Quebrantahuesos 2009

La Quebrantahuesos (205km, 3.400m de desnivell aprox.) d'aquest any va tenir poca història, però en va tenir. Aquestst cop tots els que ens vam desplaçar fins a Sabiñánigo vam passar el dissabte sobre la bici. Érem el Joan, Daniel, Jordi, Pep, David i un servidor fent la Quebrantahuesos i el Sergi i l'Anna-Llibertat fent la Treparriscos, en total 8 ciclistes!

Bé la cursa va començar amb dos petits incidents: per una banda el Jordi va picar amb la bici del Pep uns metres abans de passar la línia de sortida i vam patir pels radis de la seva roda davantera, per una altra banda i més preocupant vàrem perdre el Daniel per un petit problema intestinal i no el vam tornar a veure fins al final. Els cinc que quedàvem vam sortir relativament tranquils per evitar-nos problemes en un recorregut atapeït de ciclistes i ràpid fins a Jaca. Aquest cop ens vam decidir a no tirar de cap grup ni anar saltant de grup en grup. Bé el Jordi m'ho va proposar i jo ho vaig trobar raonable vist el resultat de l'any anterior. La cursa era tranquil·la i gaudíem de bon temps amb sol però una temperatura molt agradable.

Llavors pujant el primer port del dia amb vent de cara, el Somport, vaig tenir l'incident que va marcar la resta de la meva cursa: vaig punxar la roda de darrera. Vaig parar a canviar la roda tan ràpid com vaig poder, però com feia temps que no punxava havia perdut la pràctica. A més vaig tenir un petit problema amb l'adaptador de la bombona que portava. Després gràcies al GPS vaig saber que havia trigat 10 llarguíssims minuts! A mi no m'ho va semblar.

Mentre canviava la roda vaig veure com passaven molts grups de ciclistes i em vaig imaginar que tornar a pedalejar seria problemàtic, i així va ser. Quan vaig tornar a la cursa em vaig trobar en un grup que anava molt lent amb el vent de cara. Al cap d'una estona vaig pensar que no recuperaria res de temps i vaig saltar del grup per anar a trobar el següent grup a veure si m'agradava. Això ho vaig fer uns set cops fins que al final em vaig cansar i vaig decidir pujar al meu ritme, que era bastant fort comprat amb els ciclistes que em trobava. Anava jo sol tirant d'algun ciclista que de tant en tant em volia seguir a roda i que mai donava relleus perquè feia vent de cara. En aquell moment em vaig començar a agobiar perquè veia que no atraparia el grupet del Jordi, Pep i Gary. Llavors, quan faltava poc pel port, vaig atrapar el Joan que no tenia un bon dia, i vaig decidir quedar-me amb ell per ajudar-lo a pujar i per evitar que jo rebentés al primer port del dia. Això ens va anar bé als dos.

Cim del Somport entre la boira i descens per recuperar una mica. Bé, o no, perquè feia molt fred, el terra estava bastant moll i la visibilitat del principi deuria ser d'uns 20 metres. A més no portava ulleres de ciclisme sinó les normals perquè m'havia deixat les lentilles a Barcelona i no em paraven de plorar els ulls. Més avall amb més visibilitat (60 metres i més) vaig començar a accelerar per agafar la carretera principal que em duria cap al Marie Blanc. Vaig acabar tremolant de fred. L'enllaç fins al Marie Blanc també va ser igual que la pujada al Somport: jo sol tirant i uns quants llepant roda. Això si, en un descens o fals pla de baixada a la gent potent li agrada tirar a sac i com jo portava uns plats compact em costava moltíssim seguir els que de tant en tant m'avançaven.

Bé, ja som al Marie Blanc on el 2008 vaig patir moltíssima calor. L'inici del Marie Blanc és suau i permet tornar a escalfar les cames, tot i així la majoria de gent ja va lenta, deu ser un efecte psicològic. Aquest any vaig pujar molt bé i a bon ritme fins els últims 800 metres que em vaig quedar redera d'un ciclista reclinat que em feia mandra avançar per què ocupava bastant espai. Algun cop fins hi tot per passar els grups de ciclistes que anaven xerrant vaig passar per l'herba relliscant i intentant no caure.

El descens del Marie Blanc és còmode i ràpid, no massa perillós. Vaig intentar relaxar-me perquè al tram final del port m'havia notat una mica el genoll (feia 15 dies que em feia mal). Baixant vaig veure una noia que anava molt bé, al cap d'uns minuts la vaig passar perquè no semblés que li mirava el cul. Quan vaig arribar al tram pla que feia d'ellaç amb el Portalet vaig pensar que calia posar-me en algun grup que em portés i permetés relaxar el genoll, mentre pensava això em va pasar la noia d'abans amb tres nois que tiraven d'ella a 45 km/h i sense pensar-m'ho em vaig enganxar redera d'ella i ja m'era igual si pensaven que li mirava el cul. Aquest grupet em va portar bastant còmodament fins al Portalet encara que la noia a vegades es quedava uns metres enrera.

L'inici del Portalet em va agradar molt, i vaig poder agafar el meu ritme però al cap de poc em va tornar a fer mal el genoll i cada cop anava pitjor. Vaig haver de parar un parell o tres de cops per relaxar i fer estiraments. Com havia apretat els pedals per intentar evitar moviments paràsits a la pedalada, quan parava em costava moltíssim treure el peu del pedal o tornar-lo a posar. Aquí ja em vaig desanimar bastant, no hi havia prou amb la punxada i haver de fer el recorregut bastant sol que llavors em comnçava a fer mal el genoll. Al cap d'una estona vaig veure el temps que portava i em vaig animar, si no m'entretenia gaire podia baixar de les 8 hores que estava prou bé. Vaig arribar al cim ja amb bastants ànims i em vaig llençar Portalet avall per encarar el definitiu Hoz de Jaca.

Descens ràpid i perillós pel vent el que ens va dur fins l'estreta carretera que conduía a la Hoz. Vaig voler fer tota la pujada sense forçar per relaxar el genoll, al final vaig pujar com vaig poder sense regular-me massa. La carretera de la Hoz és estreta i cal malfiar-se dels ciclistes que es volen colar per qualsevol lloc. Hi ha un parell de corbes perilloses amb matalassos i ja n'hi havia que els havien tastat. En aquest moment només pensava en els 20 quilòmetres finals plans i que volia entrar en un grupet que em portés fins a meta.

Al final ho vaig aconseguir però em va costar bastant enganxar un grup que es movia a quasi 50 km/h, per sort al final vaig poder arribar més còmode que l'any passat. La curiositat és que vaig entrar amb el Pep, que vaig atrapar just a la línia de meta (tenim el mateix temps). La resta d'integrants del grup els va anar prou bé: Jordi i David sense cap problema, Pep amb problemes a una cama però va acabar bé, Daniel bé però recuperant des de l'inici de la cursa, Joan patint una mica perquè aquest any no havia pogut entrenar tant com l'any passat i finalment el Sergi i l'Anna-Llibertat que la Treparriscos els va semblar poc, per tant l'any que ve els toca la QH!

Resultat: 7:55:55 (25,85 km/h de mitja) que no està malament comptant el que em va pasar durant la cursa, va quedar molt lluny el temps de l'any passat (10:29:14) amb molta calor i molta menys preparació. tots vam millorar temps menys el Joan que va anar una mica més lent que el 2008.

TOTES les fotos són del David (Gràcies) i aquí en teniu més

Ironman Lanzarote 2009

Aquesta és una entrada que hauria d'haver escrit i publicat fa molt de temps, però per una cosa o una altra no ho vaig fer encara que el text quasi el tingués acabat. Bé, doncs aquí va la història.

Em vaig apuntar a fer l'Ironman de Lanzarote gràcies al Jordi, i ell s'hi va animar gràcies al Santi (que es va lesionar durant l'entrenament degut a un accident de moto i que al final no hi va poder anar). Anàvem en un grup de Probike amb l'únic objectiu d'acabar el repte. Per si algú no està molt posat en el tema només aclarir que un Ironman és un triatló de llarga distància, i que el de Lanzarote s'ha guanyat la fama de ser el més dur del món sobretot pel seu recorregut en bici amb molt vent i 2.550 metres de desnivell. Aquí teniu l'explicació del recorregut.

Els tres dies anteriors que vam passar a l'illa de Lanzarote estava molt tranquil, tant que fins hi tot em sorprenia a mi mateix. Vam tenir una mica de sol i quasi gens de vent, fet que no és habitual per aquelles contrades i que ens estranyava de cara a la cursa. Anar pel parc tancat de bicis era una mica acollonidor perquè es veien autèntiques màquines.

La cursa va anar així:

Nedar (3,8 km): Molt bé, pensava fer 1h40 o 1h30 si la cosa anava bé. Al final vaig fer 1h18 que és molt millor de lo que m’esperava. La veritat es que em vaig sentir molt còmode a l'aigua. Això si, allò de que només et pegues fins la primera boia (uns 200m) és mentida. Jo em vaig haver de barallar durant els 3,8 km. No sóc un bon nedador, però vaig notar l'entrenament que havia fet últimament i, sobretot, l'ajuda del neopré. No se'm va fer gens llarga la part de natació excepte potser els últims 200 metres, a més, quan a la primera volta vaig veure que portava 34 minuts (aproximadament) em vaig animar molt.

Ciclisme (180 km): Bastant dur, al principi molt bé, però després va anar a pitjor la cosa. Vaig sortir bastant ràpid aprofitant que hi havia zones sense vent i lleugera baixada en que la velocitat mitja rarament baixava de 46km/h i sovint ben per sobre dels 50km/h, m’anava controlant per no apretar molt i no picar-me amb els que portaven "bicis-avió" (bé, les de triatló). Després d’això ja va començar el vent. Vaig atrapar el Jordi molt abans del que tenia previst (també perquè només m’havia tret uns 6 minuts nedant enlloc dels 18-20 que m'esperava), al km 70 ja anava amb ell i al 90 el vaig deixar enrera (erròniament, com sempre). Després vaig seguir tirant però al quilòmetre 110km aprox vaig veure que tenia un problema.

La qüestió era que des de que havia sortit de l’aigua no parava de rajar-me el nas, no de mocs sinó d’aigua. Això va provocar que no pogués respirar i menjar alhora. Al km 110 vaig fer la primera parada per poder menjar aprofitant que estavem a un poble on teniem els acompanyants (i a mi m’acompanyava l’Agnès). El Jordi, com sempre, no va parar ni un segon. Després vaig haver de fer 3 parades mes però no em vaig alimentar tot lo que volia ni com volia.
El recorregut de la bici es podia anar fent, però no hi havia manera de relaxar-se i reservar de cara a la marató perquè fins al final hi havia pujada o vent. A més els quilòmetres estaven extremadament mal marcats.

Còrrer (42,2 km, si una marató): I aquí vaig pagar la mala alimentació de la bici i no poder-me relaxar. La marató crec que és l’etapa més psicològica, almenys per a mi. Vaig començar molt malament perquè les cames no em tiraven (al principi del recorregut hi havia tres pujadetes de merda que em costaven molt). Vaig intentar menjar i còrrer alhora, vaig veure que no funcionava i vaig decidir acabar de menjar i fer els avitualllaments caminant. De fet, després també feia les pujadetes caminant per no forçar i anar reservant. Al cap de 4 km vaig començar a agafar ritme i la zona plana la feia suficientment bé.
Reconec que hi havia pujadetes que hagués pogut fer-les trotant, però no sabia com acabaria i no tenia gens d'experiència en marató perquè era la meva primera. La última volta la vaig començar quasi eufòric perquè veia que ja ho tenia (només faltaven 10km), però al cap d’una estona em va agafar mal de panxa de les coca-coles que havia pres (no en prenc mai però una font de sucre era impossible de resistir) i no podia còrrer ni al pla. Per sort al cap d’uns 3-4 km i dues entrades als lavabos del recorregut, vaig poder tornar a trotar i després còrrer com abans. Al final vaig poder entrar a meta corrent amb l’Agnès que m’havia estat animant molt juntament amb l'Auro i els pares del Jordi.

Ara la marató la faria de manera molt diferent i segurament forçaria més, però el meu objectiu era acabar i ho vaig fer. Aquí sí que es va notar la manca d’experiència perquè el Jordi, que corre molt millor que jo, sí que es va anar regulant i va fer-la molt més còmodament trotant més lent del que jo corria al pla (és a dir, sóc tonto), i em va treure més de 40 minuts em sembla recordar. La gran minutada em va caure en els trossos que feia caminant, òbviament.

Les transicions les vaig fer lentes és cert, però es que anava amb molt de compte amb els peus i la sorra per evitar llagues. Al final vaig aconseguir no tenir cap problema físic. Ah, per cert, hi ha voluntaris (bé éren totes noies em sembla recordar) que a la primera transició, un cop surts de l'aigua et posen crema solar si vols i és una bona ajuda per passar el dia sobre la bici o corrent.

Aquí teniu un gràfic del temps emprat a cada moment de cursa:

Com veieu parlo de sensacions de la cursa, no de resultats perquè de fet són secundaris, el que interessava era acabar-lo. Tot i així, si us interessa (semre hi ha algú que ho demana), us puc dir que vaig acabar el 770 de la general (de 1055 que van acabar i 1143 homes inscrits) i 149 (de 193 finishers) de la meva categoria d'edat que era de 30 a 34 anys.



Aquí trobareu el detall del temps oficial i el meu diploma de finisher.
Més informació de la cursa a la web oficial de l'Ironman Lanzarote.

Nota sobre les fotos:

1. Arribada a meta acompanyat de l'Agnès.
2. El Jordi i jo anant cap a la sortida de la natació
3. Amb uns quants integrants del grup de Probike abans de la sortida
4. La sortida de natació, un dels moments més espectaculars pel públic
5. La primera parada que vaig fer per menjar, estava bé, però havia de menjar lentament
6. Encarant l'onzè quilòmetre de la marató una mica preocupat
7. Arribant a meta amb l'Agnès que em va acompanyar els últims 50 metres

Panasonic Lumix DMC-FX150

Fa uns mesos se'm va espatllar la càmera compacta digital que m'havia acompanyat els últims anys i de la que estava molt content. Era una Sony DSC-P150 i les fotografies que feia m'agradaven bastant per ser una compacta. M'enfrontava a triar una nova càmera i tenia molt clar com havia de ser però no quin model.

Els requeriments éren simples:

• que fos realment compacta per poder-la dur a una butxaca de pantaló o del maillot
• que permetés la operació de la càmera amb una sola mà per fer fotografia fent esport
• que tingués una bona lluminositat
• que tingués controls manuals relativament avançats
  
• que suportés un format raw de fotos
• que tingués una bona opció de video (que fent esport ajuda)
  

Bé, i que no fos massa cara tampoc perquè fent esport hi ha sempre la possibilitat de mort sobtada de l'aparell.

La càmera que finalment vaig triar és una Panasonic Lumix FX-150. N'estic bastant content i podeu veure les fotos que faig amb ella a la pestanya de fotos del bloc (us durà a Flickr), o directament al meu compte de Flickr. Aquí us deixo un anàlisi de Digital Photography Review i el grup d'usuaris a Flickr.

Després de portar ja bastantes fotos, aquestes són les meves impressions de forma desordenada:

• La qualitat de la òptica és molt bona i té molta lluminositat, fet que permet que les fotos tinguin molt bona imatge i uns bons colors.
• M'agrada el gran angular per poder fer fotos de paisatges, però s'ha d'anar amb compte amb les perspectives.
• Quasi mai tiro en raw sinó és que m'interessa molt la qualitat d'una foto en concret, les raons són el tamany (uns 19 - 20 MB per imatge) i el fins fa poc limitat suport del format raw de panasonic amb arxius .rw2. 
• M'agraden els controls manuals de la càmera com compensació de l'exposició, regulació de la potència de flash, sistema d'ajust ISO, diversos modes d'autoenfocament i possibilitat de fer bracketing (d'exposició i color) de forma assistida per després poder fer imatges en HDR.
• M'encanta que el video sigui en HD 720p perquè té molt bona qualitat i sempre em pot solucionar alguna situació, encara que no es pugui fer servir el zoom mentre es grava en vídeo.
• Als modes de nens o mascotes es pot posar la data de naixement i el nom del subjecte i queda enregistrat en les metadades de la imatge.
• Una fabulosa funció que trobo extremadament pràctica de les últimes càmeres és la gestió de diverses zones horàries i fins-hi tot de dates de viatge, de manera que no has de canviar les zones un cop has programat el viatge.
• He vist que amb ISOs moderadament elvades el sensor genera soroll per color, si la foto és en blanc i negre n'hi ha molt menys.
• Ah, i finalment, el mode totalment automàtic és realment bo.

Les noves càmeres Panasonic cada cop estan agafant més reconeixement gràcies a la seva qualitat i productes com la LX3 que ja s'ha fet un lloc entre els aficionats avançats.

Algunes fotos:

Asus eee PC 901 amb Linux

La meva última adquisició en matèria d'ordinadors és un d'aquells eee PC tan bufons que ha fet Asus i amb el que ha revolucionat el mercat dels ultraportàtils. El vull utilitzar com a ordinador que em pugui endur a tot arreu sense que em preocupi gaire que rebi algun cop i que no em molesti transportar-lo. L'estrena va ser en el viatge a Japó que he fet aquesta primavera, i de fet, aquesta entrada la vaig començar a escriure des d'aquest ordinador mentre sobrevolava Xina.

El que jo he triat es un Asus 901, un ordinador amb una pantalla de 8,9 polzades, un processador Intel Atom de baix voltatge, "disc dur" de memòria sòlida (SSD) amb una alta resistència als xocs, xarxa WiFi b/g/n, lector de targetes SDHC, bateria de sis cel·les que li dona una autonomia de quasi 7 hores i amb un pes de poc més d'un quilo. La versió que jo vaig triar és la que té 20 GB de SSD, 1 GB de memòria i ve amb un sistema operatiu Linux fent servir la distribució Xandros.

Aquest ordinador era molt atractiu al seu moment, però una de les promeses inicials era el seu baix preu i jo el trobava encara elevat ja que es venia per uns 350 euros. Ara, al cap d'uns mesos l'he comprat per 182 euros a PC Green. Crec que he fet una bona compra, i ho vàrem confirmar durant el viatge.

Amb el temps he vist que és molt pràctic viatjant, ja sigui per parlar amb la família via Skype, fer reserves, mirar horaris, revisar fotos, escriure al bloc, portar els comptes del viatge, ... Però no nomès això, sinó que també l'he preparat per fer l'administració de la base de dades de skimountaineering.org amb MySQL. De fet l'he preparat per a que sigui molt fàcil i ergonòmic de treballar gràcies a Mercury o Dropbox (que és indispensable a qualsevol ordinador). He personalitzat fortament el Firefox perquè és el programa que més faré servir de l'ordinador, i entre altres coses he afegit l'extensió Scribefire per poder escriure entrades al bloc mentre no estigui connectat a internet (als trens o avions). Hi he afegit un programa d'administració del GPS que tinc per geolocalitzar fotografies i que jo mateix he traduït al català. Tot i això intento no posar-hi masses programes.

Una de les coses que no he aconseguit fer és instal·lar el Gimp, però el que he fet és instal·lar un Ubuntu versió 9.04 Netbook Remix en una tarja SDHC. L'Ubuntu ja té el GIMP per tant no crec que tingui problemes, a més, hi ha molts programes linux que estan en paquets ubuntu per instal·lar-los fàcilment i les actualitzacions de l'Ubuntu no crec que posin gaires problemes. Amb Ubuntu veig que l'autonomia baixa una mica. I un altre detall, l'Ubuntu està en català!

El següent pas és instal·lar un Windows XP en una altra targeta SDHC (això és més complicat) i llavors ja tindré un ordinador amb tres sistemes operatius funcionant a ple rendiment i que em permetran fer de tot. El Windows, sobretot, el vull per poder seguir els entrenaments que faig ja que tots els programes que utilitzo són per aquest sistema operatiu i no trobo alternatives convincents.

Més informació al microsite dels eee PC o als fòrums i wikis d'usuaris dels eee PC.

Breu història del món (Ernst Gombrich)

Ernst Gombrich és un reputat professor d'història que quan fa molts anys va rebre l'encàrrec de fer un llibre d'història per nens no es podia imaginar l'èxit que tindria. Breu història del món és un llibre pensat per un public juvenil però que no és escrit de manera infantil i tracta el lector com un ésser intel·ligent. Gombrich presenta la història d'una forma narrada no pas de forma asèptica sinó com un relat de fets, expressant-hi alguna opinió allà on no molesta a la veracitat.

A mi m'ha servit per repassar la història de la humanitat a grans trets i situar bastant exactament allà on van passar uns fets concrets i quan ho van fer. L'autor aconsegueix que el lector s'interessi en la història (bé jo ja hi estava interessat, però crec que ho aconsegueix) i, sobretot, relacioni conceptes i èpoques històriques. Recordo que la majoria de cops que vaig estudiar història a l'escola em semblava que cada civiització era un cosa a part de les altres i no sabia ben bé com es relacionaven. Això era degut, segurament, pel fet que els llibres estaven dividits per temes dels quals després m'havia d'examinar. La Breu història del món explica la història com un conjunt únic i no com un anecdotari o un recull d'elements escollits arbitràriament.

M'ha encantat trobar-me un llibre on la història pren un format de conte, amb un inici, un desenvolupament i un final que és la història que ha viscut en primera persona Ernst Gombrich i que molts de nosaltres hem sentit al nostre voltant.

Breu història del món
Ernst Gombrich
Grup 62
Col·lecció: labutxaca
Edició original: 1935
1a edició catalana: 1999 (ed. Empúries)
ISBN: 978-84-92549-49-8
Pàgines: 400
Preu: 8,65 €

Kitchen (Banana Yoshimoto)

Kitchen és la primera novel·la de Banana Yoshimoto que va ser molt ben acollida pels lectors, on apareixen temes que han marcat molt la societat japonesa els ultims anys com son la mort i les relacions amoroses de joves sobretot de la generació dels 60 quan es començava a modernitzar Japó després de la guerra.

Kitchen ens porta tres històries, no massa allunyades les unes de les altres on el tema principal crec que és la tristesa i la sensació de que la societat que envolta el protagonista no l'acaba d'entendre. Després de llegir unes quantes novel·les japoneses aquest és un tema que hi apareix recurrentment, com si hi hagués quelcom que impedís els protagonistes de trobar ajuda o consol en altres ciutadans encara que aquest es mostrin servicials, amables o tinguin alguna debilitat cap el protagonista.

Les tres històries estan escrites d'una tirada, sense capítols, fet que ens du a una història sense talls i forçadament continua encara que a vegades, de paràgraf a paràgraf hi hagi un salt temporal. És un llibre fàcil i ràpid de llegir que ens transporta, altre cop, a un Tòkio ple de gent però on només hi trobem els dos protagonistes aïllats del paisatge urbà que els envolta.

Kitchen
Banana Yoshimoto
Tusquets Editores
Col·lecció Andanzas
1a edició castellana: octubre de 1991
ISBN: 84-7223-386-3
Pàgines: 208
Preu: 14 €

After Dark (Haruki Murakami)

Ha passat per les meves mans la penúltima novel·la de l'autor japonés Haruki Murakami, un autor que m'agrada molt. After Dark és una novel·la típica de Murakami, però sembla com si cada cop més l'autor explorés el vessant ocult de Tòkio. Murakami diu que no vol escriure sempre el mateix, sino que vol evolucionar a cada relat que surt de les seves mans, i si llegim uns quants llibres podem veure que ho aconsegueix a poc a poc.

Aquest cop la història ens porta a viure una nit amb uns personatges normals però que ténen quelcom que els fa diferents dels altres. Les històries personals de cada personatge s'anirán descabdellant a poc a poc a mesura que les seves vides s'entrellacen i descobrirem que la nit és més fosca del que sembla. En aquest cas Murakami ens porta a ser uns mers observadors i fins-hi tot sobta que faci servir el punt de vista d'una càmera. Això si, segueix sent el típic Murakami en tant que el títol el pren d'una cançó de jazz i les situacions poden arribar a ser una mica surreals. Com sempre en les novel·les japoneses modernes que he llegit, sembla que els protagonistes estiguin aïllats de la gent que els envolta. De fet, uns dies per Japó ens donaran la sensació que a vegades, entre el mar de gent que hi ha, es poden sentir molt sols si no aconsegueixen encaixar en la seva societat.

És un llibre que es llegeix molt ràpidament i que ens encurioseix a cada pàgina que passem. És important que el lector sigui actiu imaginativament per a completar les històries que s'hi descriuen i s'imagini l'entorn on es desenvolupen les històries.

After Dark
Haruki Murakami
Editorial Empúries (Grup 62)

Col·lecció: Narrativa
Edició original: 2004
1a edició catalana: octubre 2008
ISBN: 978-84-9787-337-6
Pàgines: 334
Preu: 17,00 €

Els cotxes esportius que més m'agraden

Hi ha molta gent que li agraden els cotxes esportius, però la majoria es conforma en desitjar un Ferrari. Alguns altres pensen en Lamborghini, Bugatti, Maserati, Porsche, Mercedes, Audi o Bentley que són altres marques més "comercials". De fet alguns d'aquests cotxes m'agraden però no són els que aniria corrent a comprar-me si em toqués la loteria.

Aquests són els cotxes que actualment em semblen més atractius, sobretot per concepte:

1. Caterham Seven, el gran successor el mític Lotus 7. Aquest és una debilitat històrica que tinc.
   
   
2. IFR Aspid, el super esportiu reusenc que rivalitza amb el Bugatti Veyron i que l'únic que li falta es que funcioni a base d'avellanes.
   
   
   
   
    
   
    
3. Ariel Atom 3, un espectacular esportiu "naked" que sembla ser molt divertit de conduir.
   
   
   
   
   
   
   
4. KTM X-Bow, seguint l'agressivitat de les motos KTM però amb quatre rodes.
   
   
   
   

L'Euromed no és un Shinkansen

Aquest text és una actualització de la entrada original després de fer el viatge de tornada cap a Barcelona.

Avui he hagut d'agafar per primer cop l'Euromed. Ho he fet per feina i el meu destí era València. L'he perdut i he hagut de comprar un bitllet per al següent. És cert que anava just de temps, però no m'esperava que agafar un tren de llarga distància amb Renfe fos tan exageradament poc eficient. A més, les meves últimes experiències ferroviàries han estat bastant diferents.

Havia d'agafar el tren a les 7 a l'estació de Sants. Resulta que amb el bitllet que tenia imprès de la web no podia entrar, era un localitzador, com d'avió, que primer s'ha de canviar a les taquilles (el cert es que com vaig descobrir a la tornada si que podia fer-lo servir directament, però a l'anada no m'ho van dir). Jo no ho anava a fer, potser acostumat a que a Suïssa els bitllets impresos a la web son tant vàlids com els de les taquilles. Després s'ha de fer cua, com a l'aeroport, per passar la seguretat. S'ha d'ensenyar el bitllet a una noia per a que et deixi passar a la zona de seguretat, un cop allà s'han de passar tots els paquets per les cintes de rajos X o el que siguin. Òbviament això forma una altra cua i un petit caos si els teus companys de viatge són vells i nens amanit amb algun turista despistat que només parla anglès. Després encara hi ha una noia a la que s'ha de donar el bitllet, que el comprova i et deixa passar a l'estil embarcament d'avió.

Ja se que som un país on hi ha terrorisme, però fer analitzar només les bosses dels passatgers de l'Euromed que transita les mateixes vies que els rodalies a poc més que la velocitat d'un rodalies (les vies no dónen per més) crec que és una tonteria. Enlloc ho he hagut de fer quan he fet viatges de llargues distàncies, ni a Suïssa, ni a Txèquia, ni a Eslovàquia, ni encara menys al Japó. De fet, la nostra experiència japonesa en el tema m'indica que a Espanya encara li queda molt camí per recòrrer, i si va en els seus trens això va per llarg. L'Euromed només es pot comparar a alguns trens exprés del país del sol naixent, però en concepte i no aplicació. M'explico.


Al Japó un Shinkansen és un tren ràpid i prou, no s'ha de passar seguretat i arribar a l'andana per agafar el tren és tan complicat com agafar un rodalies a Ocata, per tant no hi ha cap parafernàlia afegida i el servei és extremadament pràctic. Una gran diferència és la velocitat: l'Euromed pot anar a 220 km/h però amb les vies que té el país no crec que superi els 160 km/h, a més, com va més ràpid que els rodalies i fa servir la mateixa via de tant en tant s'ha d'aturar enmig del no-res per evitar col·lisions. Els seus equivalents japonesos (un Express) no sé a la velocitat que van però mai publiciten la velocitat màxima sinó la mitja, i són més ràpids. Els Shinkansen no són els trens més ràpids del món però són els que fan els trajectes a una velocitat mitja més elevada (i a més recordem que tenen un retard mitjà de 6 segons).

Però la cosa no es queda aquí, al Japó saps on paren les portes de cada tren i, per tant, no has de passejar amunt i avall de l'andana un cop arriba el tren i hi ha molt menys caos. A la majoria de trens japonesos un cop trobes la porta, hi entres a peu pla, un fet inconcebible a Espanya a excepció de l'AVE (l'Euromed quasi ho aconsegueix, però no és tan pla). L'Euromed també fa parades (vaig descobrir que a l'anada havia anat en un "Arco", però això no m'ho van dir al comprar el bitllet) a Tarragona, la megaurbs de Salou o l'Aldea que deu ser el motor econòmic del delta de l'Ebre, però no estaven anunciades al cartell de l'estació, al Japó saps quines són les parades de cada tren abans de pujar-hi. Una altra molèstia és el costum local (i més en un tren que va al sud d'Espanya, encara que sembli racista) de parlar a crits, i ho fa tothom: vells, nens cafeinats (a qui se li acut?!), adolescents que fan el canvi de veu, algun exemplar de macho ibérico i alguna que altra cantaora (això és al Arco que anava a Andalusia, a l'Euromed hi ha valencians, catalans i guiris principalment). A més la megafonia és en el castellà castís que li permet el conductor, res d'anglès i amb un volum tret del FIB, però distorsionat (L'Euromed tenia megafonia en anglès, però no se sentia massa bé). A l'Euromed també hi ha pel·lícules com si fos un avió, però les pantalles deuen ser de segona setena mà perquè costa molt veure-hi res. Anyoro els trens japonesos on hi ha bastant silenci i no es permet parlar per telèfon. Ah, i el tren en el que vaig m'ha tocat viatjar d'esquena durant tres hores i mitja, ideal. La diferència de l'Euromed respecte l'Arco és mínima, potser el tren és una mica més còmode, però no és un viatge gaire més ràpid i l'experiència d'usuari en general és la mateixa, fet que encara em sorprén més.