El salze cec i la dona adormida (Haruki Murakami)

Aquest llibre ja l'havia llegit fa temps però no l'havia comentat al bloc, ara l'he tornat a llegir per repassar-lo. El salze cec i la dona adormida és un llibre atípic de Haruki Murakami. És un llibre de contes i no una novel·la com ens té acostumats l'autor de moda japonès. A la introducció ens diu que escriure contes és un plaer i ho podem veure perfectament en aquest recull.

Hi trobem contes poètics com El salze cec i la dona adormida o contes que després s'inclourien a novel·les com Els gats menjahomes que apareix retocat a Tòkio Blues. Tot i així aquests contes són com petites novel·les on hi trobem els referents habituals jazzístics i el surrealisme minimalista que acompanya totes les novel·les de Murakami. Als contes sembla com si explorés la narrativa dels límits de la realitat per poder incorporar-los en novel·les posteriors o simplement com exercicis d'estil.

Hi ha contes com Hanaley Bay que estan molt ben acabats i són com petites novel·les i n'hi ha que són petites joies com El conte de la tieta pobra o curiosos com Vòmits 1979 o L'esplendor i la decadència de les Galetes Punxegudes o el curiós conte final, El mico de Shinagawa. En resum, un recull molt bo i recomanable, potser no a l'alçada de contistes consumats com Edgar Allan Poe o Pere Calders però igualment interessant.
El salze cec i la dona adormida
Editorial: Empúries
Col·leció: Narrativa
1a edició: febrer de 2008
ISBN: 978-84-9787-280-5
Pàgines: 351
Preu: 20,80 €

Criptonomicón (Neal Stephenson)

El Criptonomicón és un d'aquells llibres que només amb el nom fa por, però que també té un aire místic i es que aquest llibre de Neal Stephenson ha estat des de fa uns anys un dels més més aclamats de l'esfera hacker (en el sentit més ample de la paraula). Ja havia sentit curiositat per llegir-lo, però mai em decidia fins que aquest nadal me'l van regalar, bé de fet em van regalar els tres volums de que consta l'edició en castellà ja que el llibre és tan llarg que els editors tenen el costum de partir-lo en tres parts (de fet així és més pràctic) i que aquí s'anomenen: I. El código Enigma, II. El código Pontifex i III. El código Arethusa.

I. El código Enigma
El Criptonomicón és una novel·la de ciència ficció amb tocs de novel·la històrica i dosis puntuals de matemàtiques i criptografia. El primer llibre ens posa en situació, que no és fàcil perquè l'acció transcorre en dues èpoques diferents (IIª Guerra Mundial i l'actualitat) i amb personatges amb noms semblants perquè de fet són parents. En aquest llibre hi apareix una de les estrelles matemàtiques de la realitat, el doctor Alan Turing en el seu paper de criptoanalista de la segona guerra mundial on va ser clau per trencar el codi de les màquines Enigma i on es parla recorrentment d'un mite informàtic com és la màquina de Turing i origen de la computació moderna. El moment on s'explica el funcionament bàsic de les Enigma comparant-lo amb la cadena de la bicicleta de Turing és molt bo.

Les trames són fàcilment identificables i es segueixen sense problemes. A mi d'aquest llibre m'agrada més la trama històrica perquè la contemporània es mou més en terreny empresarial americà que pot ser un pèl confús. El nivell de coneixement matemàtic requerit per aquest llibre és certament baix però no està de més tenir clar què és la criptografia i els seus usos, tot i així el llibre ho explica prou clarament.

II. El código Pontifex

El segon llibre cobreix una part molt important en la història del llibre, és on es comencen a difuminar les fronteres, on el bàndol dels personatges passa de ser nacional a personal. Hi apareix un personatge amb una història molt interessant, en Goto Dengo. Aquest japonès comença a fer aparicions esporàdiques a partir d'una baralla amb en Shaftoe, però a meitat del segon llibre comença a agafar cert protagonisme fins que arriba a ser una de les trames més emocionants de la història. De fet hi ha un moment que sembla perdre's el fil argumental i que divaga una mica però més endavant veiem que tot té un sentit, fins-hi tot el més mínim moviment. La guerra és menys tàctica o teòrica i passa a ser una mica més camp de batalla amb en Bobby Shaftoe i en Goto Dengo acompanyats del general McArthur.


III. El código Arethusa
Al tercer llibre, un cop sabem què és el codi Pontifex i qui l'utilitza el següent codi clau és Arethusa, unes interceptacions codificades que ningú pot desencriptar. Aquí ens adonem de la quantitat de sistemes de xifratge que s'utilitzaven militarment i la importancia que tenien a cada bàndol (aliats, alemanys i japonesos). En aquest últim terça de la novel·la la història torna a convergir més cap al present i veiem encara més clara la relació dels personatges de la segona guerra mundial amb els de principis del segle XXI.
Hi ha un moment en que a mi em va semblar que la trama no semblava que es pogués resoldre fàcilment i menys tenint en compte la quantitat de pàgines que em quedaven pel final, però cal reconèixer que en Neal Stephenson prepara tot per poder donar una visió conjunta de les dues èpoques en poques pàgines i que tot estigui ben explicat. Tot i així les últimes pàgines sembla que tot l'entorn es torni una mica boig i el final arriba a ser una mica poètic i tot.


Bonus: Al final del llibre hi ha una explicació i manual d'encriptació amb el xifratge Solitaire (Pontifex al Criptonomicón) per Bruce Schneier, un gurú de la criptografia.

El llibre és molt interessant i et manté en una intriga constant ja sigui per una trama o per una altra. Al principi crec que és millor la històrica i al final la contemporània agafa més sentit. Encara que el títol del llibre pot espantar cal remarcar que és un llibre on s'utilitza la criptografia, no és un llibre de criptografia. És cert que va bé tenir una base matemàtica o informàtica per entendre més ràpidament les coses, però si no es té en Stephenson ja s'encarrega d'explicar-ho tot molt bé. Fins hi tot si es tenen aquests coneixements però cap de criptografia es pot arribar entendre aquest món que és la seguretat. Com a curiositat hi ha un script de xifratge de Solitaire (Pontifex) en Perl però que si no sabeu Perl és completament obviable. Si teniu curiositats sobre la criptografia, el manual final de Bruce Schneier sobre el xifratge Solitaire és molt interessant i es pot aprendre fàcilment.
Criptonomicón
I. El código Enigma, II. El código Pontifex i III. El código Arethusa
Neal stephenson
Idioma: castellà (original: anglès)
Editorial: Ediciones B
Col·lecció: Zeta Bolsillo
1a edició original: maig 1999
ISBN: 84-96546-54-3, 84-96546-91-8, 84-96581-03-9
Pàgines: 1077 (380 + 350 + 347)
Preu: 30,00 € (10€ x 3)

Ni d'Ève ni d'Adam (Amélie Nothomb)

M'estic llegint el Criptonomicón que és un llibre bastant extens i que en la versió espanyola està dividit en tres volums. Per descansar una mica de història, intriga, criptografia i adventures variades, vaig decidir llegir un llibre curt entre el segon i el tercer volum. Vaig escollir Ni d'Ève ni d'Adam d'Amélie Nothomb.

Així com a l'anterior llibre que em vaig llegir d'aquesta autora tan vinculada al Japó, Stupeur et trèmblements,  ens explicava la seva experiència en una empresa japonesa, aquí ens trobem en el mateix període de la seva vida però es centra en la vida privada i la seva relació amb un jove japonès de nom Rinri. Com sempre, Nothomb ens dona la seva particular visió del japó i la gent amb qui es relaciona. Els comentaris àcids abunden i una visió una mica egocèntrica de manera que moltes coses acaben semblant curiositats o rareses, fan que m'acabi apiadant dels pobres que es relacionen amb ella de bona fe. De fet, cap al final del llibre crec que es torna encara més egoïsta i l'únic que volia es que deixés en pau el pobre noi que està enamorat d'ella.

El llibre, com tots els que he llegit de l'autora és curt, ràpid i fàcil de llegir encara que estigui en francès gràcies a les edicions de Le Livre de Poche amb una lletra clara i gran. No es pot negar que Amélie Nothomb domina perfectament la seva llengua i molts cops ho aprofita per fer descripcions molt boniques o donar uns ambients molt elegants independentment de si la situació ho necessita.
Ni d'Ève ni d'Adam
Amélie Nothomb
Idioma: francès
Editorial: Le Livre de Poche, original: Albin Michel (2007)
1a edició: maig de 2009
ISBN: 978-2-253-12454-2
Pàgines: 183
Preu: 6,00 €

Una mica de bici de muntanya

Fa uns dies vaig sortir en bici de muntanya després molts mesos de no tocar la Epic. El Ferran, el Marc i l'Albert (que vaig conèixer-lo pujant cap a Collserola) em van acompanyar en aquest dia de bici tranquil.la amb un parell de "piques" molt divertits. El Ferran va fer un post al seu bloc, Rodacorriols.

Aquesta imatge crec que defineix perfectament lo bé que m'ho vaig passar. Ja no recordava com pesava la bici de muntanya ni el que era acabar ple de pols al cap de  dues hores donant coltes per la muntanya.

Ironman France - Nice 2010: Finisher (un altre cop)

Avis: aquesta entrada és molt llarga ;-)
El meu principal objectiu de la temporada era fer l'edició 2010 de l'Ironman de França - Niça. El vaig triar per dos motius: estava relativament a prop de Barcelona i per tant era més fàcil que vinguessin els meus pares que no em van veure a Lanzarote, i per veure l'escenari on el mite Marcel Zamora havia de proclamar-se campió per cinquena vegada consecutiva.

El divendres era el dia del viatge cap a Niça però va començar amb mi quedant-me tancat a casa sense claus i amb el germà de l'Agnès venint a obrir-me la porta i portar-me'n unes, les meves estaven al cotxe. Vam sortir amb retard i uns quants quilòmetres després em vaig adonar que m'havia deixat les ulleres de natació (un element clau per algú que a més du lentilles). Els contratemps acabaven aquí.
Arribada a Niça a les 5 de la tarda passades, check-in a l'hotel, recollir dorsals i cap a l'energy party, que per els que no hi heu estat mai és bàsicament un sopar amb barra lliure de pasta i altres coses per als atletes.

Dissabte a les 7:15 del matí ens posàvem a l'aigua per provar la platja de pedra i l'aigua amb el companys del club Triatló Probike-Intemperie (el Vicenç em va deixar unes ulleres per entrenar). Bona temperatura de l'aigua, bones sensacions i nedar suau per relaxar-nos. Amb prou feines deuríem fer un quilòmetre. Després d'esmorzar donar una volta per l'Ironman Expo on vaig localitzar unes ulleres Aquasphere Kayenne que em van agradar i les vaig comprar per poder disputar l'Ironman. Quatre compres més abans de dinar que incloïen uns cordons de goma per les sabatilles de còrrer (els que tenia em semblaven tous) i les pastilles pel sol per evitar cremades que també em vaig deixar a Barcelona.
Vaig sortir a rodar una estona amb la bici pel passeig per acabar d'ajustar-la després del viatge, crec que vaig ajustar 5 cops la tensió del cable de canvi. Després de dinar a preparar les bosses de les transicions (el material necessari per la següent disciplina) i a les 17:30 deixar la bici al box. Hi havia cua però s'anava prou ràpid. A l'entrada la organització comprovava el xip de la polsera amb el dorsal, el xip del dorsal de la bici i et feien una foto amb la bici per seguretat.
Sopar de pasta. Un altre cop.

Diumenge em desperto quasi dues hores abans que soni el despertador gràcies a l'amabilitat dels borratxos de Niça que també treballen de serenos i a la calor de la nit. En fi, baixo a esmorzar a les 4:40 ben tranquil. Cap a les 5:15 ja estic al box inflant rodes i deixant les ampolles d'aigua. Hi ha moltíssima gent i és difícil caminar. Espero pel passeig i poc després de les sis m'unto el coll de vaselina per evitar problemes de fricció amb el neoprè, normalment no ho faig però aquesta temporada un entrenament amb mono i neoprè em va deixar una marca al coll prou molesta. Em trobo amb els companys de Probike xerrem una mica i ens relaxem.

Natació (3,8 km): 6:30 Sortida. Ens tirem a l'aigua bastant decidits i a nedar cap a una boia que estava a 1km de la costa. Cops per tot arreu com és normal. Nedo bé, tranquil i guanyant-me l'espai. No trago gens d'aigua malgrat els cops. M'adono que amb les boies tan lluny la gent es desorienta i no va recta, com vaig còmode nedant trec el cap sovint per comprovar la direcció però diria que també faig uns quant metres de més. A la segona volta vaig una mica més ràpid tot i que torna a haver-hi molta gent i a la quarta boia del dia em donen un fort cop de peu a la cara, les ulleres noves aguanten perfectament. Acabo el sector de natació amb 1:17:09.
T1: La primera transició la faig lenta 8:08. El neopré se m'encalla lleugerament al turmell on duc el xip i després em poso un culot per protegir més el cul que encara no el tinc habitual al nou seient. Perdo temps amb les barretes, en buscar un lloc per canviar-me i en alguna altra tonteria, és un dels factors a millorar.


Bici (180 km): Surto volant, tinc ganes de pedalar amb força amb la nova bici i surto a uns 45 km/h, al cap d'una estona afluixo perquè és estret i hi ha trànsit (inclosa moto de la gendarmerie) i aprofito per menjar una mica. Després començo a agafar ritme pedalant a unes 100 rpm, vaig còmode i em diverteixo esperant la pujada forta. Quan hi arribo trobo un carrer molt estret amb molts ciclistes retorçant-se sobre la bici però necessito ritme per passar-ho bé i no encallar-me. Aconsegueixo esquivar dos ciclistes i pujo tranquil fins al final que acaba en un pla de pujada que ens portarà al primer coll. Aquí agafo ritme i amb el plat de 54 vaig pujant suaument i avançant competidors contínuament. Petit descens i inici del port llarg. Em trobo el Vicenç i poc després el Gabriel amb qui havíem dit de fer la bici junts, em veu fort i diu que segueixi. El port no és res de l'altre món, es deixa fer però no vull apretar excessivament. Ens creuem un parell de cops amb el Vicenç i el deixo anar perquè sinó m'acabaria picant. Poc abans del cim passo dos companys més el Luis Miguel i el David Soler que la calor els passa factura i m'animo perquè vaig bé. Jo no pateixo perquè la carretera té trams d'ombra i em refresco constantment. Cim i inici d'una baixada bastant plana on avanço el Luis Enrique que sembla tenir un problema amb el canvi i el felicito per l'ascens del Barça Atlètic.
 Em començo a preocupar seriosament i veig que vaig massa ràpid, intento no apretar a fons. Els dos ports que queden me'ls prenc amb calma, fins-hi tot un tram pla no el faig acoblat del tot per anar relaxant-me perquè em queden més de 70 km. No apreto a les pujades ni als plans i baixo ràpid per no perdre temps. El Luis Miguel em torna a passar en un descens suau i al cap d'una estona passo el Domingo i em torno a preocupar pel meu ritme. L'últim descens és espectacular picant-me amb uns quants ciclistes. A la zona de pla m'intenten agafar roda i m'emprenyo una mica, deixo de pedalar i que m'avancin. Aprofito per menjar de cara a la marató. Per primer cop tinc ganes de deixar la bici. Abans de finalitzar quan es fa pla del tot i amb vent de cara torno a avançar els que se m'havien enganxat a roda i els deixo enrere faig els últims metres comentant la jugada amb un català que desconec però que es diu Carles i gaudint de l'ambient.
Temps de la bici 5:55:05 (mitja de 30,4 km/h), tants cincs es tradueixen en que avanço 500 competidors en el sector de la bici (i em situo a la posició 847).
T2: Segona transició correcta, sense entretenir-me gaire i amb les sabatilles amb cordons de goma que entren ràpid.


Còrrer (42,2 km): Inici del calvari. Surto animat i començo a còrrer bé. Al cap de pocs minuts noto la xafogor de còrrer sota el sol a 32ºC i començo a afluixar, al quilòmetre 7 camino per primer cop per aprofitar la única zona d'ombra del circuit. Cap al quilòmetre 8 em passa el Domingo que va tan fresc i em diu que em mulli el cap i els braços. La cosa funciona prou bé però m'haig de mullar també els quàdriceps i vaig trotant fins al quilòmetre 15 aproximadament on em trobo amb el Gabriel que m'havia avançat cap al 12. Està rebentat com jo i decidim continuar junts per animar-nos mútuament.
Jo al principi m'havia quedat alucinat amb el Marcel Zamora, que vaig tenir temps de veure'l tres cops i fins-hi tot em va fer il·lusió animar-lo quan m'avançava.
Arribant amb el Gabriel que corria amb el dorsal de l'Amadeu
El Marcel Carreras m'havia passat volant al km 9 i ell acabava la marató amb un espectacular 3:30 inabastable per mi. El Gabriel i jo anem avançant mig trotant mig caminant però els dos estem una mica marejats. Jo quan camino em costa bastant fer-ho recte potser em va millor trotar però l'esgotament per la xafogor no em deixa fer més. Deixo de passar per les dutxes perquè tanta aigua em deixa xops els peus i amb la calor noto que comencen a aparèixer llagues, sense mullar.me més aconseguiré acabar sense cap problema físic altre que l'esgotament. Al principi el Gabriel m'anima per continuar, al final de la tercera volta i inici de la quarta és ell el que es troba fatal i sóc jo qui l'estiro. Estem preocupats perquè anant tant lents segur que ens passen els companys, però fa tanta calor que la marató es torna duríssima i només ens avancen un parell d'amics, també perquè havíem fet un bon forat a la bici. Un dels amics encara va caminar un tros amb nosaltres perquè estava lesionat, li vaig donar un ibuprofé per aguantar fins la meta. Al final, quan es va tapar una mica el sol vam començar a trotar tot lo ràpid que podíem perquè volíem que allò s'acabés.
Temps de la marató: 4:59:41, un temps bastant dolent, però veient el dia i la resta de corredors és un temps normalet. Acabo el sector decepcionat pel temps però content de tenir un altre Ironman a la butxaca.

Temps final: 12:25:25, posició 1.130 (294 de la categoria M35), vam sortir quasi 2.800 corredors. Rebaixo el temps de l'Ironman de Lanzarote en 1 hora i 11 minuts. Com a curiositat vaig acabar 3 minuts davant del Luis Enrique, encara que ell va tenir problemes físics.
I aquí s'acabaven les meves 32 hores d'esport del mes de juny, no són masses però ja dona per cansar-se.

Des d'aquí em sumo a les felicitacions i homenatges que està rebent i es mereix el Marcel Zamora per la cinquena victòria consecutiva i a més amb rècord de la prova (com jo havia dit dies abans) deixant-lo en 8:25:28! De fet era el primer cop que acabava primer ja al sector de bici.

I finalment dues coses. Els 1.288 km de cotxe cansen molt també. I recomano totalment l'hotel Le Meurice on ens vam allotjar i que estava a prop de meta, de la Ironman Expo, a bon preu, simpàtics i on van ser prou amables de preparar un esmorzar a quarts de 5 del matí per l'Ironman.

Geeks.cat als Premis Blocs Catalunya

Fa uns quants dies us vaig dir que començava la meva col·laboració en un bloc anomenat Geeks.cat on juntament amb 3 amics més de Twitter tractaríem de tecnologia en català. Doncs el fet es que el bloc ha tingut una millor acollida que l'esperada i ha tingut un cert èxit. Hem aparegut a programes de ràdio com el Vist i no vist (a l'especial de Twitter i on els propers 5 caps de setmana tindrem una petita secció) o l'Internauta de Catalunya Ràdio, se'ns ha mencionat a programes com El món a Rac1 i fins-hi tot ens han trucat de les notícies de Catalunya Ràdio / Catalunya Informació per fer comentar l'adopció del català al nou sistema operatiu de l'iPhone i que va atendre perfectament l'Adrià.
Doncs bé, aprofitant que tenim uns quants seguidors fidels i que ja hem ampliat la plantilla amb un redactor més. Hem decidit presentar-nos als Premis Blocs Catalunya de 2010. I és per això que us demano dues coses:

  1. Que llegiu el nostre bloc
  2. Que voteu per ell als Premis Blocs Catalunya i que ho podeu fer en aquest enllaç: Geeks.cat als Premis Blocs Catalunya 2010. El període de votació és força extens (del 17 de juny al 9 de setembre) i per això us demano que primer llegiu el bloc i el voteu convençuts de que és bo i/o útil. També podeu votar per cada entrada individualment i podeu votar un cop al dia.
 Moltes gràcies a tots!

La meva nova bici és una Felt B2

Sempre m'han agradat les bicicletes de triatló o contrarrellotge per les seves línies. Són unes màquines dissenyades per anar el més ràpid possible en llargues distàncies i són molt específiques. Tenen alta tecnologia per tots costats i es reflexa en un preu final elevat per una bici d'un ús tan particular.

Tot i així em vaig decidir a comprar-ne una per poder dur-la a l'Ironman de Niça. Necessitava decidir-me ràpid per poder entrenar amb ella. En principi anava a mirar una Orbea Ora o una Cannondale Slice que sempre m'han agradat, però vaig llegir per casualitat coses bones de les Felt i vaig veure que la B16 estava bé de preu. Després em vaig fixar en els components i vaig trobar que la B12 estava millor. Al final vaig comparar les geometries de la Orbea i la Felt amb l'ajuda del Photoshop superposant les dues siluetes i vaig optar per la Felt.

El problema va ser trobar la bici perquè l'importador de la Península més França no tenia diners per comprar bicis i havia de buscar-la per Europa via internet. Quan em vaig decidir ja no quedava cap Felt B12 de la meva talla a Europa confirmat pel distribuïdor internacional. Un cop em creia que em quedava sense bici vaig veure a la botiga anglesa d'Evans Cycles una oferta d'una B2 del 2009 (el model superior) a un preu més barat que la B12 del 2010 i la única talla disponible era la meva. Millor carboni, millor forquilla, diferents rodes i canvis Dura-Ace. La vaig comprar a Evans Cycles.

La B2 és com la B12 que buscava però amb una forquilla espectacular i amb un carboni de qualitat superior i components millors. L'únic problema es que porta uns plats FSA de contrarrellotge de 54 x 42 que per mi són una mica exagerats. Vaig comprar un plat de 39 també de FSA per canviar l'interior.

Divendres 14 de maig rebo la bici a casa molt ben empaquetada i pujo a la Cerdanya. Primeres observacions: Porta un cablejat massa llarg pensat per a que l'usuari la pugui adaptar, els frens estan intercanviats (a l'anglesa), les pinces de fre (unes Tektro R740) flexen una mica i la direcció està fluixa. Dissabte al matí visita a Jorma on compro el suport de portabidons i els portabidons a més d'unes pinces de fre 105 negres entre altres coses.

Dissabte tarda de sessió de mecànica (amb ajut patern):

  1. Munto el Carbon Wing de X-lab i els portabidons (dos Cannondale i un Zipp blanc).
  2. Trec les bieles i plats, canvio el plat de 42T pel de 39T i ho torno a muntar.
  3. Desmunto els cables de fre. Després d'una hora aconseguim trobar la manera de passar les fundes pel manillar pla de triatló i que les fundes s'aguantin a les manetes de fre. En el procés m'adono al final que he intercanviat les manetes de fre. Com ens ha costat molt posar-les es queden així.
  4. Canvio la pinça del davant de fre (el 105 és més sòlid i és més aerodinàmic). L'ajusto.
  5. Trec els plats. Canvio la pinça de darrera de fre (si, està sobre la caixa de pedalier i darrera el plats), me n'adono que toca lleugerament el quadre i que no hi cap, poso l'anterior pinça i ho ajusto tot retallant les fundes a la longitud correcta. Munto els plats i bieles.
    Una alternativa seria muntar uns cantilevers aero T925 de TRP (Tektro Racing Products) com aquí on posen un Tektro-Oval menys potents però no se si guanyaria realment potència de frenada.
  6. Retallo les fundes de canvi i torno a posar els cables de canvi.
  7. Desmunto la direcció, l'ajusto com bonament puc amb les instruccions de la web i ho torno a muntar tot. El resultat és bastant acceptable.
  8. Poso el comptaquilòmetres.
Diumenge faig la primera sortida. Marxa cicloturista les Goges organitzada pel C.C. Banyoles on em trobo molts coneguts i que volia fer amb el Pep, Joan i Sergi. Em vaig "apajarar", però no va ser culpa de la bici, sinó meva. Primeres conclusions: casca els canells i les cervicals perquè vaig més a sobre del manillar (no vaig anar massa acoblat). La punyetera direcció s'ha tornat a afluixar (però he descobert com apretar-la correctament). Cal abaixar una mica la punta del seient.
És una bala, bastant còmode de portar i més fàcil de conduir del que em pensava. Al principi em feia por entrar ràpid en algunes corbes però al final baixava molt segur i ràpid.

En resum, tinc ganes de fer més quilòmetres.

Actualització:
He corregit el problema de la direcció gràcies al video de com muntar la forquilla Felt Bayonet i a aquest fòrum on recomanaven posar fixador a tres cargols de la direcció per evitar que s'afluixessin.
Després d'uns quants quilòmetres més haig de fer un petit ajust al manillar: avançar 1,5 cm les barres dels acoples. També hauria de posar espuma als recolzabraços, que l'alumini és molt dur.
He detectat un problema mica tonto. El que passa es que si passo per un sot mínimament gran, tinc el risc de perdre els bidons de redera el seient. La raó es que amb el pes de l'aigua el bidó es deforma i cau de costat, la solució és provar altres bidons amb el plàstic més dur.

VII Triatló Internacional B de Banyoles

Dimarts passat em vaig apuntar precipitadament al Triatló B de Banyoles. Dic precipitadament perquè feia temps que les inscripcions estaven tancades, però a l'últim moment van aparèixer un parell de places de cancel·lacions. Per tant, diumenge vaig fer cap a Banyoles per participar-hi. Em vaig llevar a les 4:50 per esmorzar preparar el cotxe i anar a buscar el Xavier Granyó (Xapas), un company del Club Triatló Probike-Intemperie del que érem uns quants a Banyoles.


Arribem al costat del llac i després de recollir el dorsal ens n'anem cap a la zona de boxes. Allà ens assabentem que el recorregut de natació l'han retallat del 2.200 metres previstos a només 1.500 a causa de la baixa temperatura de l'aigua. Quines bones perspectives! Ens anem trobant amb els altres companys del Probike-Intemperie i ens dirigim a la sortida de natació (caminant descalços pel passeig quasi 1 quilòmetre i mig). Sortim a les 8:45 llençant-nos al llac de peu (tocàvem terra) i començant a nedar en treure el cap, això va provocar una aglomeració bestial i cops durant molts metres. A mi quan ja deuríem portar uns 1.000 me'n van donar un amb el colze al mig de la cara bastant fort. Mentre nedava em vaig adonar que no tenia gens de fred però la part de natació se'm va fer una mica llarga, potser perquè tenia en ment que era un recorregut molt més curt.
Natació: 0:28:38 (posició 377)

La primera transició va ser una mica dolenta, no aconseguia treure'm el neopré del tot i em vaig haver de seure al terra per fer-ho bé. Sortir amb la bici i començar a pedalejar a sac, em vaig centrar a portar una cadència elevada. Quasi tota es podia fer acoblat al manillar i era prou ràpida encara que tingués bastants turonets. Cap al final del circuit hi havia el tram de pujada més forta però no era cap drama. Durant molta estona vaig anar avançant gent però a vegades era problemàtic per la quantitat de ciclistes que em trobava, semblava que alguns no sabien les regles del triatló. Vaig anar afluixant una mica al final per no arribar esgotat a la transició per còrrer.
Bici: 2:14:35 (posició 235) - a la classificació posa una mitja de 35,67 km/h però suposo que és perquè deuen comptar 80 km enlloc dels 73 que em van sortir a mi i els amics, la meva mitja és de 33,5km/h.

Veure el Circuit del Triatló B de Banyoles en un mapa més gran

Segona transició regular, podria ser fàcilment més ràpida. En fi, començava la part que em feia més por perquè no havia entrenat transicions aquest any, encara que havia corregut una mica més que l'any passat. Però vaig tenir problemes tipics meus. La primera volta que vaig fer vaig anar prou bé, no gaire ràpid però anava fent. Portava un ritme passable comptant que per a mi era el primer dia de calor de la temporada que és una cosa que m'afecta bastant. Quan vaig començar la segona volta em va començar a molestar el peu esquerre i vaig veure que em començava a sortir una petita llaga al tendó d'Aquil·les, el motiu va ser que les sabatilles de còrrer que vaig agafar eren les Salomon de terra que són de gore-tex (tenia els peus massa calents) combinades amb uns mitjons de canya baixa (d'aquells invisibles). Vaig començar a còrrer diferent i de rebot em vaig carregar massa l'isquiotibial esquerre.Havia de parar de tant en tant a posar-me bé el mitjó o a estirar una mica la cama. La tercera volta va ser patètica. El resultat va ser un tram de còrrer molt pitjor del que m'esperava (encara que no era massa tampoc).
Còrrer: 1:55:14 (posició 473 de 490 tios classificats, molt malament) - tampoc em van sortir 20km, deurien ser aproximadament 19km.

Al final un mal gust de boca provocat, un altre cop, per la mala transició a còrrer. Hauré de treballar-ho molt més això de còrrer i també estirar els isquiotibials que aquesta temporada no m'estan anat massa bé.
Total Triatló: 4:38:27 (posició 374)
Resultats Homes

Die Entführung aus dem Serail (W. A. Mozart)

Ahir va acabar la nostra temporada d'Òpera al Liceu. Aquest any, sense saber la disponibilitat i veient els preus,  vam decidir comprar un abonament popular que ens donava accés a quatre òperes amb l'actuació dels cantants secundaris (els covers). Ens vam decidir pel PA on estaven incloses les següents òperes: L'arbore di Diana de Vicent Martí i Soler, Tristan und Isolde de Richard Wagner, La fille du régiment de Gaetano DonizettiDie Entführung aus dem Serail de Wolfgang Amadeus Mozart.

La primera òpera ens va agradar molt i el muntatge era molt modern. En canvi la wagneriana de la temporada se'ns va fer molt lenta i pesada, encara que s'ha de reconèixer que ens va agafar als dos en un dia esgotador. També s'ha de fer menció a la elaborada escenografia de Tristan und Isolde que jugava perfectament amb les perspectives. De La fille du régiment ens va agradar bastant la cantant i el muntatge era bastant fresc. Finalment ahir vam veure Die Entführung aus dem Serail que no va estar gens malament i que a mi em va agradar especialment perquè tenia molt text no cantat i gràcies a la nacionalitat dels cantants podia entendre bastant bé l'alemany. Us deixo el video de promoció d'aquesta última òpera. Esperant ja la temporada 2010-2011.

Els accidents mortals de ciclistes no afluixen

Transcric un comunicat de la federació catalana de ciclisme demanant més respecte pels ciclistes després d'una setmana amb 4 morts, tres a la carretera i un dins la ciutat de Barcelona. A vegades la gent no entén que els ciclistes no volem putejar els conductors, només volem practicar el nostre esport. Cal recordar que molts conductors no saben que podem anar dos ciclistes de costat o que un grup nombrós de ciclistes es considera una unitat única indivisible, que poden anar més de dos ciclistes de costat i que té preferència.

La Federació Catalana lamenta l'accident mortal de tres ciclistes a Mont Roig

La Federació Catalana de Ciclisme lamenta profundament la mort de tres ciclistes, quant practicaven el seu esport, el nostre esport de la bicicleta, a la carretera. Una vegada més, i ja són massa, el ciclisme plora la pèrdua en un accident mortal de tres ciclistes que varen trobar la mort com a conseqüència d´ un accident de transit a la N-340 a Mont-roig del Camp, a Tarragona, quant una furgoneta va atropellar a un grup d’una seixantena de ciclistes.
Com recorda el Servei Català de Trànsit, una vegada més, cal demana prudència, i cal respectar els ciclistes, un dels col·lectius més vulnerables a la carretera. Es molt important acomplir les normes de circulació.
Cal recordar als conductors que per avançar un ciclista en carretera s' ha de respectar una distància lateral de seguretat obligatòria d’un metre i mig, tal com estableix el Reglament general de circulació. No respectar aquesta distància de seguretat mínima en avançaments a ciclistes és una infracció de caràcter greu que pot ser sancionada amb la pèrdua de 4 punts del carnet de conduir.
Els conductors de vehicles de motor també han de saber que els ciclistes poden circular dos en paral·lel o en grup, que els ciclistes en grup tenen prioritat de pas. També cal respectar la seva prioritat quan circulen per un carril bici.
Lamentem el fet que des de l’any 2000, hagin mort 84 ciclistes a les carreteres catalanes. A diferència de la tendència general de reducció de sinistralitat en accidents de trànsit a Catalunya, les dades referents a aquest col·lectiu, mostren un estancament pel que fa al nombre de morts i ferits greus.

Des la Federació Catalana de Ciclisme exigim els conductors el màxim respecte per els ciclistes, que tenim el mateix dret que ells a circular per les carreters i ens reservem prendre properament accions per reivindicar els nostres drets.

Despietat país de les meravelles i la Fi del Món (Haruki Murakami)

El seté llibre de Haruki Murakami que ha passat per les meves mans m'ha deixat un bon gust de boca i m'ha reafirmat en l'opinió de que l'autor de moda japonès és un gran escriptor. Despietat país de les meravelles i la Fi del Món és una novel·la altament addictiva, és un llibre que no el vols deixar perquè vols saber com continua la història a cada pàgina. De fet, és un llibre que es llegeix prou ràpid tot i tenir 380 pàgines.

Despietat pais de les meravelles i la Fi del Món és un relat amb pinzellades de molts gèneres: ciència-ficció, intriga, fantasia, detectivesc i fins-hi tot una mica d'humor. La veritat es que aquest cop Murakami maltracta bastant sovint el personatge principal però de tant que ho fa sembla una espècie de broma pesada. No sempre el maltracta físicament sinó que també ho fa psicològicament. En realitat el llibre conté dues històries diferents, narrades en primera persona, i on el personatge es veu immers en una serie d'aconteixements que no aconsegueix controlar. Al final veurem que les històries ténen punts en comú i es comencen a posar en contacte fins que s'entrellacen finalment.
El protagonista és un Calcutec, un ésser humà que actua d'algoritme de codificació i descodificació en un Tokio dominat per dos grups que es barallen per la informació, el Calcutec treballa pel Sistema, que és la facció oficialista. Els Semiotecs, la facció criminal volen una informació que té el Calcutec.

Murakami va escriure Despietat país de les meravelles i la Fi del Món al 1985 després de fer la Trilogia de la Rata (Escolta el vent cantar, Pinball 1973 i La caza del carnero salvaje) però no ha estat fins l'any passat que no es va editar al nostre país. És estrany perquè aquesta novel·la va ser tot un èxit i va llançar a la fama internacional a Haruki Murakami que en aquella època ja era un autor conegut dins el Japó i amb èxit entre els seus lectors encara que no convencia la crítica.
Despietat país de les meravelles i la Fi del Món
Haruki Murakami
Editorial: Empúries
Col·leció: Narrativa
1a edició: novembre de 2009
ISBN: 978-84-9787-446-5
Pàgines: 380
Preu: 19,90 €

Geeks.cat: nova col·laboració

Seguint amb la tònica de liar-me a fer coses quan ja no tinc més temps, he començat a col·laborar amb un lloc web de nova creació. Geeks.cat, "la guia de tecnologia en català", neix amb la voluntat d'apropar la tecnologia del dia a dia a l'usuari final i en català (perquè en castellà ja hi ha webs bones). A més, la intenció és la d'incidir i publicitar tecnologia sorgida a Catalunya sempre que sigui possible.

Geeks.cat ha sorgit des de Twitter on el @mpallares, el @jrosell i jo, @ocellz, vam respondre a la crida de col·laboradors d'@afontcu per fer una web de tecnologia en català. És a dir, la mateixa web s'ha creat gràcies a les tecnologies socials que sorgeixen a Internet. Ahir es va obrir al públic i va tenir una acollida millor de la que podiem preveure.

Ja ens podeu seguir també des de Twitter a @geekscat, Facebook o el Feed RSS.

Marató de Barcelona 2010

Avui he fet la Marató de Barcelona amb el Pep Comas, l'Ignasi Jordana i el Carles Riera (que només l'hem vist a la sortida i l'arribada). La idea era fer la marató per preparar la de l'Ironman que em trobaré a Niça i millorar la de Lanzarote. A més va coincidir que el Pep la volia fer i, es clar, la capacitat de mobilització del Pep és molt gran a l'òrbita Casp i això s'ha notat. Ràpidament tothom es va mobilitzar per acompanyar el Pep almenys durant una part de la cursa, jo vaig dir que l'acompanyaria tota la marató encara que no n'estava gaire segur.

Al principi de la marató al Pep i a mi ens ha acompanyat el Jordi Ferrer que ens ha anat bé per anar distrets i anar portant un bon ritme a l'inici. La incidència del dia ha estat que a l'avituallament del km 11 el Pep s'ha torçat el turmell, uns metres abans jo m'havia donat un cop a la mà amb un retrovisor però hem continuat prou bé.
Al km 14 s'ha incorporat el Jordi Palu amb un carret on hi portava l'Aina i a partir de llavors ha estat el centre d'atenció allà on passàvem. Al 18 ens ha deixat el Jordi Ferrer. A la mitja marató sen's ha afegit l'Andreu Aspa i el Pep i jo encara anàvem bastant frescos. A la segona part de la cursa és on ens hem trobat més amics. Cap al 26 ens hem trobat el Joan i l'Anna-Llibertat que ens ha acompanyat uns metres. Hem anat remuntant la Diagonal fins les Glòries i sense voler he agafat uns metres. Tenia clar que el Pep el Jordi i l'Andreu els tenia entre 20 i 30 segons darrera però no els veia.

He anat sol fins al km 30 situat quasi al costat del fòrum on l'Ester Nebot s'ha posat a còrrer amb mi i la veritat es que m'ha anat molt bé. He anat fent prou dignament fins al km 34 aproximadament i a partir d'allà les cames m'han posat el límit, per sort l'Ester m'anava animant i sinó hagués estat per ella hagués baixat bastant més el ritme. Al final a la Plaça Catalunya, previsiblement, m'ha atrapat el grup del Pep que s'ha incrementat amb l'Oriol Llop i el Carlos Cuchillo. Al final de les rambles se m'han escapat una mica, però un altre cop l'Ester i els consells del Palu han fet efecte i m'he enganxat al Pep perquè volia arribar alhora. Al final hem tirat amb totes les forces que teníem i amb el que ens permetíen les cames i hem arribat quasi alhora amb l'objectiu acomplert. L'ignasi jordana ha arribat uns minuts més tard tant content com nosaltres d'haver finalitzat la marató.

Els temps
Carles Riera          final: 3:02:20     pos: 722
Oriol Garrote         final: 3:36:33     pos: 3913
Pep Comas           final: 3:36:42     pos: 3934
Ignasi Jordana      final: 4:08:58     pos: 7593

Moltes gràcies a tots! Com diu el Palu, avui ha estat una festa per tots.

Stupeur et Tremblements (Amélie Nothomb)

Stupeur et tremblements és el segon llibre que llegeixo d'Amélie Nothomb i he de reconèixer que m'agrada bastant l'autora. Potser són les històries que tenen com a pilar central les relacions entre la societat nipona i la cultura occidental en versió belga i a més d'una manera certament particular. El llibre és l'original en francès però diria que és bastant fàcil d'entendre.

Amélie Nothomb
par Jean Baptiste Mondino
En aquest cas Nothomb ens transporta a la seva aventura dins una corporació clàssica japonesa. Ens introdueix l'estructura i l'organització que regeixen el món dels negocis nipons i ens descriu prou acuradament els personatges claus del seu any dins l'empresa. També hi trobem una devoció vers la bellesa de la seva superiora jeràrquicament però que les relacions professionals entorpeixen. Alguns instants són d'una absurditat punyent però cal reconèixer la tendència d'Amélie-san a ser una somiatruites i l'ineptitud manifesta i reconeguda per realitzar tasques administratives relativament simples.

El llibre no és massa llarg i està imprés amb un tipus de lletra enorme fet que ajuda a que l'edició de "Le Livre de Poche" sigui molt agradable i ràpida de llegir. En aquest sentit podem trobar paral·lelismes amb edicions de labutxaca ja que sembla que la editorial catalana hagi tingut a l'exitosa francesa com a referència.
Stupeur et Tremblements
Amélie Nothomb
Idioma: francès
Editorial: Le Livre de Poche, original: Albin Michel (1999)
23a edició: octubre de 2008
ISBN: 978-2-253-15071-8
Pàgines: 187
Preu: 4,50 €

La caza del carnero salvaje (Haruki Murakami)

He acabat un altre llibre de Haruki Murakami, el meu autor japonès preferit. Aquest cop ha estat "La caza del carnero salvaje", la seva tercera novel·la i que va aparèixer a les llibreries japoneses el 1982. El llibre no el vaig trobar en català i aquest cop vaig optar per una traducció al castellà.

Murakami ens presenta una història com les que ja ens té acostumats amb un protagonista relativament normal i anodí, dic relativament perquè després els personatges sempre acaben tenint quelcom que els fa únics o ideals per la història que viuen. En aquest cas un noi una mica desencantat de la seva vida i que té una petita agència de publicitat i traducció es veu immers en una trama d'intriga arran de la publicació d'una foto amb un marrà. El principi la narració és d'allò més normal i trivial, però a mida que anem avançant la vida del protagonista es torna a poc a poc més surrealista i fantàstica. Al final es tot tant sorprenent que costa deixar el llibre perquè vols saber com se'n sortirà Murakami en el següent capítol.

La caza del carnero Salvaje
Haruki Murakami
Editorial: Anagrama
Col·leció: Compactos
1a edició a "Compactos": gener de 2009
ISBN: 978-84-339-7339-9
Pàgines: 330
Preu: 9,50 €

Maus, relat d'un supervivent (Art Spiegelman)

Feia molt temps que n'havia sentit a parlar i l'havia fullejat algún cop, però mai l'havia llegit sencer. Quan l'Agnès me'l va regalar per nadal em vaig alegrar molt. Maus és una història trista i dura on es repassa la memòria d'un supervivent de l'holocaust durant la segona guerra mundial. El còmic repassa la vida de Vladek Spiegelman, un jueu polonès, durant la gran guerra amb l'ajuda de Art Spiegelman, el seu fill i dibuxant de còmics. La temàtica del còmic és bastant insusual i per això va ser tota una sensació quan es va publicar. Maus va ser premiat el 1988 al festival del còmic d'Angoulème  i va obtenir el Pulitzer del 1992 entre molts altres premis.

Maus vol dir "Ratolí" en alemany i es que tots els jueus es caracteritzen com a ratolins. En canvi els Alemanys són gats i només es dediquen a perseguir els ratolins. Els polonesos són porcs, els suecs cérvols i els americans gossos. De fet és un recurs que permet simplificar molt els dibuixos i centrar-se més en la història. Però no ens trobem només davant una història del que li va passar a Vladek durant la guerra sinó que també veiem la història de la difícil relació amb Art. El Vladek que ens explica la seva vida és un vell jueu que viu als Estats Units i que és insuportable per tots els que l'envolten. Ser un supervivent va deixar una gran marca en el seu caràcter i també en el de Mala, la jueva amb qui viu. Però mentre se'ns explica la història veiem que fins-hi tot Art, que va néixer després de la guerra, està marcat per l'Holocaust.

El còmic està estructurat en dues parts: Maus I i Maus II amb cinc parts cadascuna. El punt d'inflexió i inici de  Maus II és l'entrada de Vladek a Auschwitz, el camp d'extermini més famós del Reich. Cada capítol se'ns presenta com una conversa entre l'Art i en Vladek i a vegades entrellaça el present i el passat mentre en Vladek narra el seu calvari, fet que li dona un toc de realisme. A la fi de cada capítol ja tens ganes de començar el següent i a vegades, tot i el que hem sentit i llegit de l'holocaust, ens sorprèn la cruesa de les accions narrades.

L'edició de Inrevés Edicions està molt ben acabada i a més l'acompanya una guia per a professors en pdf que es pot descarregar de la web. No deixeu de llegir-lo si us cau a les vostres mans.
Maus. Relat d'un supervivent.
Art Spiegelman
Editorial: Inrevés edicions
Col·lecció: Bueno & Raro
3ª edició: octubre de 2006
ISBN: 978-84-934294-8-5
Pàgines: 296
Preu: 25 € (Fnac)

Sobre Ocellz

L'oriolus oriolus és un ocell que es troba a Catalunya. Aquest bloc es d'algú que es diu com ell.

Actualment llegint

  • El noi sense color i els seus anys de pelegrinatge (Haruki Murakami)
  • Foundation (Isaac Asimov) [ebook]
  • NGM June issue

Formulari de contacte

Nom

Correu electrònic *

Missatge *

Etiquetes

Arxiu

Wikiloc - Rutes y punts de interés GPS del Món