Quebrantahuesos 2009

La Quebrantahuesos (205km, 3.400m de desnivell aprox.) d'aquest any va tenir poca història, però en va tenir. Aquestst cop tots els que ens vam desplaçar fins a Sabiñánigo vam passar el dissabte sobre la bici. Érem el Joan, Daniel, Jordi, Pep, David i un servidor fent la Quebrantahuesos i el Sergi i l'Anna-Llibertat fent la Treparriscos, en total 8 ciclistes!

Bé la cursa va començar amb dos petits incidents: per una banda el Jordi va picar amb la bici del Pep uns metres abans de passar la línia de sortida i vam patir pels radis de la seva roda davantera, per una altra banda i més preocupant vàrem perdre el Daniel per un petit problema intestinal i no el vam tornar a veure fins al final. Els cinc que quedàvem vam sortir relativament tranquils per evitar-nos problemes en un recorregut atapeït de ciclistes i ràpid fins a Jaca. Aquest cop ens vam decidir a no tirar de cap grup ni anar saltant de grup en grup. Bé el Jordi m'ho va proposar i jo ho vaig trobar raonable vist el resultat de l'any anterior. La cursa era tranquil·la i gaudíem de bon temps amb sol però una temperatura molt agradable.

Llavors pujant el primer port del dia amb vent de cara, el Somport, vaig tenir l'incident que va marcar la resta de la meva cursa: vaig punxar la roda de darrera. Vaig parar a canviar la roda tan ràpid com vaig poder, però com feia temps que no punxava havia perdut la pràctica. A més vaig tenir un petit problema amb l'adaptador de la bombona que portava. Després gràcies al GPS vaig saber que havia trigat 10 llarguíssims minuts! A mi no m'ho va semblar.

Mentre canviava la roda vaig veure com passaven molts grups de ciclistes i em vaig imaginar que tornar a pedalejar seria problemàtic, i així va ser. Quan vaig tornar a la cursa em vaig trobar en un grup que anava molt lent amb el vent de cara. Al cap d'una estona vaig pensar que no recuperaria res de temps i vaig saltar del grup per anar a trobar el següent grup a veure si m'agradava. Això ho vaig fer uns set cops fins que al final em vaig cansar i vaig decidir pujar al meu ritme, que era bastant fort comprat amb els ciclistes que em trobava. Anava jo sol tirant d'algun ciclista que de tant en tant em volia seguir a roda i que mai donava relleus perquè feia vent de cara. En aquell moment em vaig començar a agobiar perquè veia que no atraparia el grupet del Jordi, Pep i Gary. Llavors, quan faltava poc pel port, vaig atrapar el Joan que no tenia un bon dia, i vaig decidir quedar-me amb ell per ajudar-lo a pujar i per evitar que jo rebentés al primer port del dia. Això ens va anar bé als dos.

Cim del Somport entre la boira i descens per recuperar una mica. Bé, o no, perquè feia molt fred, el terra estava bastant moll i la visibilitat del principi deuria ser d'uns 20 metres. A més no portava ulleres de ciclisme sinó les normals perquè m'havia deixat les lentilles a Barcelona i no em paraven de plorar els ulls. Més avall amb més visibilitat (60 metres i més) vaig començar a accelerar per agafar la carretera principal que em duria cap al Marie Blanc. Vaig acabar tremolant de fred. L'enllaç fins al Marie Blanc també va ser igual que la pujada al Somport: jo sol tirant i uns quants llepant roda. Això si, en un descens o fals pla de baixada a la gent potent li agrada tirar a sac i com jo portava uns plats compact em costava moltíssim seguir els que de tant en tant m'avançaven.

Bé, ja som al Marie Blanc on el 2008 vaig patir moltíssima calor. L'inici del Marie Blanc és suau i permet tornar a escalfar les cames, tot i així la majoria de gent ja va lenta, deu ser un efecte psicològic. Aquest any vaig pujar molt bé i a bon ritme fins els últims 800 metres que em vaig quedar redera d'un ciclista reclinat que em feia mandra avançar per què ocupava bastant espai. Algun cop fins hi tot per passar els grups de ciclistes que anaven xerrant vaig passar per l'herba relliscant i intentant no caure.

El descens del Marie Blanc és còmode i ràpid, no massa perillós. Vaig intentar relaxar-me perquè al tram final del port m'havia notat una mica el genoll (feia 15 dies que em feia mal). Baixant vaig veure una noia que anava molt bé, al cap d'uns minuts la vaig passar perquè no semblés que li mirava el cul. Quan vaig arribar al tram pla que feia d'ellaç amb el Portalet vaig pensar que calia posar-me en algun grup que em portés i permetés relaxar el genoll, mentre pensava això em va pasar la noia d'abans amb tres nois que tiraven d'ella a 45 km/h i sense pensar-m'ho em vaig enganxar redera d'ella i ja m'era igual si pensaven que li mirava el cul. Aquest grupet em va portar bastant còmodament fins al Portalet encara que la noia a vegades es quedava uns metres enrera.

L'inici del Portalet em va agradar molt, i vaig poder agafar el meu ritme però al cap de poc em va tornar a fer mal el genoll i cada cop anava pitjor. Vaig haver de parar un parell o tres de cops per relaxar i fer estiraments. Com havia apretat els pedals per intentar evitar moviments paràsits a la pedalada, quan parava em costava moltíssim treure el peu del pedal o tornar-lo a posar. Aquí ja em vaig desanimar bastant, no hi havia prou amb la punxada i haver de fer el recorregut bastant sol que llavors em comnçava a fer mal el genoll. Al cap d'una estona vaig veure el temps que portava i em vaig animar, si no m'entretenia gaire podia baixar de les 8 hores que estava prou bé. Vaig arribar al cim ja amb bastants ànims i em vaig llençar Portalet avall per encarar el definitiu Hoz de Jaca.

Descens ràpid i perillós pel vent el que ens va dur fins l'estreta carretera que conduía a la Hoz. Vaig voler fer tota la pujada sense forçar per relaxar el genoll, al final vaig pujar com vaig poder sense regular-me massa. La carretera de la Hoz és estreta i cal malfiar-se dels ciclistes que es volen colar per qualsevol lloc. Hi ha un parell de corbes perilloses amb matalassos i ja n'hi havia que els havien tastat. En aquest moment només pensava en els 20 quilòmetres finals plans i que volia entrar en un grupet que em portés fins a meta.

Al final ho vaig aconseguir però em va costar bastant enganxar un grup que es movia a quasi 50 km/h, per sort al final vaig poder arribar més còmode que l'any passat. La curiositat és que vaig entrar amb el Pep, que vaig atrapar just a la línia de meta (tenim el mateix temps). La resta d'integrants del grup els va anar prou bé: Jordi i David sense cap problema, Pep amb problemes a una cama però va acabar bé, Daniel bé però recuperant des de l'inici de la cursa, Joan patint una mica perquè aquest any no havia pogut entrenar tant com l'any passat i finalment el Sergi i l'Anna-Llibertat que la Treparriscos els va semblar poc, per tant l'any que ve els toca la QH!

Resultat: 7:55:55 (25,85 km/h de mitja) que no està malament comptant el que em va pasar durant la cursa, va quedar molt lluny el temps de l'any passat (10:29:14) amb molta calor i molta menys preparació. tots vam millorar temps menys el Joan que va anar una mica més lent que el 2008.

TOTES les fotos són del David (Gràcies) i aquí en teniu més

2 comentaris:

emule 8/25/2009 4:33 p. m.  

Impresionante! Es muy dura, pero seguro que la satisfacción que sientes después debe ser inmensa.
saludos

Rodacorriols 9/18/2009 11:42 a. m.  

La de coses que arriben a passar i la de voltes que dona el cap en aquestes situacions. La qüestió és marcar-se un objectiu.

Això de la carretera és una altra dimensió rodant a 45 km, que bojos i mitges de 25 km en 200 km. Uf!

Un dia d'aquests ho provaré. Sort per la volta a la Cerdanya

Ferran

Publica un comentari a l'entrada

Gràcies per deixar el teu comentari.

Sobre Ocellz

L'oriolus oriolus és un ocell que es troba a Catalunya. Aquest bloc es d'algú que es diu com ell.

Actualment llegint

  • El noi sense color i els seus anys de pelegrinatge (Haruki Murakami)
  • Foundation (Isaac Asimov) [ebook]
  • NGM June issue

Formulari de contacte

Nom

Correu electrònic *

Missatge *

Etiquetes

Wikiloc - Rutes y punts de interés GPS del Món