2n viatge a Japó: Dia 5

Hem deixat Okayama (Honshu) per anar a l'illa de Shikoku. És curiós veure com el tren travessa el mar sobre un llarg pont que uneix les dues illes i que permet gaudir d'un paisatge realment espectacular on tot de petites illes s'escampen pel mar Interior del Japó. El nostre destí és un poble anomenat Kotohira on haurem de pujar els 1.368 graons que duen al temple de Kompira-San (també hi ha la possibilitat de pujar-los en palanqui per la "mòdica" quantitat de 6.500 yens, 51 euros) si hi volem arribar. El recorregut està ple de botiguetes d'artesania, d'aliments típics de la zona o de bastons de bambú per facilitar l'ascens al temple. De fet, hem pogut disfrutar molt més veient com es feien els udon (fideus gruixuts) de forma tradicional, amassant la pasta i tallant-la amb guillotina, que de l'ascens per les escales. Com sempre, japonesos i koreans per tot arreu tot i ser dia laborable.

Al tram final de la pujada, Kompira-san deixa el poble i s'endinsa en un bosc preciós i verd amb els tocs de color blanc i rosat que dónen els cirerers escampats pel recorregut. Al cim hi trobem unes vistes impressionants sobre la plana i un petit complex de temples; com que antigament era un temple del guardià dels mariners, en un d'ells hi ha tot d'ofrenes marineres (fins i tot per un motor mitsubishi de vaixell!). De tornada a l'estació hem entrat a la nostra primera "palilleria" (botiga on venen els hashi) japonesa i hem aconseguit trobar les primeres mandarines del viatge (cinc dies sense veure fruita per enlloc!).

Després hem agafat dos trens per anar a Matsuyama. Aquí haig de fer un incís sore una altre entrada del bloc que trobareu avui, la referida a la novel·la Botxan, perquè el seu autor i la seva relació amb Matsuyama marquen bastant el present de la ciutat. Natsume Sôseki, natural d'Edo (antiga Tokyo), va ser destinat pels volts del 1880 a una escola de Matsuyama com a professor de matemàtiques. De les seves vivències al poble en va fer una novel·la que va passar a la història de la literatura japonesa i, pel que sembla, va ser un precursor de la literatura moderna del país; fins hi tot el mediàtic Haruki Murakami (Kafka a la platja) el cita com a escriptor de referència. Bé, a la novel·la hi apareix un onsen on en Sôseki anava cada tarda després de classe. Ara és una de les atraccions principals de la ciutat i el Dogo Onsen és una referència; a més resulta ser l'onsen més antic del País. Una altra de les referències és que ell anava en tren a l'onsen (deuria estar a uns cinc quilòmetres de la ciutat). I ara s'han recuperat els trens que utilitzava Sôseki per anar a l'onsen i es pot fer el recorregut del tranvia en un dels trens "Botxan" de finals del segle dinou.

Tot i les ganes que tenia d'anar al Dogo Onsen després de llegir-me la novel·la, el primer que hem fet ha estat pujar al castell de Matsuyama. Com tots els castells està a dalt d'un turó que és bastant elevat i puja de cop (com totes les muntanyetes japoneses). La pujada feia pensar que tindriem una bonica posta de sol i així ha estat. Un cop a dalt del castell hem disfrutat d'una vista preciosa de la posta de sol sobre el mar. Passejar per dins les muralles on està ple de cirerers en flor amb un aroma que t'omple per tot arreu i els fanalets que els il·luminen ha estat la millor manera d'acabar la tarda i començar el vespre.

Quan ha marxat la llum, hem baixat cap al Dogo Onsen. Un onsen són uns banys públics amb aigües termals. N'hi ha molts al Japó perquè és un país amb molta activitat geològica. Als onsen s'hi va despullat i hi ha tot un ritual que s'ha de respectar. En aquest local hi ha banys separats entre homes i dones, encara que abans la majoria d'onsens éren mixtes; però ara ja en queden ben pocs. Hi ha diversos banys amb diferents temperatures i t'has de rentar molt bé tot el cos amb sabó abans de posar-te a la "piscina" termal. Normalment se surt i s'hi entra diversos cops i a la sortida et refresques amb aigua freda. Al acabar et tornes a rentar bé. L'Agnès ha anat a un sol bany; jo n'he provat dos: el de l'oest i el de l'est. I aquí ve l'anècdota del dia. Al bany de l'oest jo observava com es comportava la gent: per exemple, m'he adonat adonat que les tovalloles que portem nosaltres no són les adequades perquè la gent en porta unes de petites i fines que les mulla i se les posa al cap (per no desmaiar-se) i les nostres són tovalloles de mans normals. Després de dues remullades i tenir-ne prou de calor, he anat aprovar el bany de l'est. M'he trobat que hi havia més gent i que era encara més calent. Doncs bé, resulta que un home d'edat avançada que hi havia m'estava mirant i ha intentat parlar amb mi, però ell no parlava anglès ni jo japonès. M'ha xiuxiuejat quelcom a l'orella en japonés i m'ha fet entendre que si volia que em fregués l'esquena (i suposo que altres coses). He aconseguit fer-li entendre que no hi estava interessat però he passat una mica de por. Sort que estava ple de gent! Al sortir amb la calor que feia notava les mans adormides i inflades (tant que era fins-hi tot incòmode de rentar-me per sortir). Finalment, l'Agnès i jo ens hem trobat al lloc on et canvies (hi ha com un pre-vestidor comú pels que també han llogat el yukata) i hem pres un tè amb un parell de galetes. Abans de sortir hem visitat l'habitació Botchan on s'allotjava en Sôseki quan anava a l'onsen.

El sopar l'hem fet a prop de l'hotel i hem tastat una cosa que suposem és fetge de peix congelat o alguna cosa semblant. S'ha d'anar en compte perquè molts plats, encara que semblin poca cosa, atipen bastant. Quasi sempre sopem acompanyant el menjar amb aigua per diverses raons: no sabem què són els licors (no només hi ha sake), l'alcohol (inclosa la cervesa) és bastant car comparat amb un plat de menjar i l'aigua no la cobren mai als àpats, va a compte de la casa.