Finisher al Ironman Austria (Klagenfurt)

El meu últim IM full distance va ser al 2010 a l'Ironman France-Nice, un Ironman on vaig patir moltíssim a la marató per la calor (la meva part més feble) i on potser per primer cop em vaig sentir còmode en aquesta distància. Quan l'any passat a la reunió del club Distance parlàvem dels possibles IM a fer junts em vaig il·lusionar un altre cop a fer-ne un de complert però volia conèixer un recorregut diferent. Li vaig dir a l'Agnès que m'apuntaria al grup que anava a fer l'Ironman d'Àustria a Klagenfurt mentre un altre grup tornava a Niça. Em va dir que d'acord però que hauria d'entrenar molt, jo li vaig contestar que sí, almenys per entrar a meta amb la Tanit que llavors tenia un any.

La realitat ha estat ben diferent i al club no m'han vist en cap entrenament i només hem coincidit en alguna marxa cicloturista, la marató i poc més sense grans resultats ni bones sensacions. He tingut un any dur laboralment i els últims mesos encara més amb una gran inestabilitat al meu lloc de feina. A nivell familiar un linfoma detectat al meu pare un mes i mig abans de l'IM em va fer plantejar no anar a Klagenfurt, total havia entrenat poquíssim i el meu pare potser em necessitaria. Finalment la seva sortida de l'hospital em va acabar de decidir i el dia abans de sortir vam reservar els hotels del viatge ja que vam decidir viatjar en cotxe en dos dies.

El viatge d'anada no va ser fàcil amb molta pluja per Itàlia i conduint amb molta tensió, però la Tanit va aguantar com una campiona les llargues tirades de cotxe. El més remarcable va ser una incipient gastroenteritis fruit, molt probablement, dels nervis acumulats les últimes setmanes, però en aquell moment no li vaig donar massa importància.

Divendres arribem a Klagenfurt. Fem el registre, passejem per l'expo i ens trobem amb els companys del CET Distance. Tots estan entusiasmats però a mi em costa: em preocupa el baix volum d'entrenament i una mica la gastroenteritis. Dissabte fem un mini reconeixement en bici i dedico el dia a la família. La gastroenteritis no afluixa i em comença a preocupar.

Diumenge sona el despertador a no se quina hora, esmorzo tranquil·lament i em preparo. Em prenc dos Fortasec® que em dóna un company i me'n guardo tres més amb una mica de paper higiènic. Agafem la Tanit que vam posar a dormir ja vestida i anem en cotxe a la sortida. No ens trobem ningú i estem una estona relaxant-nos i acabant de descansar. Després de preparar la bici em poso el neopré i anem cap a la sortida de la natació. Me n'adono que és el segon dia de l'any que me'l poso i veig que vaig poc entrenat, però ara ja no hi puc fer més. Dono voltes per la sortida per trobar els companys però no trobo a ningú i decideixo concentrar-me. 6:45 sortida Pros. 7:00 sortim nosaltres.

[SWIM: circuit] L'aigua està calenta i el llac ample, crec que les òsties s'acabaran ràpid. Veig la primera boia i la segona però no la tercera. Al cap d'un moment la veig a la dreta però no sóc l'únic,  tothom gira i tornen els cops. Estic a punt d'arribar a la boia de gir i algú la tomba (?!) hi ha menys espai i tothom s'apreta, girem lents i a cops. Passa el mateix a la següent boia de gir i encara rebo cops. Ja ens dirigim a l'entrada del canal amb el sol de cara. No veig bé l'entrada i haig d'esquivar dos vaixells ancorats. Sé que el canal és a la dreta del petit castell Maria Loretto i hi vaig recte. Entrem al canal i allò és un partit de waterpolo sense pilota amb l'aigua bruta de branques, fulles mortes i algues. Em concentro en fer el millor possible la braçada i avanço uns quants competidors fàcilment. La sensació de velocitat al canal i l'ambient dels espectadors és brutal. Surto i miro el crono mentre corro cap a la T1 i veig 1:08, 10 minuts per sota del que esperava! Em sorprenc perquè tampoc em noto cansat.

[T1] Em canvio relativament ràpid comptant que em poso el tri-top i els compressports.

[BIKE: circuit] Començo la bici amb una cadència elevada i bon ritme. Les velocitats són altes però hi ha molt trànsit i la prohibició del drafting (rebuf) hi ha triatletes que no ho tenen massa clar i em costa avançar [Ironman Rules & Regulations: reglament]. Per sort a les pujades recupero posicions fàcilment. Vaig còmode i sense forçar o sigui que em vaig animant. A la primera pujada forta, poc després de Rosegg, sento un "Oriol!" (que després sabré que era l'Agnès) i veig l'Enric, (el company que m'havia donat els Fortasec) per la dreta. Em pregunta com vaig de panxa i li dic que bé. Segueixo avançant bastant còmode.
Malauradament tot això era un miratge i cap al km 50 em comença a fer mal la panxa i cap al 60 haig de parar al bosc a descarregar els intestins. Torno a la cursa però quelcom no va bé: no puc pedalar amb força, em fa mal l'estómac al anar acoblat i tinc punxades a la panxa. Cada cop vaig pitjor i em costa molt pedalar. Llenço els bidons d'isotònic amb gels dissolts i els canvio per aigua, a més abandono la intenció de prendre els gels i, per tant, la meva previsió d'alimentació. Les baixades les faig a pes, als plans em limito a moure les cames sense fer força ni anar acoblat, a les pujades pateixo molt i quasi no puc avançar. A més se'm surt la cadena i es queda trabada al quadre. Començo a pensar que no acabaré.
Penso en la Tanit que no podrà entrar a meta amb mi. Penso que estarà dient "bravo papa!" a tots els ciclistes que veu o a tots els corredors, i cada un és per mi encara que jo no hi sigui. Volia que em veiés córrer, "ti-ti-ti" com diu ella, però no se si podré ni començar. Em trobo que estic plorant sobre la bici. Intento calmar-me i tornar a agafar ritme. Arribo al km 90, final de la primera volta, sense saber com ho he fet. Si trobo l'Agnès abandono. En canvi és la Cris, la única noia de Distance que és a Klagenfurt amb nosaltres, la que em troba, em dóna ànims i em diu que vagi amb ella. Em porta uns quilòmetres de l'inici de la segona volta però no em vull enganxar pel drafting. Al final em despenja. Més endavant em passa el Frode, un company viking, com un avió exultant del ritme que porta i sóc incapaç de seguir-lo ni un metre. No puc més, vull acabar i ho aconsegueixo al cap de 6 hores d'estar sobre la bici, quatre parades al bosc i 6 sortides de cadena (?!). Això si el paisatge del recorregut és preciós. 

[T2] Em prenc la transició amb molta calma i faig una visita al WC. A la sortida veig l'Agnès i la Tanit que esperaven a l'inici de la marató. Els dic que vaig molt malament de panxa i que potser no ho acabo i aniré molt lent. L'Agnès em dóna ànims i segueixo.

[RUN: circuit] Començo a córrer a poc a poc i reservant. Me n'adono que no vaig malament perquè abans he anat al WC i intento agafar un bon ritme. Sense masses esforços faig els primers 9,5 km a poc més de 5 min/km, prou acceptable. De cop una punxada a la panxa em fa parar. Ara el dolor és molt fort i es transmet a l'esquena, com si em travessés una llança. Camino. A partir d'aquí alterno trotar, caminar i WC fins al final de la marató. Els quilòmetres passen saludant companys i coneguts: Luis, Cris, Enric, Antoni, Marcos, Balas, no recordo veure el Frode, i en Santi Pellejero em saluda abans que jo el vegi. El públic anima i el recorregut és prou variat com per distreure'm. Com a curiositat la marató passa pel mig de les taules del Gasthaus im Landhaushof l'excel·lent restaurant on vam sopar la nit anterior. Del km 28,4 al 34, després d'una visita al WC, em sento millor, recupero la passa i faig "el mur de la marató" a bon ritme. Però s'acaba amb una punxada fortíssima que m'obliga a aturar-me altre cop. Els últims quilòmetres els faig caminant mentre em reservo per entrar corrent amb la Tanit a meta. Finalment ho aconsegueixo però aguantar els seus 10 Kg trotant em fa bastant mal i fins que no la deixo a terra passada la línia d'arribada no em puc relaxar. Veure la seva cara quan anàvem cap a meta amb els cabells al vent ha valgut molt la pena. Torno a ser finisher amb 12:49:29 i patint molt.

Creia que no ho aconseguiria però em trobo amb les cames fresques perquè en cap moment he forçat els músculs. L'Agnès no ha entrat corrent amb nosaltres perquè està embarassada i no es troba bé, però ens ve a buscar amb llàgrimes als ulls i ens abraça molt fort dient que ha patit molt. Sopem en una pizzeria al costat de meta i després la Tanit ja no s'aguanta i la portem a l'hotel. Quan la posem al llit rebo un whatsapp de l'Enric dient que el Balas, l'últim de Distance, està a punt d'arribar. Em sap greu no ser-hi i rebre'l després de les seves 16 hores i 28 minuts de cursa.

Al dia següent ens trobem tots un altre cop i malgrat la mala experiència me n'adono que haig d'estar content de ser finisher un altre cop, amb un temps de merda (literalment), però finisher. De fet haig de reconèixer que encara que digués sempre que amb l'entrenament que portava el més important era acabar, el que desitjava íntimament era intentar millorar, com tot esportista. Tot i així, sembla mentida però he gaudit de la cursa amb la família i amb els companys d'un club on el triatló deixa de ser individual per fruir-ne i patir tots junts.


Temps oficials (pàgina amb el detall del cronometratge oficial):

Natació:    1:07:27
T1:            5:56
Bici:       6:00:51
T2:           11:13
Córrer:     5:24:02
Total:     12:49:29

Enllaços de "telemetria" de cursa (del rellotge Garmin 910XT que porto):

SWIM ] - [ BIKE ] - [ RUN ]

Els finishers. foto: Enric Gómez via Facebook

[Miscel·lània]
Quilòmetres recorreguts en cotxe: 3.006
Quilòmetres de cursa: 226
Pes abans de la cursa: 58 Kg

Apunts mentals:
- No prendre la sortida d'un IM amb gastroenteritis
- Recordar agafar la crema del sol per les T1 i T2
- Portar el teu propi esmorzar de cursa funciona
- Els estrangers cridant "viva España!" mentre camino a la marató no ajuden
- La temperatura de vint-i-pocs graus era ideal per córrer
- Pensar a abandonar i veure un triatleta amb una cama ortopèdica et treu la idea del cap
- Encara no entenc la força de voluntat d'algunes noies anglosaxones amb obesitat que fan triatlons de llarga distància, però és digne d'admiració
- Gràcies als espectadors que estan fins al final animant sincerament

1 Comentari:

Rodacorriols 7/16/2013 6:20 p. m.  

Brutal! quin patir Oriol
quina capacitat d'esforç, de superació vers l'adversitat. Total respecte i admiració.

Felicitats!

Ferran V

Publica un comentari a l'entrada

Gràcies per deixar el teu comentari.

Sobre Ocellz

L'oriolus oriolus és un ocell que es troba a Catalunya. Aquest bloc es d'algú que es diu com ell.

Actualment llegint

  • El noi sense color i els seus anys de pelegrinatge (Haruki Murakami)
  • Foundation (Isaac Asimov) [ebook]
  • NGM June issue

Formulari de contacte

Nom

Correu electrònic *

Missatge *

Wikiloc - Rutes y punts de interés GPS del Món