2n viatge a Japó: Dia 5

Hem deixat Okayama (Honshu) per anar a l'illa de Shikoku. És curiós veure com el tren travessa el mar sobre un llarg pont que uneix les dues illes i que permet gaudir d'un paisatge realment espectacular on tot de petites illes s'escampen pel mar Interior del Japó. El nostre destí és un poble anomenat Kotohira on haurem de pujar els 1.368 graons que duen al temple de Kompira-San (també hi ha la possibilitat de pujar-los en palanqui per la "mòdica" quantitat de 6.500 yens, 51 euros) si hi volem arribar. El recorregut està ple de botiguetes d'artesania, d'aliments típics de la zona o de bastons de bambú per facilitar l'ascens al temple. De fet, hem pogut disfrutar molt més veient com es feien els udon (fideus gruixuts) de forma tradicional, amassant la pasta i tallant-la amb guillotina, que de l'ascens per les escales. Com sempre, japonesos i koreans per tot arreu tot i ser dia laborable.

Al tram final de la pujada, Kompira-san deixa el poble i s'endinsa en un bosc preciós i verd amb els tocs de color blanc i rosat que dónen els cirerers escampats pel recorregut. Al cim hi trobem unes vistes impressionants sobre la plana i un petit complex de temples; com que antigament era un temple del guardià dels mariners, en un d'ells hi ha tot d'ofrenes marineres (fins i tot per un motor mitsubishi de vaixell!). De tornada a l'estació hem entrat a la nostra primera "palilleria" (botiga on venen els hashi) japonesa i hem aconseguit trobar les primeres mandarines del viatge (cinc dies sense veure fruita per enlloc!).

Després hem agafat dos trens per anar a Matsuyama. Aquí haig de fer un incís sore una altre entrada del bloc que trobareu avui, la referida a la novel·la Botxan, perquè el seu autor i la seva relació amb Matsuyama marquen bastant el present de la ciutat. Natsume Sôseki, natural d'Edo (antiga Tokyo), va ser destinat pels volts del 1880 a una escola de Matsuyama com a professor de matemàtiques. De les seves vivències al poble en va fer una novel·la que va passar a la història de la literatura japonesa i, pel que sembla, va ser un precursor de la literatura moderna del país; fins hi tot el mediàtic Haruki Murakami (Kafka a la platja) el cita com a escriptor de referència. Bé, a la novel·la hi apareix un onsen on en Sôseki anava cada tarda després de classe. Ara és una de les atraccions principals de la ciutat i el Dogo Onsen és una referència; a més resulta ser l'onsen més antic del País. Una altra de les referències és que ell anava en tren a l'onsen (deuria estar a uns cinc quilòmetres de la ciutat). I ara s'han recuperat els trens que utilitzava Sôseki per anar a l'onsen i es pot fer el recorregut del tranvia en un dels trens "Botxan" de finals del segle dinou.

Tot i les ganes que tenia d'anar al Dogo Onsen després de llegir-me la novel·la, el primer que hem fet ha estat pujar al castell de Matsuyama. Com tots els castells està a dalt d'un turó que és bastant elevat i puja de cop (com totes les muntanyetes japoneses). La pujada feia pensar que tindriem una bonica posta de sol i així ha estat. Un cop a dalt del castell hem disfrutat d'una vista preciosa de la posta de sol sobre el mar. Passejar per dins les muralles on està ple de cirerers en flor amb un aroma que t'omple per tot arreu i els fanalets que els il·luminen ha estat la millor manera d'acabar la tarda i començar el vespre.

Quan ha marxat la llum, hem baixat cap al Dogo Onsen. Un onsen són uns banys públics amb aigües termals. N'hi ha molts al Japó perquè és un país amb molta activitat geològica. Als onsen s'hi va despullat i hi ha tot un ritual que s'ha de respectar. En aquest local hi ha banys separats entre homes i dones, encara que abans la majoria d'onsens éren mixtes; però ara ja en queden ben pocs. Hi ha diversos banys amb diferents temperatures i t'has de rentar molt bé tot el cos amb sabó abans de posar-te a la "piscina" termal. Normalment se surt i s'hi entra diversos cops i a la sortida et refresques amb aigua freda. Al acabar et tornes a rentar bé. L'Agnès ha anat a un sol bany; jo n'he provat dos: el de l'oest i el de l'est. I aquí ve l'anècdota del dia. Al bany de l'oest jo observava com es comportava la gent: per exemple, m'he adonat adonat que les tovalloles que portem nosaltres no són les adequades perquè la gent en porta unes de petites i fines que les mulla i se les posa al cap (per no desmaiar-se) i les nostres són tovalloles de mans normals. Després de dues remullades i tenir-ne prou de calor, he anat aprovar el bany de l'est. M'he trobat que hi havia més gent i que era encara més calent. Doncs bé, resulta que un home d'edat avançada que hi havia m'estava mirant i ha intentat parlar amb mi, però ell no parlava anglès ni jo japonès. M'ha xiuxiuejat quelcom a l'orella en japonés i m'ha fet entendre que si volia que em fregués l'esquena (i suposo que altres coses). He aconseguit fer-li entendre que no hi estava interessat però he passat una mica de por. Sort que estava ple de gent! Al sortir amb la calor que feia notava les mans adormides i inflades (tant que era fins-hi tot incòmode de rentar-me per sortir). Finalment, l'Agnès i jo ens hem trobat al lloc on et canvies (hi ha com un pre-vestidor comú pels que també han llogat el yukata) i hem pres un tè amb un parell de galetes. Abans de sortir hem visitat l'habitació Botchan on s'allotjava en Sôseki quan anava a l'onsen.

El sopar l'hem fet a prop de l'hotel i hem tastat una cosa que suposem és fetge de peix congelat o alguna cosa semblant. S'ha d'anar en compte perquè molts plats, encara que semblin poca cosa, atipen bastant. Quasi sempre sopem acompanyant el menjar amb aigua per diverses raons: no sabem què són els licors (no només hi ha sake), l'alcohol (inclosa la cervesa) és bastant car comparat amb un plat de menjar i l'aigua no la cobren mai als àpats, va a compte de la casa.

Botxan (Natsume Sōseki)

Fa poc em van regalar un libre clàssic de la literatura moderna japonesa. Botxan de Natsume Sōseki és un llibre que ha influenciat molts autors moderns japonesos com Haruki Murakami, un dels autors amb més projecció internacional últimament. La importància de Sôseki es veu reflectida en el fet que fins hi tot apareix en un bitllet de 1000 yens.

Natsume Sôseki ens explica a Botxan ("Senyoret" en japonés) com una persona d'Edo (antic Tokio) sense gaires aspiracions a la vida acaba sent professor d'escola en un petit poble situat a Shikoku, una illa al Mar Interior del Japó. Allà es trobarà que la vida que es porta al poble està condicionada per les xafarderies de la gent i que fins hi tot la seva feina a l'escola és veu afectada per la seva vida social. De fet, és una obra autobiogràfica.

És una novel·la moderna tot i haver estat escrita al segle XIX. Ens porta d'una manera molt amena a la societat rural noucentista japonesa i amb la que bastants pobles catalans hi poden veure reflexada una història pròpia. La clau de la novel·la i amb la que connecta amb els lectors, crec que és que la història és molt propera.
Botxan
Natsume Sōseki
Editorial Proa
Col·lecció
1a edició catalana: juliol de 1999
ISBN: 978-84-8256-847-8
Pàgines: 192
Preu: 17 €

2n Viatge a Japó: Dia 4

Avui hem dedicat el dia a Hiroshima i l'illa de Miyajima que està al costat. El primer que fem és meravellar-nos de la ciutat. Per als que vagin MOLT malament d'història, durant la segona querra mundial, els americans van bombardejar Hiroshima amb una bomba atòmica. Va ser el famós vol de l'Enola Gay. Doncs bé, ens passejem per una ciutat Japonesa quasi com qualsevol altra. Dic quasi perquè és evident l'absència d'edifics antics, n'hi ha molt pocs de supervivents d'abans de la bomba. De fet, te n'adones que la ciutat és un gegantí anunci per la pau i el desarmament atòmic mundial.
Molts de vosaltres us preguntareu, si la radiació dura tants anys, i les millors prediccions ens diuen que com a molt d'hora al cap de 75 anys no s'hauria de començar a recuperar la vida, com és que després de menys de 65 anys tenim una urbs nipona de primera instància? Doncs això ho deuen a que al cap de pocs mesos d'explotar la bomba un tifó molt poderós va arrassar el que quedava de la zona. Això va ser una sort perquè va netejar tot el terra, encara que s'ho va endur tot cap al mar i va contaminar les afamades ostres de la badia. El rebrot dels vegetals va mostrar que netejant la zona es podria reconstruir la ciutat i s'hi van posar amb tot l'esforç que van poder. Ara ja no queda radiació ni a les ostres, que continua sent el producte estrella.

Bé, després de la introducció, ara expliquem què hem visitat. Primer ens hem dirigit al castell d'Hiroshima, que el van reconstruir després de la bomba. Hem esmorzat al costat dels jardins que són bonics i tranquils. Per cert, en aquest país a qualsevol lloc que hi hagi aigua hi ha carpes com les de la foto de dalt. També hem vist com les escoles de primaria treien els nens al carrer, concretament als jardins hem vist la curiosa foto de que les professores porten els nens petits en uns carros per treure'ls a passejar. A Catalunya la gent posaria el crit al cel, ho denunciarien i farien cartes als diaris.

Ens hem endinsat al nucli històric i hem acabat davant la placa de l'hypocentre (a la vertical d'on va explotar la bomba, que ho va fer a 600 metres d'alçada) on ens ha descobert una guia turística gratuïta. Aquí la gent que vol aprendre anglès o perfeccionar-lo fa de guia turístic voluntari. Nosaltres normalment no n'agafem perquè hem vist més d'un que parla molt malament i és un drama. La dona que se'ns ha ofert, la podiem entendre prou bé o sigui que hem acceptat. Ens ha resumit la història de la bomba (que més tard comprovaríem al museu de la Pau) i ens ha explicat la cruesa que va representar el moment. La veritat és que ha estat molt bé explicant-nos els punts clau. Fins-hi tot ens ha donat una grúa (és un ocell) d'origami que és el seu símbol de la pau.

Després de la introducció de la guia hem visitat el Museu de la Pau on hi ha una extensa explicació no només de com era Hiroshima abans de la bomba, què va passar a l'explosio i com s'han recuperat, sinó que inclou una denúncia àmplia de l'armament nuclear en general. Si fós americà em faria vergonya donar una volta per Hiroshima i menys entrar al museu. És molt emotiu i es nota en que tothom està callat i llegint les explicacions atentament en qualsevol dels 10 idiomes (aprox) que s'ofereixen, l'únic museu japonés amb tantes traduccions.

Per recuperar-nos de la tristesa que et deixa el museu ens n'hem anat cap a l'illa de Miyajima on pensàvem trobar una de les fotografies més famoses del Japó: La Torii flotant. És tant gran que ja des del ferry que ens portava cap a l'illa es veia la Torii. Per cert, una torii és una mena de porta sagrada que sempre es troba als camins o entrades que duen als temples o recintes de temples. Poden haver-hi camins llargs plens de toriis, normalment mai està sola. La illa és un gran centre turístic, ple de gent (la majoria japonesos) que van a fer totes les fotos possibles de la Torii flotant i dels cèrvols de l'illa. Per cert, l'anècdota del dia ha estat que un cèrvol m'ha robat el mapa de Hiroshima que portava a la motxilla. Els cèrvols japonesos i jo no ens entenem, a l'anterior viatge un cèrvol de Nara se'm va menjar uns altres papers.

La Torii l'hem trobat amb marea baixa, per tant ens hi hem pogut apropar fins tocar-la i d'aprop es veu encara més el descomunal tamany que té aquesta porta que és l'entrada marítima al temple que hi ha a la platja. Ens ha encantat el bosc de cirerers que hi ha redera el temple. A l'illa hi hem dinat un plat de kakiudon (ostres en una sopa amb fideus udon) que estava boníssima i un dorayaki acabat de fer en forma de flor de sakura.


Hem acabat el dia a Okayama, de camí cap a Shikoku. Volíem anar més lluny, pero com se'ns feia tard i allà on anem hem de buscar allotjament hem decidit quedar-nos a Okayama i demà entrar a la illa de Shikoku.

2n Viatge a Japó: Dia 3

Després de fer nit a Beppu, hem agafat dos trens i un autobús per arribar a les coves d'Akiyoshi-do, unes de les més grans d'Àsia. Fan uns 10 km de llarg però els vsitants només poden recórrer 1km i, tot i que són bastant fosques, destaquen pel tamany de les seves galeries. De fet, es veuen molt poques estalactítes o estalagmites però s'hi poden trobar centenars de japonesos. Tot el recorregut està il·luminat i amb nombrosos panells explicatius. La cova està envoltada d'un paisatge realment bonic, ple d'arbres immensos i ben verds, regats per riu que surt de l'interior. Per desgràcia, no hem pogut allargar massa la visita perquè teníem por de perdre el bus cap a Yamaguchi i hem hagut de córrer esquivant els japonesos (que s'ho prenen amb molta calma) per dins la cova. També ha estat una pena no poder pujar al tren de vapor que recorre la línia només durant uns mesos a l'any i que justament començava el seu servei anual aquest cap de setmana.

El nostre viatge ha continuat cap a Iwakuni per veure i gaudir (previ pagament, és clar) d'un espectacular pont de fusta de cinc arcs. Es va construir per facilitar el pas del riu exclusivament als samurais i els pobres habitants del poble s'havien de buscar la vida ceuant-lo com podien. A l'altra banda hi havia la vida del poble. Ens hi hem trobat tothom menjant gelats tot i que feia un fred considerable ja que en tot el dia no haviem vist el sol i hi havia una mica de ventet. Al costat del riu i sota els cirerers (sakura) hi havia tot de gent fent-se fotos i menjant sota les flors blanques. Nosaltres també ens hi hem passejat i hem fet fotos, encara que menys comòdament perquè no hem pogut deixar les motxilles grosses a l'estació de Shin-Iwakuni degut a que la única taquilla on ens hi cabien les motxilles estava ocupada. Un cop hem donat una volta hem tornat a creuar el riu (no llenceu els tiquets perquè sinó us faran tornar a pagar) per agafar el bus que ens duria a l'estació de  Shinkansen. Per cert, mireu la foto menjant-me un calamar assecat al arribar a Iwakuni.

Després de poc més de 10 minuts en Shinkansen ens hem plantat a Hiroshima. Lúltim viatge, de menys de mitja hora en tramvia, del dia ens ha deixat a prop de la nostra destinació, però no l'hem trobat fàcilment. El problema es que els mapes que tenim no són massa exactes i a vegades ens hem de moure per intuició. A mes, aquí teníem un problema afegit que és que no ens podíem imaginar com era l'adifici. Hem hagut de preguntar i quan ens hi hem trobat al davant no n'estàvem segurs, però ja era molt tard. Era massa gran i massa modern per ser un alberg juvenil, però es que també era un centre cultural amb sales de concerts (mireu la foto de l'entrada). En fi, que després d'allotjar-nos vam sortir a menjar algo. El plat més destacat i que ens va agradar més va ser el popet fresc (cru) amb wasabi fresc, que era picant i deliciós.

2n viatge a Japó: Dia 2

Avui ens hem llevat a Fukuoka i hem fet un esmorzar japonès (arròs, sopa de miso, truita i salsitxes) a l'hotel mateix. Després, hem anat cap a l'estació de JR i hem agafat un tren express cap a Kumamoto, el nostre primer destí del dia; volíem veure el castell, que és l'atracció principal de la ciutat. Hem pujat fins la fortalesa amb un autobús molt bufó decorat amb dibuixos manga amb motius del castell. Tot i així, la visió més bonica del dia ha estat abans d'arribar i es que el passeig per on pujava el bus estava envoltat de cirerers florits.

La visita al castell en ha portat records del primer viatge... Hi ha gent per tot arreu! A Catalunya això només passa quan hi ha jornada de portes obertes als museus però aquí s'havia de pagar 500 yens (3,8 € aprox) per entrar i ja no hi cabia ni un japonès més. Durant el trancurs de la visita també ens hem adonat d'una altra cosa: els habitants d'aquesta zona són diferents; les faccions de la cara no són tan arrodonides sinó una mica més quadrades, i la seva educació es troba a anys llum de la dels japonesos del nord-est (a Tokyo són molt més respectuosos i et demanen perdó gairebé per tot). Enfi, a això hem vingut....a veure i conèixer de tot!

El castell és molt pintoresc però val a dir que millora moltíssim amb l'ambient relaxat, dolç i bucòlic que li atorguen els cirerers florits. Una sensació difícil d'oblidar. Tampoc ens podrem oblidar de la nostra primera trobada amb el Hanami, el costum japonés d'asseure's amb els amics, companys o familiars sota els arbres en flor mentre xerren, mengen o beuen alguna cosa. De fet quan nosaltres hem arribat al parc del davant del castell (a les 11 del matí), ja hi havia gent reservant espais sota els cirerers amb més flors.

Després de Kumamoto ens hem dirigit cap a Aso, una zona volcànica on es troba la caldera en actiu més gran del món. Per arribar-hi hem combinat dos trens locals (veure foto de les noies que teníem al costat), un autobús i un funicular que ens ha acabat deixant a peu de cràter. La vista del llac turquesa fumejant és tant impactant com l'aire sulfurós que s'hi respira. Malgrat el fred, el vent, la manca de sol i una altura superior als 1000m, les japoneses demostren novament que són d'un altre planeta i poden sobreviure a les condicions més adverses amb només una faldilla de pam i mig, una jaqueteta de disseny i uns talons de deu centímetres.

Hem decidit acabar el dia a Beppu, una ciutat coneguda per les seves aigües termals. Tot i arribar tard, hem aconseguit allotjament al primer minshuku (una mena d'hostal familiar tradicional) que hem trobat. L'emoció del dia ha estat a l'hora de sopar, quan l'Agnès ha aconseguit sobreviure a una sopa de miso i mochi (una mena de moc blanc a base de farina d'arrós) sense ofegar-se. Hem acabat la jornada a l'onsen (bany termal) del minshuku per relaxar-nos una mica.

2n viatge a Japó: Dia 1

Bé, avui ha estat un dia molt llarg; tan llarg que ha durat dos dies. Vam sortir de Barcelona a les 11:55 del dijous dia 26 de març, puntuals cap a Amsterdam, on vam fer un enllaç de 50 minuts i vam agafar el segon avió que ens duria cap a l'aeroport de Narita (l'aeroport internacional de Tòkio). Finalment hi hem arribat a les 10:35 d'avui divendres dia 27.

Un copa allà, hem canviat els Japan Rail Pass que són uns abonaments per poder agafar tots els trens que vulguis en un període determinat; nosaltres hem agafat el de 7 dies. Des de Narita hem agafat el Narita Express de les 11:45 que ens portava cap a Tòkio i Shinagawa, a Shinagawa hem agafat el primer shinkansen cap a Himeji quins records veure el castell) i, finalment, des de Himeji hem agafat l'últim tren que ens ha dut a Hakata (Fukuoka) a les 19:05. Deixant de banda el viatge en en avió hem recorregut més de 1.500 km en tren i hem dormit molt poc. Estem moooooolt cansats....

Un cop a Fukuoka ens hem allotjat al primer hotel que hem trobat (una habitació doble petita per 7.350 yens, uns 55€). Inclou esmorzar i, com podeu veure, internet. Després hem sortit a donar una volta per la ciutat i "intentar" sopar.

Ens hem trobat que estava ple de clubs i
"ramats d'homes" amunt i avall amb un grau d'alcoholisme major o menor que els duia a visitar algún dels establiments (ens ha fet gràcia el club Surprise i us en posem la foto). Però, tot i l'ambient, el que sobta és que el carrer és molt silenciós i calmat; la gent parla en un to de veu normal, sense cridar, els cotxes fan poc soroll perquè els conductors no fan accelerades o frenades brusques i els clubs no posen música. L'única cosa que destorba aquesta calma és un local de Pachinkque hem trobat per casualitat.

Cercant el restaurant ens hem trobat amb un problema inesperat: els locals de Fukuoka no ténen la carta en anglès i molt pocs ténen fotos. Hi ha molts llocs de venda ambulant que, ara que fa fred, ténen els clients asseguts i "compactats" dins d'unes mini-carpes de plàstic que sembla que els acabin d'empaquetar. Així que hem voltat una hora per trobar un restaurant que ens fes el pes i, finalment, hem entrat a un on ens han ensenyat una carta amb fotos. Ha estat "molt divertit" perquè cap dels cambrers (gent jove) parlava anglès; teníem por que al final ens portessin el que volguessin però després d'unes 5 o 6  petites incidències pel que fa al plat plat de ramen que ens volíem menjar (tradicional de Fukuoka), hem pogut sopar prou dignament.

Ara som a l'hotel descansant....ja veurem on ens porta el 28 de març...

Gomorra (Roverto Saviano)

Per fi m'he acabat el llibre de Gomorra, i amb el per fi no vull dir que m'hagi costat, ans al contrari, no tenia prou temps per llegir-lo. Per sort es llegeix bastant ràpid i amb poc temps s'enllesteix. Aquest llibre s'ha fet famós per les circumstàncies personals que envolten l'autor. Roberto Saviano ha saltat a la fama per denunciar com la Camorra afecta la vida de moltes persones a la regió on ell viu. Després de la publicació del llibre en Roberto ja no ha pogut tornar a viure tranquil i depén de la protecció de la policia allà on va, fins hi tot a casa seva.

Gomorra és un llibre valent d'un escriptor novell. Si bé és cert que ell és periodista, jo diria que els dos primers capítols ténen un caràcter estrany o divagant, però mentre avança la novel·la sembla que agafi confiança i el fil narratiu és més continu i fàcil de seguir. Al principi em va sorprendre que totes les històries portessin nom i cognom, i que a més fos l'autèntic. No és estrany, doncs, que l'autor estigui amenaçat de mort pel Sistema, però és molt trist. amb això ja he dit que Gomorra és un conjunt d'històries, però és un conjunt únic i que té com punt en comú que són explicades en primera persona per en Roberto en el transcurs de la seva relació amb el Sistema. Hi trobem quins són els seus sentiments vers les accions contades i ens podem imaginar lo difícil que deu ser viure envoltat de tanta violència.

Hi ha gent que es veurà temptada de veure la pel·lícula aprofitant que es va fer poc després que el llibre arribés traduït a Catalunya, però crec que el millor és llegir el llibre i veure la pel·lícula perquè ambdós es complementen. Són visions lleugerament diferents de la realitat que descriu en Saviano i pot donar una imatge de conjunt més acurada.

En recomano la lectura i reflexió sobre la societat que s'hi descriu. Sobretot per adonar-se que no és un problema únicament italià, sinó que les ramificacions arriben fins a Catalunya o Escòcia.
Gomorra
Roberto Saviano
Editorial:
Col·lecció: la butxaca
1a edició: novembre 2008
ISBN: 978-84-92549-14-6
Pàgines: 416
Preu: 7,95 €

Mont Rogneux

A finals de febrer vaig anar a Suïssa a visitar el Josep Castellet i el Claude Défago i de pas esquiar una mica. Un dels cims on em van portar i que em va agradar molt va ser el Mont Rogneux (3.084 m), situat al Valais, on ells viuen.

Pujada pel boscL'ascensió consisteix d'una sola pujada d'uns 1.860 m de desnivell que ens durà a un cim de més de 3.000 metres. A part del desnivell i l'alçada, l'excursió no té gaire dificultat tècnica i això propicia que ens hi trobem molta gent al camí. L'inici de la pujada es fa per un bosc molt bonic i puja fent ziga-zaga entre uns arbres immensos. Aquí l'ojectiu és guanyar alçada ràpidament i estalviar-nos la volta que fa la pista que surt des d'on deixem el cotxe. Al camí del bosc ens anem trobant gent de tota mena, fins-hi tot nens o competidors entrenant la cursa del proper cap de setmana. Tots molt simpàtics i amables, l'ambient és d'enveja.


Des de la cabana cap a l'aresta del RogneuxUn cop sortim del bosc i arribem a la cabana girem a la dreta per anar a buscar l'aresta del Rogneux. Aquí se'ns mostra un paisatge magnífic que ens evoca una sensació de calma tot i la quantitat de gent que ens trobem. El cim és encara lluny i no es veu fins que no hi ets molt a prop. Aquesta part de la pujada és més suau en general perquè es fa molta distancia i la traça és molt còmode. La qualitat de la neu ja ens fa pensar en un descens memorable.

Quan arribem a l'aresta ens hi enfilem tanquil·lament amb una traça més dreta però amb molta tracció ja que permet posar l'esquí ben pla sobre la neu. Des d'aquí ja es veu el cim i la gent que hi ha. El vessant nord est ens mostra les traces dels que ens han precedit i que hen descendit. Les traces perfectament definides i regulars em recorden una mica els cabells de Venus del quadre "El naixement de Venus" de Sandro Boticelli.

Aresta del Rogneux

Un cop a dalt de l'atapeït cim podem gaudir d'unes vistes magnífiques on sobresurt la visió de les Grandes Jorasses, la Dent du Géant i el Mont Blanc. És un cim on poder gaudir d'una estona de la vista assegut tranquil·lament, però com està molt atapeït acabem xerrant de peu dret i al cap mitja hora comencem el descens. La baixada és preciosa però molt llarga i em canso una mica. A la primera part baixem per pales amples i molt boniques amb neu pols fins als genolls. Després hi ha un petit pla abans d'entrar al bosc i gira al nord oest per baixar pel mig del bosc per un tallafocs molt divertit. Finalment sortim a la pista que ens durà fins al cotxe.

Mont Blanc des del Rogneux

És una excursió preciosa i totalment recomanable si esteu per Suïssa.

Sobre Ocellz

L'oriolus oriolus és un ocell que es troba a Catalunya. Aquest bloc es d'algú que es diu com ell.

Actualment llegint

  • El noi sense color i els seus anys de pelegrinatge (Haruki Murakami)
  • Foundation (Isaac Asimov) [ebook]
  • NGM June issue

Formulari de contacte

Nom

Correu electrònic *

Missatge *

Etiquetes

Wikiloc - Rutes y punts de interés GPS del Món