Ironman Lanzarote 2009

Aquesta és una entrada que hauria d'haver escrit i publicat fa molt de temps, però per una cosa o una altra no ho vaig fer encara que el text quasi el tingués acabat. Bé, doncs aquí va la història.

Em vaig apuntar a fer l'Ironman de Lanzarote gràcies al Jordi, i ell s'hi va animar gràcies al Santi (que es va lesionar durant l'entrenament degut a un accident de moto i que al final no hi va poder anar). Anàvem en un grup de Probike amb l'únic objectiu d'acabar el repte. Per si algú no està molt posat en el tema només aclarir que un Ironman és un triatló de llarga distància, i que el de Lanzarote s'ha guanyat la fama de ser el més dur del món sobretot pel seu recorregut en bici amb molt vent i 2.550 metres de desnivell. Aquí teniu l'explicació del recorregut.

Els tres dies anteriors que vam passar a l'illa de Lanzarote estava molt tranquil, tant que fins hi tot em sorprenia a mi mateix. Vam tenir una mica de sol i quasi gens de vent, fet que no és habitual per aquelles contrades i que ens estranyava de cara a la cursa. Anar pel parc tancat de bicis era una mica acollonidor perquè es veien autèntiques màquines.

La cursa va anar així:

Nedar (3,8 km): Molt bé, pensava fer 1h40 o 1h30 si la cosa anava bé. Al final vaig fer 1h18 que és molt millor de lo que m’esperava. La veritat es que em vaig sentir molt còmode a l'aigua. Això si, allò de que només et pegues fins la primera boia (uns 200m) és mentida. Jo em vaig haver de barallar durant els 3,8 km. No sóc un bon nedador, però vaig notar l'entrenament que havia fet últimament i, sobretot, l'ajuda del neopré. No se'm va fer gens llarga la part de natació excepte potser els últims 200 metres, a més, quan a la primera volta vaig veure que portava 34 minuts (aproximadament) em vaig animar molt.

Ciclisme (180 km): Bastant dur, al principi molt bé, però després va anar a pitjor la cosa. Vaig sortir bastant ràpid aprofitant que hi havia zones sense vent i lleugera baixada en que la velocitat mitja rarament baixava de 46km/h i sovint ben per sobre dels 50km/h, m’anava controlant per no apretar molt i no picar-me amb els que portaven "bicis-avió" (bé, les de triatló). Després d’això ja va començar el vent. Vaig atrapar el Jordi molt abans del que tenia previst (també perquè només m’havia tret uns 6 minuts nedant enlloc dels 18-20 que m'esperava), al km 70 ja anava amb ell i al 90 el vaig deixar enrera (erròniament, com sempre). Després vaig seguir tirant però al quilòmetre 110km aprox vaig veure que tenia un problema.
La qüestió era que des de que havia sortit de l’aigua no parava de rajar-me el nas, no de mocs sinó d’aigua. Això va provocar que no pogués respirar i menjar alhora. Al km 110 vaig fer la primera parada per poder menjar aprofitant que estavem a un poble on teniem els acompanyants (i a mi m’acompanyava l’Agnès). El Jordi, com sempre, no va parar ni un segon. Després vaig haver de fer 3 parades mes però no em vaig alimentar tot lo que volia ni com volia.
El recorregut de la bici es podia anar fent, però no hi havia manera de relaxar-se i reservar de cara a la marató perquè fins al final hi havia pujada o vent. A més els quilòmetres estaven extremadament mal marcats.

Còrrer (42,2 km, si una marató): I aquí vaig pagar la mala alimentació de la bici i no poder-me relaxar. La marató crec que és l’etapa més psicològica, almenys per a mi. Vaig començar molt malament perquè les cames no em tiraven (al principi del recorregut hi havia tres pujadetes de merda que em costaven molt). Vaig intentar menjar i còrrer alhora, vaig veure que no funcionava i vaig decidir acabar de menjar i fer els avitualllaments caminant. De fet, després també feia les pujadetes caminant per no forçar i anar reservant. Al cap de 4 km vaig començar a agafar ritme i la zona plana la feia suficientment bé.
Reconec que hi havia pujadetes que hagués pogut fer-les trotant, però no sabia com acabaria i no tenia gens d'experiència en marató perquè era la meva primera. La última volta la vaig començar quasi eufòric perquè veia que ja ho tenia (només faltaven 10km), però al cap d’una estona em va agafar mal de panxa de les coca-coles que havia pres (no en prenc mai però una font de sucre era impossible de resistir) i no podia còrrer ni al pla. Per sort al cap d’uns 3-4 km i dues entrades als lavabos del recorregut, vaig poder tornar a trotar i després còrrer com abans. Al final vaig poder entrar a meta corrent amb l’Agnès que m’havia estat animant molt juntament amb l'Auro i els pares del Jordi.
Ara la marató la faria de manera molt diferent i segurament forçaria més, però el meu objectiu era acabar i ho vaig fer. Aquí sí que es va notar la manca d’experiència perquè el Jordi, que corre molt millor que jo, sí que es va anar regulant i va fer-la molt més còmodament trotant més lent del que jo corria al pla (és a dir, sóc tonto), i em va treure més de 40 minuts em sembla recordar. La gran minutada em va caure en els trossos que feia caminant, òbviament.

Les transicions les vaig fer lentes és cert, però es que anava amb molt de compte amb els peus i la sorra per evitar llagues. Al final vaig aconseguir no tenir cap problema físic. Ah, per cert, hi ha voluntaris (bé éren totes noies em sembla recordar) que a la primera transició, un cop surts de l'aigua et posen crema solar si vols i és una bona ajuda per passar el dia sobre la bici o corrent.


Aquí teniu un gràfic del temps emprat a cada moment de cursa:


Com veieu parlo de sensacions de la cursa, no de resultats perquè de fet són secundaris, el que interessava era acabar-lo. Tot i així, si us interessa (semre hi ha algú que ho demana), us puc dir que vaig acabar el 770 de la general (de 1055 que van acabar i 1143 homes inscrits) i 149 (de 193 finishers) de la meva categoria d'edat que era de 30 a 34 anys.



Aquí trobareu el detall del temps oficial i el meu diploma de finisher.
Més informació de la cursa a la web oficial de l'Ironman Lanzarote.

Nota sobre les fotos:
  1. Arribada a meta acompanyat de l'Agnès.
  2. El Jordi i jo anant cap a la sortida de la natació
  3. Amb uns quants integrants del grup de Probike abans de la sortida
  4. La sortida de natació, un dels moments més espectaculars pel públic
  5. La primera parada que vaig fer per menjar, estava bé, però havia de menjar lentament
  6. Encarant l'onzè quilòmetre de la marató una mica preocupat
  7. Arribant a meta amb l'Agnès que em va acompanyar els últims 50 metres

Cap comentari

Publica un comentari

Gràcies per deixar el teu comentari.

Sobre Ocellz

L'oriolus oriolus és un ocell que es troba a Catalunya. Aquest bloc es d'algú que es diu com ell.

Actualment llegint

  • El noi sense color i els seus anys de pelegrinatge (Haruki Murakami)
  • Foundation (Isaac Asimov) [ebook]
  • NGM June issue

Formulari de contacte

Nom

Correu electrònic *

Missatge *

Etiquetes

Wikiloc - Rutes y punts de interés GPS del Món