacant) explica la seva visió de Japó, i més concretament Tokio on viu des de fa uns anys.

El bloc és bastant interessant perquè explica coses quotidianes de la vida a Japó i curiositats que troba. Les entrades on tracta de la cultura japonesa i les relacions humanes en una societat mil·lenaria amb moltes reminiscències feudals. Parla de la història de japó i com ha evolucionat socialment i econòmica. La manera que ténen els japonesos de barrejar tradició i modernitat. Introdueix el lector a la literatura japonesa sense haver de parlar l'idioma. Obre la porta a les tecnologies japoneses que ens meravellen a Europa. També li agrada la fotografia i penja moltes fotos de Tokyo a internet. S'hi poden trobar molts més temes: idols, videojocs, manga, cine, física,...

Bé doncs tots aquests temes, ben estructurats i ordenats els retrobem al llibre que ja va per la seva tercera edició i que també s'acaba de traduïr a l'italià. A més el llibre està molt ben maquetat i amb un disseny molt fresc. Els articles no són llargs (més aviat de la longitud d'una o dues entrades del bloc de Kirai). l'Hector Garcia, amb un currículum molt interessant,  amb el temps ha esdevingut un actor reconegut de la blogosfera en castellà. És fàcil que moltes de les seves opinions es difonguin ràpidament a internet també perquè la seva vida està molt vinculada a la tecnologia més de moda. De fet actualment treballa a Twitter Japan.

A qui li pot interessar el llibre? Doncs a qualsevol que estigui interessat a conèixer la cultura del llunyà país nipó. Però també pot servir a qualsevol que faci un viatge per Japó perquè li permetrà moure's per les illes japoneses entent millor perquè fan les coses com les fan els japonesos. És com una petita introdució a la cultura japonesa actual.
Un Geek en Japón
Hector García (Kirai)
Norma editorial
Col·leció: Libros teóricos manga
3a edició: setembre de 2009
ISBN: 978-84-9814-055-2
Pàgines: 152
Preu: 16 €

El món sobre rodes (Albert Casals)

 El món sobre rodes és un llibre que vaig voler llegir des que vaig veure una entrevista de l'Albert Casals a la televisió. El primer cop que el vaig veure creia que era en Trancs de Bola de Drac. El fet de moure's pel món en cadira de rodes té molt mèrit. A aquest noi la majoria de cops ja li deu costar moure's per Barcelona o qualsevol lloc de Catalunya, doncs va decidir que volia conèixer món i que la cadira no li ho impediria.

El llibre és un relat de viatges una mica llunyat dels "A peu per..." de'n Josep Maria Espinàs. De fet al principi sembla un seguit de despropòsits però aviat te n'adones de dues coses: la primera és que l'Albert és un noi feliç i irradia felicitat per tots costats, fet que captiva la gent i l'ajuda a tirar endavant. La segona és que amb el temps aprén a aprofitar-se una mica de la situació i treu partit de la cadira de rodes sense gaires miraments, i a això l'ajuda l'edat. A part d'això tot és molt interessant des del punt de vista de com se'n surt de les situacions en que es troba. La narració és senzilla i planera i està molt ben escrit per ser un noi tan jove i això és un altre mèrit a reconèixer-li. Durant tot el llibre aconsegueix que et preocupis d'ell, però no massa, sense estressar el lector. El llibre sencer és una espècie de declaració de principis del que ell en diu "Felicisme" que és la seva manera de viure el món.

Podeu trobar més informació a la seva web: www.elmonsobrerodes.cat

El món sobre rodes
Albert Casals
Edicions 62
Col·lecció: Èxits num. 89
1a edició: març de 2009
ISBN: 978-84-297-6210-5
Pàgines: 203
Preu: 17,80 €

Lector de DNIe


Fa uns dies em vaig assabentar d'una promoció de Tractis juntament amb altres partners com Red.es en que es regalaven lectors de DNIe. Tractis és una empresa que facilita fer contractes mitjançant internet però que són legals al Món Real™. Red.es és la plataforma del Ministeri d'Indústria, Turisme i Comerç per impulsar la "societat a la xarxa". La idea és bona: si repartim DNIe a la gent, donem eines per a que el pugui fer servir a casa. Jo ja m'havia buscat lectors abans però éren cars i no m'aseguraven la compatibilitat amb Mac, en canvi Tractis deia que els havia provat a Mac, Linux i Windows i que funcionaven perfectament. Només tenia el cost de 2€ en concepte de gestió i enviament.

Ara ja he rebut el lector de DNIe a casa i la primera impressió es que són un pél cutres. El sobre de cartró amb el lector protegit és molt bonic, amb motius d'un Jules Verne visionari. Quan obrim el paquet ens trobem amb dos flyers d'informació i el lector protegit, però cap CD d'instal·lació ni res. La sorpresa continua quan mirant els flyers no hi ha cap mena d'informació de què fer amb el lector! Bé el procés comença amb una cerca a internet i acabo en aquesta pàgina de bloc d'algú de Tractis on s'explica com instalar-ho a Mac OS X en general però no en Snow Leopard en particular (ja podrien tenir una pàgina oficial).

Amb l'ajuda de les instruccions de la pàgina el procés és més fàcil, ara no sabia quin model de lector m'havien enviat (hi havia tres models possibles. Al final, mirant fotografies, vaig descobrir que era un CST-US777-A Slim però negre i amb una impresió de Jazztel. Com l'he instal·lat a Snow Leopard:

  1. Baixar el OpenSC per Mac OS X. La versió que s'ha de baixar és la 0.2.3 pre2, no s'ha de baixar la última (0.2.7) perquè no funciona amb els drivers del DNIe (almenys a mi). És un paquet que s'instal·la com una aplicació.
  2. Baixar els controladors del DNIe de la pàgina del ministeri. També és un paquet que s'instal·la com una aplicació. Després de la instal·lació et fa reiniciar la sessió.
Un cop fet això ja hauriem de poder fer servir el lector. Ho podem fer servir mitjançant Terminal i amb el DNI insertat al lector.

/Library/OpenSC/bin/pkcs15-tool -D

I ens hauria de sortir algo que comença així:

PKCS#15 Card [DNI electrónico]:
Version        : 1
Serial number  : 067CC3B26820A4
Manufacturer ID: DGP-FNMT
Flags          : Login required, PRN generation

PIN [PIN1]
Com. Flags: 0x3
ID        : 01
Flags     : [0x211], case-sensitive, initialized, integrity-protected
Length    : min_len:4, max_len:16, stored_len:16
Pad char  : 0x00
Reference : 1
Type      : ascii-numeric
Path      : 3f00

Ara ja només ens falta instal·lar els certificats a Firefox:
Jo primer m'he baixat el certificat arrel de la Direcció General de la Policia. I l'he instal·lat des de les preferències avançades de Firefox. llavors anem a buscar la següent direcció /Library/OpenSC/Share/web/instala_modulo.htm des d'on instal·larem els certificats que ens falten (crec que això no cal si ja t'has baixat el certificat arrel). Si entrem a Firefox i anem a preferències > Dispositus de seguretat hauriem de veure algo semblant a això:


I finalment, si sabem el nostre pin, podrem comprovar si tot funciona a la web de comprobació de certificats.
Per cert, cada cop que el vulguem utilitzar hem de posar el DNIe al lector abans d'obrir el Firefox.

Coses pendents: [actualitzat]
  • Desbloquejar el DNI per fer les proves efectives (el DNI es bloqueja amb 3 intents) -> Fet, el DNIe funciona perfectament i puc veure'n els certificats.
  • Aprendre com fer-ho servir directament des de Safari. -> La versió de OpenSC que fa servir no suporta Snow Leopard i no sembla que a l'administració li interessi massa actualitzar el suport.
    De fet la versió estable d'OpenSC només suporta oficialment Mac OS 10.4 (Tiger), el 10 de novembre es va fer la primera versió compatible amb Mac OS 10.6 (Snow Leopard) que és la sca-0.3.0-pre1. El problema es que els controladors del DNIe probablement no funcionaran per aquesta versió i per tant el DNIe no sortirà a "Acceso a llaveros" i no es podrà utilitzar amb Safari. És a dir, només el podem fer servir amb Firefox perquè instal·lem el servei directament.
  • El programa de canvi de pin que es diu PAD Virtual i funciona amb java no funciona i no sé perquè. Però tampoc m'extranya.
Altres enllaços que m'han ajudat: el que poco aprieta i el pollo matutino.

XV Volta a la Cerdanya


Fa uns dies vaig fer una cursa no competitiva (no és cap paradoxa) en bici de muntanya. Era la Volta a la Cerdanya organitzada per Probike que aquest any arribava a la XV edició. El primer que haig de dir és que no es va fer a la Cerdanya, com altres edicions, però hi vam arribar a fer alguns quilòmetres. Això és perquè té trams d'orientació i perquè la filosofia és descobrir camins nous. La cursa és per equips de dos o de tres per evitar que gent sense experiència acabi massa perduda. Aquest cop seguiem la ruta de l'ermità des de Castellar de n'Hug.

Primera etapa:
La primera etapa va ser bastant dura mes que res perquè no hi havia quasi cap tram de descans, tot i això cal dir que transcorre per un paisatge preciós. La primera part del dia va ser la més moguda perquè el tram d'orientació es feia quan el sol encara no s'havia llevat, això va provocar que uns quants equips es perdessin molt. A mida que anàvem avançant trobàvem boletaires de redera els arbres que es sorprenien de trobar algú en bici per aquells boscos. Anàvem passant per Gombrèn o Sant Jaume de Frontanyà per pistes que eren un veritable trencacames, mireu el perfil de la ruta i veureu que tot el recorregut està ben "arrissat". El recorregut no és excessivament tècnic, però té rampes molt dures, algunes de les quals obligaven a arrosegar la bici. El tram final de pujada a Castellar de n'Hug per carretera va ser de relax i ens va ajudar a evitar la pluja.


Segona etapa:
La segona etapa va ser més plàcida i més curta, però amb una pujada llarga i intensa. La primera rampa del dia era molt intensa però per pista i amb bona tracció que amb paciència es feia prou bé, la baixada era ràpida i per una pista trencada que no facilitava els avançaments. Després vam rodar principalment per pistes amples i fàcils que ens van dur al peu de la gran pujada del dia. De fet des de Bagà fins a la Molina quasi no vam parar de pujar. El pendent a vegades és molt fort però quasi sempre es va per pista i pocs cops vam posar el peu a terra. Un cop a La Molina ens vam infiltrar a les pistes del Bikepark (molt divertit) i vam anar donant la volta per anar a trobar el coll de la creueta que és on començava el tram d'orientació del segon dia i que era bastant més fàcil seguint una trialera i quasi tota en línia recta. Per cert, la pujada d'una pista de la Molina arrossegant la bici em va tocar una mica la moral.


Mi querida bicicleta (Relatos de ciclismo de Holanda y España)

Fa uns dies l'Agnès va anar a comprar un llibre a una llibreria i en va tornar amb dos: el que anava a buscar i un que li van regalar a la llibreria. Mi querida bicicleta (Relatos de ciclismo de Holanda y España) és un llibre que es distribueix de forma gratuïta i per celebrar que aquest any La Vuelta passa per Holanda.

El llibre ha sorgit de la col·laboració entre l'holandès Bert Wagendorp i l'espanyol Carlos Arribas sorgida d'una idea de l'Embaixada dels Països Baixos. Entre els dos han sel·leccionat deu relats curts on la relació entre l'home i la bicicleta té una especial rellevancia. Són relats de diverses èpoques i autors que ens evoquen un ciclisme èpic o els bons moments passats sobre una bicicleta. Els relats són:

  • Edwin Winkels: Las lágrimas de los Otxoa
  • Pedro Horrillo: Pedaleando con Bruno
  • Erik Brouwer: Ernest Hemingway era ciclista
  • Jesús Gómez Peña: 1965
  • Peter Winnen: El deseo de convertirse en mito
  • Alain Laiseka: Tres escalones
  • Thijs Zonneveld: Lluvia en mis ojos
  • Bernardo Atxaga: Hilario, el ciclista de Obaba
  • Tim Krabbé: El hombre de la mochila. Rememorando a Gerrie Knetemann
  • Miguel Delibes: Mi querida bicicleta
Els relats els he trobat molt evocadors per a qualsevol que hagi estat moltes hores en bicicleta o sigui aficionat a seguir les curses ciclistes. D'ells n'he aprés diverses coses, i la més impactant és que a Holanda hi ha una revista especialitzada en literatura ciclista! La revista es diu "De Muur" que vol dir  "El mur" (com tots els catalans hem imaginat), i que ens ensenya que Holanda és un país bastant diferent  al nostre pel que respecta a la seva relació amb la bicicleta. Llegint els articles veureu que la únic territori d'Espanya que se li apropa és el País Basc.

Els relat dels Otxoa és molt trist i sent el primer de tots ens pot tirar una mica enrera a continuar llegint, però val la pena. M'ha sorprès saber que Hemingway fos tan afeccionat al ciclisme i més en aquella època on hi havia altres preocupacions abans de l'esport. El relat és un assaig sobre la relació del famós escriptor amb el ciclisme. "Tres Escalones" és la història d'un ciclista immers de ple en la postguerra espanyola i crec que és una mostra de com es poden arribar a prendre l'esport els vascos. I el relat més alegre i curiós és "Lluvia en mis ojos" on un ciclista Holandès s'acomiada de la seva carrera en un equip mig xinès que fa les curses del sud-est asiàtic.

Si teniu oportunitat, llegiu-lo, si no el trobeu, demaneu-me'l.

Quebrantahuesos 2009

La Quebrantahuesos (205km, 3.400m de desnivell aprox.) d'aquest any va tenir poca història, però en va tenir. Aquestst cop tots els que ens vam desplaçar fins a Sabiñánigo vam passar el dissabte sobre la bici. Érem el Joan, Daniel, Jordi, Pep, David i un servidor fent la Quebrantahuesos i el Sergi i l'Anna-Llibertat fent la Treparriscos, en total 8 ciclistes!

Bé la cursa va començar amb dos petits incidents: per una banda el Jordi va picar amb la bici del Pep uns metres abans de passar la línia de sortida i vam patir pels radis de la seva roda davantera, per una altra banda i més preocupant vàrem perdre el Daniel per un petit problema intestinal i no el vam tornar a veure fins al final. Els cinc que quedàvem vam sortir relativament tranquils per evitar-nos problemes en un recorregut atapeït de ciclistes i ràpid fins a Jaca. Aquest cop ens vam decidir a no tirar de cap grup ni anar saltant de grup en grup. Bé el Jordi m'ho va proposar i jo ho vaig trobar raonable vist el resultat de l'any anterior. La cursa era tranquil·la i gaudíem de bon temps amb sol però una temperatura molt agradable.

Llavors pujant el primer port del dia amb vent de cara, el Somport, vaig tenir l'incident que va marcar la resta de la meva cursa: vaig punxar la roda de darrera. Vaig parar a canviar la roda tan ràpid com vaig poder, però com feia temps que no punxava havia perdut la pràctica. A més vaig tenir un petit problema amb l'adaptador de la bombona que portava. Després gràcies al GPS vaig saber que havia trigat 10 llarguíssims minuts! A mi no m'ho va semblar.

Mentre canviava la roda vaig veure com passaven molts grups de ciclistes i em vaig imaginar que tornar a pedalejar seria problemàtic, i així va ser. Quan vaig tornar a la cursa em vaig trobar en un grup que anava molt lent amb el vent de cara. Al cap d'una estona vaig pensar que no recuperaria res de temps i vaig saltar del grup per anar a trobar el següent grup a veure si m'agradava. Això ho vaig fer uns set cops fins que al final em vaig cansar i vaig decidir pujar al meu ritme, que era bastant fort comprat amb els ciclistes que em trobava. Anava jo sol tirant d'algun ciclista que de tant en tant em volia seguir a roda i que mai donava relleus perquè feia vent de cara. En aquell moment em vaig començar a agobiar perquè veia que no atraparia el grupet del Jordi, Pep i Gary. Llavors, quan faltava poc pel port, vaig atrapar el Joan que no tenia un bon dia, i vaig decidir quedar-me amb ell per ajudar-lo a pujar i per evitar que jo rebentés al primer port del dia. Això ens va anar bé als dos.

Cim del Somport entre la boira i descens per recuperar una mica. Bé, o no, perquè feia molt fred, el terra estava bastant moll i la visibilitat del principi deuria ser d'uns 20 metres. A més no portava ulleres de ciclisme sinó les normals perquè m'havia deixat les lentilles a Barcelona i no em paraven de plorar els ulls. Més avall amb més visibilitat (60 metres i més) vaig començar a accelerar per agafar la carretera principal que em duria cap al Marie Blanc. Vaig acabar tremolant de fred. L'enllaç fins al Marie Blanc també va ser igual que la pujada al Somport: jo sol tirant i uns quants llepant roda. Això si, en un descens o fals pla de baixada a la gent potent li agrada tirar a sac i com jo portava uns plats compact em costava moltíssim seguir els que de tant en tant m'avançaven.

Bé, ja som al Marie Blanc on el 2008 vaig patir moltíssima calor. L'inici del Marie Blanc és suau i permet tornar a escalfar les cames, tot i així la majoria de gent ja va lenta, deu ser un efecte psicològic. Aquest any vaig pujar molt bé i a bon ritme fins els últims 800 metres que em vaig quedar redera d'un ciclista reclinat que em feia mandra avançar per què ocupava bastant espai. Algun cop fins hi tot per passar els grups de ciclistes que anaven xerrant vaig passar per l'herba relliscant i intentant no caure.

El descens del Marie Blanc és còmode i ràpid, no massa perillós. Vaig intentar relaxar-me perquè al tram final del port m'havia notat una mica el genoll (feia 15 dies que em feia mal). Baixant vaig veure una noia que anava molt bé, al cap d'uns minuts la vaig passar perquè no semblés que li mirava el cul. Quan vaig arribar al tram pla que feia d'ellaç amb el Portalet vaig pensar que calia posar-me en algun grup que em portés i permetés relaxar el genoll, mentre pensava això em va pasar la noia d'abans amb tres nois que tiraven d'ella a 45 km/h i sense pensar-m'ho em vaig enganxar redera d'ella i ja m'era igual si pensaven que li mirava el cul. Aquest grupet em va portar bastant còmodament fins al Portalet encara que la noia a vegades es quedava uns metres enrera.

L'inici del Portalet em va agradar molt, i vaig poder agafar el meu ritme però al cap de poc em va tornar a fer mal el genoll i cada cop anava pitjor. Vaig haver de parar un parell o tres de cops per relaxar i fer estiraments. Com havia apretat els pedals per intentar evitar moviments paràsits a la pedalada, quan parava em costava moltíssim treure el peu del pedal o tornar-lo a posar. Aquí ja em vaig desanimar bastant, no hi havia prou amb la punxada i haver de fer el recorregut bastant sol que llavors em comnçava a fer mal el genoll. Al cap d'una estona vaig veure el temps que portava i em vaig animar, si no m'entretenia gaire podia baixar de les 8 hores que estava prou bé. Vaig arribar al cim ja amb bastants ànims i em vaig llençar Portalet avall per encarar el definitiu Hoz de Jaca.

Descens ràpid i perillós pel vent el que ens va dur fins l'estreta carretera que conduía a la Hoz. Vaig voler fer tota la pujada sense forçar per relaxar el genoll, al final vaig pujar com vaig poder sense regular-me massa. La carretera de la Hoz és estreta i cal malfiar-se dels ciclistes que es volen colar per qualsevol lloc. Hi ha un parell de corbes perilloses amb matalassos i ja n'hi havia que els havien tastat. En aquest moment només pensava en els 20 quilòmetres finals plans i que volia entrar en un grupet que em portés fins a meta.

Al final ho vaig aconseguir però em va costar bastant enganxar un grup que es movia a quasi 50 km/h, per sort al final vaig poder arribar més còmode que l'any passat. La curiositat és que vaig entrar amb el Pep, que vaig atrapar just a la línia de meta (tenim el mateix temps). La resta d'integrants del grup els va anar prou bé: Jordi i David sense cap problema, Pep amb problemes a una cama però va acabar bé, Daniel bé però recuperant des de l'inici de la cursa, Joan patint una mica perquè aquest any no havia pogut entrenar tant com l'any passat i finalment el Sergi i l'Anna-Llibertat que la Treparriscos els va semblar poc, per tant l'any que ve els toca la QH!

Resultat: 7:55:55 (25,85 km/h de mitja) que no està malament comptant el que em va pasar durant la cursa, va quedar molt lluny el temps de l'any passat (10:29:14) amb molta calor i molta menys preparació. tots vam millorar temps menys el Joan que va anar una mica més lent que el 2008.

TOTES les fotos són del David (Gràcies) i aquí en teniu més

Ironman Lanzarote 2009

Aquesta és una entrada que hauria d'haver escrit i publicat fa molt de temps, però per una cosa o una altra no ho vaig fer encara que el text quasi el tingués acabat. Bé, doncs aquí va la història.

Em vaig apuntar a fer l'Ironman de Lanzarote gràcies al Jordi, i ell s'hi va animar gràcies al Santi (que es va lesionar durant l'entrenament degut a un accident de moto i que al final no hi va poder anar). Anàvem en un grup de Probike amb l'únic objectiu d'acabar el repte. Per si algú no està molt posat en el tema només aclarir que un Ironman és un triatló de llarga distància, i que el de Lanzarote s'ha guanyat la fama de ser el més dur del món sobretot pel seu recorregut en bici amb molt vent i 2.550 metres de desnivell. Aquí teniu l'explicació del recorregut.

Els tres dies anteriors que vam passar a l'illa de Lanzarote estava molt tranquil, tant que fins hi tot em sorprenia a mi mateix. Vam tenir una mica de sol i quasi gens de vent, fet que no és habitual per aquelles contrades i que ens estranyava de cara a la cursa. Anar pel parc tancat de bicis era una mica acollonidor perquè es veien autèntiques màquines.

La cursa va anar així:

Nedar (3,8 km): Molt bé, pensava fer 1h40 o 1h30 si la cosa anava bé. Al final vaig fer 1h18 que és molt millor de lo que m’esperava. La veritat es que em vaig sentir molt còmode a l'aigua. Això si, allò de que només et pegues fins la primera boia (uns 200m) és mentida. Jo em vaig haver de barallar durant els 3,8 km. No sóc un bon nedador, però vaig notar l'entrenament que havia fet últimament i, sobretot, l'ajuda del neopré. No se'm va fer gens llarga la part de natació excepte potser els últims 200 metres, a més, quan a la primera volta vaig veure que portava 34 minuts (aproximadament) em vaig animar molt.

Ciclisme (180 km): Bastant dur, al principi molt bé, però després va anar a pitjor la cosa. Vaig sortir bastant ràpid aprofitant que hi havia zones sense vent i lleugera baixada en que la velocitat mitja rarament baixava de 46km/h i sovint ben per sobre dels 50km/h, m’anava controlant per no apretar molt i no picar-me amb els que portaven "bicis-avió" (bé, les de triatló). Després d’això ja va començar el vent. Vaig atrapar el Jordi molt abans del que tenia previst (també perquè només m’havia tret uns 6 minuts nedant enlloc dels 18-20 que m'esperava), al km 70 ja anava amb ell i al 90 el vaig deixar enrera (erròniament, com sempre). Després vaig seguir tirant però al quilòmetre 110km aprox vaig veure que tenia un problema.
La qüestió era que des de que havia sortit de l’aigua no parava de rajar-me el nas, no de mocs sinó d’aigua. Això va provocar que no pogués respirar i menjar alhora. Al km 110 vaig fer la primera parada per poder menjar aprofitant que estavem a un poble on teniem els acompanyants (i a mi m’acompanyava l’Agnès). El Jordi, com sempre, no va parar ni un segon. Després vaig haver de fer 3 parades mes però no em vaig alimentar tot lo que volia ni com volia.
El recorregut de la bici es podia anar fent, però no hi havia manera de relaxar-se i reservar de cara a la marató perquè fins al final hi havia pujada o vent. A més els quilòmetres estaven extremadament mal marcats.

Còrrer (42,2 km, si una marató): I aquí vaig pagar la mala alimentació de la bici i no poder-me relaxar. La marató crec que és l’etapa més psicològica, almenys per a mi. Vaig començar molt malament perquè les cames no em tiraven (al principi del recorregut hi havia tres pujadetes de merda que em costaven molt). Vaig intentar menjar i còrrer alhora, vaig veure que no funcionava i vaig decidir acabar de menjar i fer els avitualllaments caminant. De fet, després també feia les pujadetes caminant per no forçar i anar reservant. Al cap de 4 km vaig començar a agafar ritme i la zona plana la feia suficientment bé.
Reconec que hi havia pujadetes que hagués pogut fer-les trotant, però no sabia com acabaria i no tenia gens d'experiència en marató perquè era la meva primera. La última volta la vaig començar quasi eufòric perquè veia que ja ho tenia (només faltaven 10km), però al cap d’una estona em va agafar mal de panxa de les coca-coles que havia pres (no en prenc mai però una font de sucre era impossible de resistir) i no podia còrrer ni al pla. Per sort al cap d’uns 3-4 km i dues entrades als lavabos del recorregut, vaig poder tornar a trotar i després còrrer com abans. Al final vaig poder entrar a meta corrent amb l’Agnès que m’havia estat animant molt juntament amb l'Auro i els pares del Jordi.
Ara la marató la faria de manera molt diferent i segurament forçaria més, però el meu objectiu era acabar i ho vaig fer. Aquí sí que es va notar la manca d’experiència perquè el Jordi, que corre molt millor que jo, sí que es va anar regulant i va fer-la molt més còmodament trotant més lent del que jo corria al pla (és a dir, sóc tonto), i em va treure més de 40 minuts em sembla recordar. La gran minutada em va caure en els trossos que feia caminant, òbviament.

Les transicions les vaig fer lentes és cert, però es que anava amb molt de compte amb els peus i la sorra per evitar llagues. Al final vaig aconseguir no tenir cap problema físic. Ah, per cert, hi ha voluntaris (bé éren totes noies em sembla recordar) que a la primera transició, un cop surts de l'aigua et posen crema solar si vols i és una bona ajuda per passar el dia sobre la bici o corrent.


Aquí teniu un gràfic del temps emprat a cada moment de cursa:


Com veieu parlo de sensacions de la cursa, no de resultats perquè de fet són secundaris, el que interessava era acabar-lo. Tot i així, si us interessa (semre hi ha algú que ho demana), us puc dir que vaig acabar el 770 de la general (de 1055 que van acabar i 1143 homes inscrits) i 149 (de 193 finishers) de la meva categoria d'edat que era de 30 a 34 anys.



Aquí trobareu el detall del temps oficial i el meu diploma de finisher.
Més informació de la cursa a la web oficial de l'Ironman Lanzarote.

Nota sobre les fotos:
  1. Arribada a meta acompanyat de l'Agnès.
  2. El Jordi i jo anant cap a la sortida de la natació
  3. Amb uns quants integrants del grup de Probike abans de la sortida
  4. La sortida de natació, un dels moments més espectaculars pel públic
  5. La primera parada que vaig fer per menjar, estava bé, però havia de menjar lentament
  6. Encarant l'onzè quilòmetre de la marató una mica preocupat
  7. Arribant a meta amb l'Agnès que em va acompanyar els últims 50 metres

Panasonic Lumix DMC-FX150


Fa uns mesos se'm va espatllar la càmera compacta digital que m'havia acompanyat els últims anys i de la que estava molt content. Era una Sony DSC-P150 i les fotografies que feia m'agradaven bastant per ser una compacta. M'enfrontava a triar una nova càmera i tenia molt clar com havia de ser però no quin model.

Els requeriments éren simples:
  • que fos realment compacta per poder-la dur a una butxaca de pantaló o del maillot
  • que permetés la operació de la càmera amb una sola mà per fer fotografia fent esport
  • que tingués una bona lluminositat
  • que tingués controls manuals relativament avançats
  • que suportés un format raw de fotos
  • que tingués una bona opció de video (que fent esport ajuda)

Bé, i que no fos massa cara tampoc perquè fent esport hi ha sempre la possibilitat de mort sobtada de l'aparell.

La càmera que finalment vaig triar és una Panasonic Lumix FX-150. N'estic bastant content i podeu veure les fotos que faig amb ella a la pestanya de fotos del bloc (us durà a Flickr), o directament al meu compte de Flickr. Aquí us deixo un anàlisi de Digital Photography Review i el grup d'usuaris a Flickr.

Després de portar ja bastantes fotos, aquestes són les meves impressions de forma desordenada:
  • La qualitat de la òptica és molt bona i té molta lluminositat, fet que permet que les fotos tinguin molt bona imatge i uns bons colors.
  • M'agrada el gran angular per poder fer fotos de paisatges, però s'ha d'anar amb compte amb les perspectives.
  • Quasi mai tiro en raw sinó és que m'interessa molt la qualitat d'una foto en concret, les raons són el tamany (uns 19 - 20 MB per imatge) i el fins fa poc limitat suport del format raw de panasonic amb arxius .rw2. 
  • M'agraden els controls manuals de la càmera com compensació de l'exposició, regulació de la potència de flash, sistema d'ajust ISO, diversos modes d'autoenfocament i possibilitat de fer bracketing (d'exposició i color) de forma assistida per després poder fer imatges en HDR.
  • M'encanta que el video sigui en HD 720p perquè té molt bona qualitat i sempre em pot solucionar alguna situació, encara que no es pugui fer servir el zoom mentre es grava en vídeo.
  • Als modes de nens o mascotes es pot posar la data de naixement i el nom del subjecte i queda enregistrat en les metadades de la imatge.
  • Una fabulosa funció que trobo extremadament pràctica de les últimes càmeres és la gestió de diverses zones horàries i fins-hi tot de dates de viatge, de manera que no has de canviar les zones un cop has programat el viatge.
  • He vist que amb ISOs moderadament elvades el sensor genera soroll per color, si la foto és en blanc i negre n'hi ha molt menys.
  • Ah, i finalment, el mode totalment automàtic és realment bo.

Les noves càmeres Panasonic cada cop estan agafant més reconeixement gràcies a la seva qualitat i productes com la LX3 que ja s'ha fet un lloc entre els aficionats avançats.

Algunes fotos:


Asus eee PC 901 amb Linux

La meva última adquisició en matèria d'ordinadors és un d'aquells eee PC tan bufons que ha fet Asus i amb el que ha revolucionat el mercat dels ultraportàtils. El vull utilitzar com a ordinador que em pugui endur a tot arreu sense que em preocupi gaire que rebi algun cop i que no em molesti transportar-lo. L'estrena va ser en el viatge a Japó que he fet aquesta primavera, i de fet, aquesta entrada la vaig començar a escriure des d'aquest ordinador mentre sobrevolava Xina.

El que jo he triat es un Asus 901, un ordinador amb una pantalla de 8,9 polzades, un processador Intel Atom de baix voltatge, "disc dur" de memòria sòlida (SSD) amb una alta resistència als xocs, xarxa WiFi b/g/n, lector de targetes SDHC, bateria de sis cel·les que li dona una autonomia de quasi 7 hores i amb un pes de poc més d'un quilo. La versió que jo vaig triar és la que té 20 GB de SSD, 1 GB de memòria i ve amb un sistema operatiu Linux fent servir la distribució Xandros.

Aquest ordinador era molt atractiu al seu moment, però una de les promeses inicials era el seu baix preu i jo el trobava encara elevat ja que es venia per uns 350 euros. Ara, al cap d'uns mesos l'he comprat per 182 euros a PC Green. Crec que he fet una bona compra, i ho vàrem confirmar durant el viatge.

Amb el temps he vist que és molt pràctic viatjant, ja sigui per parlar amb la família via Skype, fer reserves, mirar horaris, revisar fotos, escriure al bloc, portar els comptes del viatge, ... Però no nomès això, sinó que també l'he preparat per fer l'administració de la base de dades de skimountaineering.org amb MySQL. De fet l'he preparat per a que sigui molt fàcil i ergonòmic de treballar gràcies a Mercury o Dropbox (que és indispensable a qualsevol ordinador). He personalitzat fortament el Firefox perquè és el programa que més faré servir de l'ordinador, i entre altres coses he afegit l'extensió Scribefire per poder escriure entrades al bloc mentre no estigui connectat a internet (als trens o avions). Hi he afegit un programa d'administració del GPS que tinc per geolocalitzar fotografies i que jo mateix he traduït al català. Tot i això intento no posar-hi masses programes.

Una de les coses que no he aconseguit fer és instal·lar el Gimp, però el que he fet és instal·lar un Ubuntu versió 9.04 Netbook Remix en una tarja SDHC. L'Ubuntu ja té el GIMP per tant no crec que tingui problemes, a més, hi ha molts programes linux que estan en paquets ubuntu per instal·lar-los fàcilment i les actualitzacions de l'Ubuntu no crec que posin gaires problemes. Amb Ubuntu veig que l'autonomia baixa una mica. I un altre detall, l'Ubuntu està en català!

El següent pas és instal·lar un Windows XP en una altra targeta SDHC (això és més complicat) i llavors ja tindré un ordinador amb tres sistemes operatius funcionant a ple rendiment i que em permetran fer de tot. El Windows, sobretot, el vull per poder seguir els entrenaments que faig ja que tots els programes que utilitzo són per aquest sistema operatiu i no trobo alternatives convincents.

Més informació al microsite dels eee PC o als fòrums i wikis d'usuaris dels eee PC.

Breu història del món (Ernst Gombrich)

Ernst Gombrich és un reputat professor d'història que quan fa molts anys va rebre l'encàrrec de fer un llibre d'història per nens no es podia imaginar l'èxit que tindria. Breu història del món és un llibre pensat per un public juvenil però que no és escrit de manera infantil i tracta el lector com un ésser intel·ligent. Gombrich presenta la història d'una forma narrada no pas de forma asèptica sinó com un relat de fets, expressant-hi alguna opinió allà on no molesta a la veracitat.

A mi m'ha servit per repassar la història de la humanitat a grans trets i situar bastant exactament allà on van passar uns fets concrets i quan ho van fer. L'autor aconsegueix que el lector s'interessi en la història (bé jo ja hi estava interessat, però crec que ho aconsegueix) i, sobretot, relacioni conceptes i èpoques històriques. Recordo que la majoria de cops que vaig estudiar història a l'escola em semblava que cada civiització era un cosa a part de les altres i no sabia ben bé com es relacionaven. Això era degut, segurament, pel fet que els llibres estaven dividits per temes dels quals després m'havia d'examinar. La Breu història del món explica la història com un conjunt únic i no com un anecdotari o un recull d'elements escollits arbitràriament.

M'ha encantat trobar-me un llibre on la història pren un format de conte, amb un inici, un desenvolupament i un final que és la història que ha viscut en primera persona Ernst Gombrich i que molts de nosaltres hem sentit al nostre voltant.
Breu història del món
Ernst Gombrich
Grup 62
Col·lecció: labutxaca
Edició original: 1935
1a edició catalana: 1999 (ed. Empúries)
ISBN: 978-84-92549-49-8
Pàgines: 400
Preu: 8,65 €

Kitchen (Banana Yoshimoto)

Kitchen és la primera novel·la de Banana Yoshimoto que va ser molt ben acollida pels lectors, on apareixen temes que han marcat molt la societat japonesa els ultims anys com son la mort i les relacions amoroses de joves sobretot de la generació dels 60 quan es començava a modernitzar Japó després de la guerra.

Kitchen ens porta tres històries, no massa allunyades les unes de les altres on el tema principal crec que és la tristesa i la sensació de que la societat que envolta el protagonista no l'acaba d'entendre. Després de llegir unes quantes novel·les japoneses aquest és un tema que hi apareix recurrentment, com si hi hagués quelcom que impedís els protagonistes de trobar ajuda o consol en altres ciutadans encara que aquest es mostrin servicials, amables o tinguin alguna debilitat cap el protagonista.

Les tres històries estan escrites d'una tirada, sense capítols, fet que ens du a una història sense talls i forçadament continua encara que a vegades, de paràgraf a paràgraf hi hagi un salt temporal. És un llibre fàcil i ràpid de llegir que ens transporta, altre cop, a un Tòkio ple de gent però on només hi trobem els dos protagonistes aïllats del paisatge urbà que els envolta.
Kitchen
Banana Yoshimoto
Tusquets Editores
Col·lecció Andanzas
1a edició castellana: octubre de 1991
ISBN: 84-7223-386-3
Pàgines: 208
Preu: 14 €

After Dark (Haruki Murakami)

Ha passat per les meves mans la penúltima novel·la de l'autor japonés Haruki Murakami, un autor que m'agrada molt. After Dark és una novel·la típica de Murakami, però sembla com si cada cop més l'autor explorés el vessant ocult de Tòkio. Murakami diu que no vol escriure sempre el mateix, sino que vol evolucionar a cada relat que surt de les seves mans, i si llegim uns quants llibres podem veure que ho aconsegueix a poc a poc.

Aquest cop la història ens porta a viure una nit amb uns personatges normals però que ténen quelcom que els fa diferents dels altres. Les històries personals de cada personatge s'anirán descabdellant a poc a poc a mesura que les seves vides s'entrellacen i descobrirem que la nit és més fosca del que sembla. En aquest cas Murakami ens porta a ser uns mers observadors i fins-hi tot sobta que faci servir el punt de vista d'una càmera. Això si, segueix sent el típic Murakami en tant que el títol el pren d'una cançó de jazz i les situacions poden arribar a ser una mica surreals. Com sempre en les novel·les japoneses modernes que he llegit, sembla que els protagonistes estiguin aïllats de la gent que els envolta. De fet, uns dies per Japó ens donaran la sensació que a vegades, entre el mar de gent que hi ha, es poden sentir molt sols si no aconsegueixen encaixar en la seva societat.

És un llibre que es llegeix molt ràpidament i que ens encurioseix a cada pàgina que passem. És important que el lector sigui actiu imaginativament per a completar les històries que s'hi descriuen i s'imagini l'entorn on es desenvolupen les històries.
After Dark
Haruki Murakami
Editorial Empúries (Grup 62)

Col·lecció: Narrativa
Edició original: 2004
1a edició catalana: octubre 2008
ISBN: 978-84-9787-337-6
Pàgines: 334
Preu: 17,00 €

Els cotxes esportius que més m'agraden

Hi ha molta gent que li agraden els cotxes esportius, però la majoria es conforma en desitjar un Ferrari. Alguns altres pensen en Lamborghini, Bugatti, Maserati, Porsche, Mercedes, Audi o Bentley que són altres marques més "comercials". De fet alguns d'aquests cotxes m'agraden però no són els que aniria corrent a comprar-me si em toqués la loteria.

Aquests són els cotxes que actualment em semblen més atractius, sobretot per concepte:

  1. Caterham Seven, el gran successor el mític Lotus 7. Aquest és una debilitat històrica que tinc.
  2. IFR Aspid, el super esportiu reusenc que rivalitza amb el Bugatti Veyron i que l'únic que li falta es que funcioni a base d'avellanes.



     

     
  3. Ariel Atom 3, un espectacular esportiu "naked" que sembla ser molt divertit de conduir.




  4. KTM X-Bow, seguint l'agressivitat de les motos KTM però amb quatre rodes.


L'Euromed no és un Shinkansen

Aquest text és una actualització de la entrada original després de fer el viatge de tornada cap a Barcelona.


Avui he hagut d'agafar per primer cop l'Euromed. Ho he fet per feina i el meu destí era València. L'he perdut i he hagut de comprar un bitllet per al següent. És cert que anava just de temps, però no m'esperava que agafar un tren de llarga distància amb Renfe fos tan exageradament poc eficient. A més, les meves últimes experiències ferroviàries han estat bastant diferents.

Havia d'agafar el tren a les 7 a l'estació de Sants. Resulta que amb el bitllet que tenia imprès de la web no podia entrar, era un localitzador, com d'avió, que primer s'ha de canviar a les taquilles (el cert es que com vaig descobrir a la tornada si que podia fer-lo servir directament, però a l'anada no m'ho van dir). Jo no ho anava a fer, potser acostumat a que a Suïssa els bitllets impresos a la web son tant vàlids com els de les taquilles. Després s'ha de fer cua, com a l'aeroport, per passar la seguretat. S'ha d'ensenyar el bitllet a una noia per a que et deixi passar a la zona de seguretat, un cop allà s'han de passar tots els paquets per les cintes de rajos X o el que siguin. Òbviament això forma una altra cua i un petit caos si els teus companys de viatge són vells i nens amanit amb algun turista despistat que només parla anglès. Després encara hi ha una noia a la que s'ha de donar el bitllet, que el comprova i et deixa passar a l'estil embarcament d'avió.

Ja se que som un país on hi ha terrorisme, però fer analitzar només les bosses dels passatgers de l'Euromed que transita les mateixes vies que els rodalies a poc més que la velocitat d'un rodalies (les vies no dónen per més) crec que és una tonteria. Enlloc ho he hagut de fer quan he fet viatges de llargues distàncies, ni a Suïssa, ni a Txèquia, ni a Eslovàquia, ni encara menys al Japó. De fet, la nostra experiència japonesa en el tema m'indica que a Espanya encara li queda molt camí per recòrrer, i si va en els seus trens això va per llarg. L'Euromed només es pot comparar a alguns trens exprés del país del sol naixent, però en concepte i no aplicació. M'explico.


Al Japó un Shinkansen és un tren ràpid i prou, no s'ha de passar seguretat i arribar a l'andana per agafar el tren és tan complicat com agafar un rodalies a Ocata, per tant no hi ha cap parafernàlia afegida i el servei és extremadament pràctic. Una gran diferència és la velocitat: l'Euromed pot anar a 220 km/h però amb les vies que té el país no crec que superi els 160 km/h, a més, com va més ràpid que els rodalies i fa servir la mateixa via de tant en tant s'ha d'aturar enmig del no-res per evitar col·lisions. Els seus equivalents japonesos (un Express) no sé a la velocitat que van però mai publiciten la velocitat màxima sinó la mitja, i són més ràpids. Els Shinkansen no són els trens més ràpids del món però són els que fan els trajectes a una velocitat mitja més elevada (i a més recordem que tenen un retard mitjà de 6 segons).

Però la cosa no es queda aquí, al Japó saps on paren les portes de cada tren i, per tant, no has de passejar amunt i avall de l'andana un cop arriba el tren i hi ha molt menys caos. A la majoria de trens japonesos un cop trobes la porta, hi entres a peu pla, un fet inconcebible a Espanya a excepció de l'AVE (l'Euromed quasi ho aconsegueix, però no és tan pla). L'Euromed també fa parades (vaig descobrir que a l'anada havia anat en un "Arco", però això no m'ho van dir al comprar el bitllet) a Tarragona, la megaurbs de Salou o l'Aldea que deu ser el motor econòmic del delta de l'Ebre, però no estaven anunciades al cartell de l'estació, al Japó saps quines són les parades de cada tren abans de pujar-hi. Una altra molèstia és el costum local (i més en un tren que va al sud d'Espanya, encara que sembli racista) de parlar a crits, i ho fa tothom: vells, nens cafeinats (a qui se li acut?!), adolescents que fan el canvi de veu, algun exemplar de macho ibérico i alguna que altra cantaora (això és al Arco que anava a Andalusia, a l'Euromed hi ha valencians, catalans i guiris principalment). A més la megafonia és en el castellà castís que li permet el conductor, res d'anglès i amb un volum tret del FIB, però distorsionat (L'Euromed tenia megafonia en anglès, però no se sentia massa bé). A l'Euromed també hi ha pel·lícules com si fos un avió, però les pantalles deuen ser de segona setena mà perquè costa molt veure-hi res. Anyoro els trens japonesos on hi ha bastant silenci i no es permet parlar per telèfon. Ah, i el tren en el que vaig m'ha tocat viatjar d'esquena durant tres hores i mitja, ideal. La diferència de l'Euromed respecte l'Arco és mínima, potser el tren és una mica més còmode, però no és un viatge gaire més ràpid i l'experiència d'usuari en general és la mateixa, fet que encara em sorprén més.

Métaphysique des tubes (Amélie Nothomb)

Li he agafat un llibre a l'Agnès perquè l'he vist primet i seria ràpid de llegir. Métaphysique des tubes és un llibre molt curiós dela belgo-japonesa Amélie Nothomb. I és tant curiós com ser una autobiografia de 0 a 3 anys. L'autora ens presenta la visió d'una nena que viu els seus primers anys de la seva vida al Japó de la mà dels pares (ell, diplomàtic) i la noia japonesa que la cuida.

El que sorprén més és l'elaborat vocabulari que utilitza i que espanta una mica a les primeres pàgines, sobretot comptant que és en francès. Tot i això és un relat fresc i que fa esbossar somriures molt sovint. És una novel·la curta i agradable que no fa mal llegir en dues o tres estones lliures.
Métaphysique des tubes
Amélie Nothomb
Idioma: francès
Editorial Albin Michel
Col·lecció Le Livre de Poche
1ª edició: 2000; edició de Le Livre de Poche: 2002
ISBN: 978-2-253-15284-2
Pàgines: 157
Preu: 4,5 € (França); 6 € (Catalunya)

La tendresa dels llops (Stef Penney)

He acabat de llegir una altra novel·la de debut: La tendresa dels llops. La novel·la es va endur per sorpresa el premi Costa britànic (abans Whitbread) que és el segon amb més prestigi de les illes angleses. L'escocesa Stef Penney no és una debutant qualsevol perquè ja escrivia guions per a pel·lícules i, per tant, domina la narrativa, la trama i sap conduir la tensió fins al desenllaç del libre que al principi havia de ser un guió.

La tendresa dels llops és una novel·la d'intriga emmarcada al Canadà de mitjans del segle XIX. Rica en paisatges i en personatges que es descabdellen pàgina a pàgina, ens transporta exitosament a un paisatge dur i inhòspit on només els indis s'hi troben a gust. Stef Penney no ha estat mai al Canadà perquè pateix agorafòbia i tota la documentació la va fer des de biblioteques londinenques, que ja era prou esforç per ella, però tot i això aconsegueix que cada paisatge tingui la seva pròpia vida i sigui un entorn perfecte per a cada situació.

Al principi se'ns presenta l'assassinat en plena nit d'un paranyer francès en un poblet tranquil. A mida que avança la història de la recerca de l'assassí, anirem veient cada cop més personatges dels que a poc a poc descobrim diferents angles que ens mostren la relació entre ells i amb l'assasinat. El trencaclosques és va completant fins a un desenllaç plenament cinematogràfic i emotiu. És una història molt ben portada que cada cop t'atrapa més i al final ja no la pots deixar. És un llibre que m'ha agradat molt i que recomano a tothom.

Editorial La Magrana, Salamandra / RBA
1a edició en català: febrer 2009, edició original: 2006
ISBN: 978-84-9867-447-7
Pàgines: 446
Preu: 19 €

La solitudine dei numeri primi (Paolo Giordano)

M'acabo de llegir la meva primera novel·la en italià. Després de no tenir la confiança per llegir Gomorra en el seu idioma original, aquest llibre l'he esperat a poder tenir-lo perquè aquesta temàtica si que em veia en cor d'entendre-la bé. "La solitudine dei numeri primi" és la primer anovel·la de Paolo Giordano, un físic. Segons la Wikipèdia en Giordano està estudiant les propietats del quark bottom (una partícula subatòmica), però vist l'èxit de la seva primera novel·la que el 2008 va rebre el premi Campiello Opera Prima i que es va convertir en la novel·la més venuda d'Itàlia el 2008 amb més d'un milió d'exemplars, no m'estranyaria que deixés la física de costat i es dediqués a escriure.

Però quina història hi trobem a les pàgines d'aquest llibre tan exitòs? Doncs la veritat és una espècia d'història d'amor de dos individus que demostren unes habilitats especials per a ésser uns inadaptats socials. Un d'ells és un noi que és un geni de les matemàtiques (no és d'estranyar veient la professió de l'autor) i l'altra una noia anorèxica. La relació entre aquests dos personatges està ben resolta i demostra que l'autor ha sabut imprimir uns caràcters als personatges que desperten diferents sentiments al lector i que molts cops no són agradables. Certament, per ser la primera novel·la de l'autor, cal reconèixer que està ben escrita i que és molt recomanable.

La lectura de la novel·la és ràpida i els capítols són prou curts per fer-la àgil. Tot i així hi ha una cosa que m'ha destorbat i que m'ha sorprés: la mala qualitat de la impressió. De fet Mondadori és una gran editorial i no m'esperava trobar en un llibre seu errors de mala edició com guins mal posats o tinta que es corre en la texura del paper i que dificulta la lectura. Quasi diria que és de baixa qualitat encara que sigui de tapa dura, per exemple els llibres de labutxaca que valen la meitat estan més ben elaborats.

Si la voleu llegir però l'italià no us convenç ho podeu fer en català de la mà d'Edicions 62.
La solitudine dei numeri primi
Paolo Giordano
Idioma: italià
Editorial Mondadori
ISBN: 978880457702
Pàgines: 312
Preu: 18 €

2n Viatge a Japó: Dia 9

Avui és l'últim dia que passem sencer a Japó i més concretament a Tòkio perquè demà anirem ben d'hora cap a l'Aeroport de Narita per agafar l'avió i tornar cap a casa. Llavors el que hem fet és anar a llocs als que no ens hi haviem dedicat gaire al nostre anterior viatge. Hem començat pel parc Yoyogi. Només arribar ens ha sorprés perquè és un parc diferent a tots els que hi ha a Tòkio, Kioto o Kanagawa. No hem anat a la zona amb aigua on hi ha cirerers com a altres parcs sinó que ens hem quedat per la zona perifèrica i central. Yoyogi és un bosc dins la ciutat, immens i amb camins amplíssims. Al centre hi ha un temple sintoísta on s'hi acostumen a fer casaments i nosaltres n'hem enganxat un de famosos (estava ple de premsa) encara que nosaltres no sabíem qui éren.

Després ens n'hem anat a Harajuku, un barri famós per l'ambient jove i els vestits extremats i estrafolaris. Només arribar hem alucinat amb un noi que anava vestit de col·legiala amb una faldilla blau cel i una perruca rosa. Després hem anat veient de tot, fins hi tot botigues per gossos on hi havia disfresses manga per les pobres i torturades psicològicament mascotes japoneses.

Sortint d'aquí hem anat a la botiga d'Asics de Harajuku. He preguntat per unes sabatilles d'atletisme de marató (les de triatló no m'atreveixo a portar-les perquè porten un còmic imprés) i m'han dit que per aconsellar-me millor em podien mesurar el peu, he acceptat i m'han fet un escàner en 3D! El resultat ha estat agafar unes sabatilles estretes i amb suport per una lleugera pronació, les GT-2140 New York-slim.

Des de Harajuku hem baixat fins a Shibuya, un altre dels barris emblemàtics amb botigues de roba per joves entre altres coses. Hi hem dinat i hem decidit tornar cap a Ginza caminant. Ens hem passat la tarda caminanant per travessar mig Tòkio però ens hem fet una idea bastant més complerta de la zona. De camí m'anava fixant en les bicis que utilitzava la gent per moure's per la ciutat i m'ha sobtat trobar tres tipus de bicis: la típica de passeig (i més utilitzada), de carretera o hibrides amb roda de 700 i finalment bicicletes de pista de pinyó fix amb manillar pla o de cabra. També s'utilitzen molt rodes lleugeres de 18 o 16 radis, molt estrany per fer-les servir a la ciutat a casa nostra.

Hem acabat el dia buscant una botiga de trens de modelisme on no he comprat res perquè m'ha semblat insultantment car per un tren de menys qualitat que qualsevol dels europeus i comprant menjar en un supermercat del barri per portar-lo a Barcelona. Encara no hem marxat i ja pensem en què farem quan tornem.

2n Viatge a Japó: Dia 8

Avui necessitàvem descansar una mica i ens hem llevat més tard de l'habitual, això vol dir que hem sortit de l'hotel a les 10. Ens n'hem anat cap al jardí de Hamarikyû-teien que està al costat del mercat de peix (i a poc més de deu minuts de l'hotel). De camí ens hem aturat a treure el cap al temple Hongwanji de Tsujiki que ens ha semblat una mica curiós. El que el fa diferent és que és de pedra i a l'estil indi, però per dins és com un temple normal.

Al jardí hi hem anat perquè se suposava que era un lloc tranquil i poc explotat pels ciutadans de Tòkio, en part per haver de pagar entrada. La realitat és que estava ple de gent que fins-hi tot arribava en autocar. El jardí és una antiga propietat imperial que després va passar a mans de la ciutat; com tot en aquest país, les construccions es van cremar i reconstruir diverses vegades. El que ens ha sobtat del jardí és que enlloc de tenir carpes té meduses. Això s'explica fàcilment perquè està en contacte amb el mar, de manera les marees permeten que els animals marins hi penetrin, al contrari de la resta de jardins d'aigua dolça. És espectacular estar en un jardí petit i bonic que de fons té gratacels immensos...però això passa sovint a Tòkio.

Després hem anat al mercat de peix de Tsujiki amb la intenció de donar una volta i dinar d'hora. Ens ha costat trobar restaurant perquè la majoria tenien molta cua per poder entrar. Al final hem anat al restaurant on vam esmorzar a l'anterior viatge i hem fet un bon dinar a base de sushi. Hem triat diversos sashimi curiosos per tastar-los (pota de pop, cranc, potes de calamar, congre, ...) a part d'un set bàsic de sashimi. També ens han dut una mena de flam d'ou amb bolets i una sopa de miso i peix. Hem menjat més del que esperàvem i ens hem ben atipat.

A la tarda ens hem dedicat a voltar per Ginza per fer baixar el dinar i mirar botigues. Hem entrat a algunas botigueta que ja coneixíem, pastisseries i grans magatzems. Hem visitat Leica (una mica decepcionant perquè només hi havia 4 fotografies) i l'edifici Sony que està a la Sony-dori (carrer Sony). Al cap d'una estona i després de preguntar una mica hem trobat una botiga de bastonets japonesos que vam veure en un programa que feien ahir a la tele; hem comprat dos parells dels més assequibles perquè n'hi havia de fins a 45.000 iens (uns 337 euros!).
Al final hem pres una copa de shôchu, un licor japonès, despres de veure que un cafè costava el mateix que un vodka amb tònica per exemple, mentre vèiem passar la gent del carrer i alucinàvem amb la quantitat de geishes i dones amb el vestit tradicional que vèiem.

Sobre Ocellz

L'oriolus oriolus és un ocell que es troba a Catalunya. Aquest bloc es d'algú que es diu com ell.

Actualment llegint

  • El noi sense color i els seus anys de pelegrinatge (Haruki Murakami)
  • Foundation (Isaac Asimov) [ebook]
  • NGM June issue

Formulari de contacte

Nom

Correu electrònic *

Missatge *

Etiquetes

Arxiu

Wikiloc - Rutes y punts de interés GPS del Món