La tendresa dels llops

He acabat de llegir una altra novel·la de debut: La tendresa dels llops. La novel·la es va endur per sorpresa el premi Costa britànic (abans Whitbread) que és el segon amb més prestigi de les illes angleses. L'escocesa Stef Penney no és una debutant qualsevol perquè ja escrivia guions per a pel·lícules i, per tant, domina la narrativa, la trama i sap conduir la tensió fins al desenllaç del libre que al principi havia de ser un guió.

La tendresa dels llops és una novel·la d'intriga emmarcada al Canadà de mitjans del segle XIX. Rica en paisatges i en personatges que es descabdellen pàgina a pàgina, ens transporta exitosament a un paisatge dur i inhòspit on només els indis s'hi troben a gust. Stef Penney no ha estat mai al Canadà perquè pateix agorafòbia i tota la documentació la va fer des de biblioteques londinenques, que ja era prou esforç per ella, però tot i això aconsegueix que cada paisatge tingui la seva pròpia vida i sigui un entorn perfecte per a cada situació.

Al principi se'ns presenta l'assassinat en plena nit d'un paranyer francès en un poblet tranquil. A mida que avança la història de la recerca de l'assassí, anirem veient cada cop més personatges dels que a poc a poc descobrim diferents angles que ens mostren la relació entre ells i amb l'assasinat. El trencaclosques és va completant fins a un desenllaç plenament cinematogràfic i emotiu. És una història molt ben portada que cada cop t'atrapa més i al final ja no la pots deixar. És un llibre que m'ha agradat molt i que recomano a tothom.

Editorial La Magrana, Salamandra / RBA
1a edició en català: febrer 2009, edició original: 2006
ISBN: 978-84-9867-447-7
Pàgines: 446
Preu: 19 €

La solitudine dei numeri primi

M'acabo de llegir la meva primera novel·la en italià. Després de no tenir la confiança per llegir Gomorra en el seu idioma original, aquest llibre l'he esperat a poder tenir-lo perquè aquesta temàtica si que em veia en cor d'entendre-la bé. "La solitudine dei numeri primi" és la primer anovel·la de Paolo Giordano, un físic. Segons la Wikipèdia en Giordano està estudiant les propietats del quark bottom (una partícula subatòmica), però vist l'èxit de la seva primera novel·la que el 2008 va rebre el premi Campiello Opera Prima i que es va convertir en la novel·la més venuda d'Itàlia el 2008 amb més d'un milió d'exemplars, no m'estranyaria que deixés la física de costat i es dediqués a escriure.

Però quina història hi trobem a les pàgines d'aquest llibre tan exitòs? Doncs la veritat és una espècia d'història d'amor de dos individus que demostren unes habilitats especials per a ésser uns inadaptats socials. Un d'ells és un noi que és un geni de les matemàtiques (no és d'estranyar veient la professió de l'autor) i l'altra una noia anorèxica. La relació entre aquests dos personatges està ben resolta i demostra que l'autor ha sabut imprimir uns caràcters als personatges que desperten diferents sentiments al lector i que molts cops no són agradables. Certament, per ser la primera novel·la de l'autor, cal reconèixer que està ben escrita i que és molt recomanable.

La lectura de la novel·la és ràpida i els capítols són prou curts per fer-la àgil. Tot i així hi ha una cosa que m'ha destorbat i que m'ha sorprés: la mala qualitat de la impressió. De fet Mondadori és una gran editorial i no m'esperava trobar en un llibre seu errors de mala edició com guins mal posats o tinta que es corre en la texura del paper i que dificulta la lectura. Quasi diria que és de baixa qualitat encara que sigui de tapa dura, per exemple els llibres de labutxaca que valen la meitat estan més ben elaborats.

Si la voleu llegir però l'italià no us convenç ho podeu fer en català de la mà d'Edicions 62.
La solitudine dei numeri primi
Paolo Giordano
Idioma: italià
Editorial Mondadori
ISBN: 978880457702
Pàgines: 312
Preu: 18 €

2n Viatge a Japó: Dia 9

Avui és l'últim dia que passem sencer a Japó i més concretament a Tòkio perquè demà anirem ben d'hora cap a l'Aeroport de Narita per agafar l'avió i tornar cap a casa. Llavors el que hem fet és anar a llocs als que no ens hi haviem dedicat gaire al nostre anterior viatge. Hem començat pel parc Yoyogi. Només arribar ens ha sorprés perquè és un parc diferent a tots els que hi ha a Tòkio, Kioto o Kanagawa. No hem anat a la zona amb aigua on hi ha cirerers com a altres parcs sinó que ens hem quedat per la zona perifèrica i central. Yoyogi és un bosc dins la ciutat, immens i amb camins amplíssims. Al centre hi ha un temple sintoísta on s'hi acostumen a fer casaments i nosaltres n'hem enganxat un de famosos (estava ple de premsa) encara que nosaltres no sabíem qui éren.

Després ens n'hem anat a Harajuku, un barri famós per l'ambient jove i els vestits extremats i estrafolaris. Només arribar hem alucinat amb un noi que anava vestit de col·legiala amb una faldilla blau cel i una perruca rosa. Després hem anat veient de tot, fins hi tot botigues per gossos on hi havia disfresses manga per les pobres i torturades psicològicament mascotes japoneses.

Sortint d'aquí hem anat a la botiga d'Asics de Harajuku. He preguntat per unes sabatilles d'atletisme de marató (les de triatló no m'atreveixo a portar-les perquè porten un còmic imprés) i m'han dit que per aconsellar-me millor em podien mesurar el peu, he acceptat i m'han fet un escàner en 3D! El resultat ha estat agafar unes sabatilles estretes i amb suport per una lleugera pronació, les GT-2140 New York-slim.

Des de Harajuku hem baixat fins a Shibuya, un altre dels barris emblemàtics amb botigues de roba per joves entre altres coses. Hi hem dinat i hem decidit tornar cap a Ginza caminant. Ens hem passat la tarda caminanant per travessar mig Tòkio però ens hem fet una idea bastant més complerta de la zona. De camí m'anava fixant en les bicis que utilitzava la gent per moure's per la ciutat i m'ha sobtat trobar tres tipus de bicis: la típica de passeig (i més utilitzada), de carretera o hibrides amb roda de 700 i finalment bicicletes de pista de pinyó fix amb manillar pla o de cabra. També s'utilitzen molt rodes lleugeres de 18 o 16 radis, molt estrany per fer-les servir a la ciutat a casa nostra.

Hem acabat el dia buscant una botiga de trens de modelisme on no he comprat res perquè m'ha semblat insultantment car per un tren de menys qualitat que qualsevol dels europeus i comprant menjar en un supermercat del barri per portar-lo a Barcelona. Encara no hem marxat i ja pensem en què farem quan tornem.

2n Viatge a Japó: Dia 8

Avui necessitàvem descansar una mica i ens hem llevat més tard de l'habitual, això vol dir que hem sortit de l'hotel a les 10. Ens n'hem anat cap al jardí de Hamarikyû-teien que està al costat del mercat de peix (i a poc més de deu minuts de l'hotel). De camí ens hem aturat a treure el cap al temple Hongwanji de Tsujiki que ens ha semblat una mica curiós. El que el fa diferent és que és de pedra i a l'estil indi, però per dins és com un temple normal.

Al jardí hi hem anat perquè se suposava que era un lloc tranquil i poc explotat pels ciutadans de Tòkio, en part per haver de pagar entrada. La realitat és que estava ple de gent que fins-hi tot arribava en autocar. El jardí és una antiga propietat imperial que després va passar a mans de la ciutat; com tot en aquest país, les construccions es van cremar i reconstruir diverses vegades. El que ens ha sobtat del jardí és que enlloc de tenir carpes té meduses. Això s'explica fàcilment perquè està en contacte amb el mar, de manera les marees permeten que els animals marins hi penetrin, al contrari de la resta de jardins d'aigua dolça. És espectacular estar en un jardí petit i bonic que de fons té gratacels immensos...però això passa sovint a Tòkio.

Després hem anat al mercat de peix de Tsujiki amb la intenció de donar una volta i dinar d'hora. Ens ha costat trobar restaurant perquè la majoria tenien molta cua per poder entrar. Al final hem anat al restaurant on vam esmorzar a l'anterior viatge i hem fet un bon dinar a base de sushi. Hem triat diversos sashimi curiosos per tastar-los (pota de pop, cranc, potes de calamar, congre, ...) a part d'un set bàsic de sashimi. També ens han dut una mena de flam d'ou amb bolets i una sopa de miso i peix. Hem menjat més del que esperàvem i ens hem ben atipat.

A la tarda ens hem dedicat a voltar per Ginza per fer baixar el dinar i mirar botigues. Hem entrat a algunas botigueta que ja coneixíem, pastisseries i grans magatzems. Hem visitat Leica (una mica decepcionant perquè només hi havia 4 fotografies) i l'edifici Sony que està a la Sony-dori (carrer Sony). Al cap d'una estona i després de preguntar una mica hem trobat una botiga de bastonets japonesos que vam veure en un programa que feien ahir a la tele; hem comprat dos parells dels més assequibles perquè n'hi havia de fins a 45.000 iens (uns 337 euros!).
Al final hem pres una copa de shôchu, un licor japonès, despres de veure que un cafè costava el mateix que un vodka amb tònica per exemple, mentre vèiem passar la gent del carrer i alucinàvem amb la quantitat de geishes i dones amb el vestit tradicional que vèiem.

2n viatge a Japó: Dia 7

Avui ens hem llevat a Ise amb un vent que ni el de l'Empordà! Ara entenem perquè la propietèria del ryokan on hem passat la nit té aquest comportament hiperactiu, va per la casa amb mascareta i només porta una sabata en un peu i l'altre el duu descalç. La veritat és que l'allotjament no ens ha acabat de fer el pes (car i amb banys comunitaris) però tampoc teníem massa opcions en aquest poble tan petit...

Després de comprar alguna cosa per esmorzar en un súper que hi havia a prop, ens hem dirigit cap al santuari xintoísta d'Ise, que està format per dos grups de temples, el Geku Sando i el Nai-ku Sando. Nosaltres només hem vist el primer perquè que al segon grup de temples s'hi accedeix en autobús i el viatge dura 30 min. El curiós del cas és que els edificis que el formen es reconstrueixen cada 20 anys d'acord amb els criteris xintoístes de puresa i renovació; això vol dir que al 2013 tocarà posar-se de nou mans a la obra i al costat de cada edifici ja hi tenen el solar preparat.

Geku està envoltat d'arbres immensos, d'aquells que veus on comencen però no saps on acaben, gruixuts i ramificats. Tot un espectacle. Llàstima que no ens han deixat fer fotos de les construccions ni dels monjos, que estaven recollint fulles del terra redera grans tanques; a més, hi havia càmeres de videovigilància camuflades entre els arbres així que hem fet el que hem pogut, dissimuladament. El complex conté una relíquia imperial: un mirall sagrat, però no crec que justifiqui tanta seguretat.

Després ens n'hem anat cap a Futami per veure una de les imatges emblemàtiques del turisme japonès: les Meoto Iwa. Són dues roques marines que simbolitzen els déus pares del Japó (Izanami i Izanagi) i que estan casades perquè estan unides per una corda sagrada. Quan hi hem arribat ens hem trobat que el vent que estàvem patint havia deixat el mar molt revoltat i era difícil fins-hi tot aguantar la càmera per fer una foto sense moure's o mullar-se. Amb les fotos que havíem vist creiem que les roques serien més grans, però la veritat es que no ho són. Després de de veure les Meoto Iwa hem entrat a un súper i hem estat tastant especialitats de peix de la zona. Al final ens hem decidit a comprar una bossa d'un aperitiu de cranc que bàsicament són crancs sencers amb boletes dolces per sobre i que es mengen amb closca i tot. Ha resultat ser bastant bo. Us posem el vídeo de com els tasta l'Agnès.


Com que havíem patit molt fred hem decidit dinar a Nagoya i després anar cap a Tokio amb temps perquè tot i que ens havíen confirmat la reserva, no sabíem on era l'hotel exactament, només sabíem el barri i a Tokio els barris són bastant grans. Ah, quan anàvem en shinkansen hem vist el mont Fuji sense cap núvol, que l'anterior viatge no ho vam aconseguir, i és impressionant. Quan anàvem pels carrers de Tokio buscant l'hotel (amb l'ordinador obert intentant trobar una connexió oberta a internet) se'ns ha apropat una noia que tot i no parlar quasi res d'anglès ens ha volgut ajudar a trobar l'hotel i ho hem fet  molt ràpid gràcies a ella. Els japonesos ens ajuden sempre que tenen oportunitat de preacticar l'anglès perquè encara que el llegeixin i l'escriguin relativament bé, normalment el parlen molt malament. Avui fins-hi tot en una fruiteria un client s'ha posat a parlar amb nosaltres només per practicar anglès.

2n viatge a Japó: Dia 6

Avui ens hem llevat molt d'hora per anar des de Matsuyama a Ise, que està molt lluny. El primer tren que havíem d'agafar sortia poc després de les 8 i no el podíem perdre. Abans, però, hem fet un bon esmorzar a l'hotel que ha resultat ser el que tenia millor relació qualitat/preu del tots els que hem visitat. Ara, durant l'esmorzar, ens hem vist envaïts per un "ramat" d'escolars que no deixaven de mirar-nos. Hem agafat l'express amb un minut de marge i ens ha dut resseguint la costa i travessant un altre cop el pont sobre el Mar Interior del Japó. El temps és molt variable fent tants quilòmetres però avui tornem a tenir núvols. Abans d'arribar a Ôsaka amb el shinkansen s'ha posat a ploure.

A l'estació d'Ôsaka hem intentat aclarir quin era el tren que havíem d'agafar per anar a Ise però no ha estat fàcil. Després de dues consultes a les oficines de JR (Japan Rail) hem acabat decidint passar una estona a Ôsaka i després anar cap a Nagoya i esbrinar quin era el següent tren havíem d'agafar. Com que havia acabat de ploure a la ciutat i encara hi havia núvols molts foscos hem decidit veure el castell que van reconstruir fa poc. Si us fixeu en els comentaris del que visitem (o en les fotos) us haureu adonat que molts cops diem que les coses estan reconstruïdes. El que passa és que com les construccions tradicionals són basicament de fusta, hi ha molts incendis, tifons, tsunamis o terratrèmols que se les enduen. Aquí s'assumeix que els edificis tenen una vida reduïda i fins i tot els moderns s'enderroquen al cap d'uns anys per fer-ne de nous.

Ens ha agradat molt la vida que hem trobat al parc que envolta el castell, que és molt gran i té dues  muralles altes amb un ampli fossar ple d'aigua. Hi havia tot de gent fent el Hanami, és a dir, menjant i bevent sota els cirerers del parc, que ja tenien les primeres flors. També hem trobat una zona on molts joves anaven vestits de forma extremada o directament cosplay (disfressats de personatges de manga). Hi havia un noi vestit de granota verda, molt divertit i un altre disfressat de pikachu. Hem aprofitat l'ambient i els venedors ambulants per prendre un okonomiyaki (plat típic d'Ôsaka) sota un cirerer, com uns japonesos més.

Després hem fet cap a Ise via Nagoya. En el trajecte en tren en un "limited express" ens han fet pagar un suplement perquè el tren passava per una via que no era de JR (no ens ho havien dit) i la broma ens ha costat 490 iens per cap. Un cop a Ise i gràcies, un altre cop, a la guia Lonely Planet, hem trobat el ryokan on finalment fem nit. No ens en fiem gaire de la propietària que va una mica a la seva; de fet ha tardat quasi dues hores a pujar-nos el té de benvinguda que normalment et trobes només arribar a l'habitació. El ryokan és justet, amb bany i dutxes comunitaris. Ja veurem demà què ens costa finalment.

L'anècdota del dia ha estat trobar connexió a internet. La necessitàvem per saber si ens havia arribat el correu de confirmació de la reserva d'hotel a Tokyo (fa 3 dies que busquem hotel i tot ple). Al ryokan no n'hi ha i hem agafat l'ordinador engegat i hem anat caminant pel carrer fins trobar una xarxa wifi oberta. Al cap de tres cases i al costat d'un banc l'hem trobada i hem pogut consultar el correu drets al carrer. La situació no ha estat la més còmoda del món perquè, a més, feia fred i una mica de vent. De pas hem aprofitat per actualitzar el bloc amb el cinquè dia del viatge i penjar-hi les cinc fotos.

Sobre Ocellz

L'oriolus oriolus és un ocell que es troba a Catalunya. Aquest bloc es d'algú que es diu com ell.

Etiquetes

Arxiu